Els secrets de les etiquetes. La química dels productes de casa. Claudi Mans.

a5afc-els-secrets-de-les-etiquetes

Editorial: Mina

Any edició: 2006

Pàgines: 222

ISBN: 978-84-96499-49-2

No és cap secret que m’agrada la química i la ciència en general. Quan va sortir publicat aquest llibre vaig deicidir que el volia llegir, però no vaig dir quan… jajaja. El fet de llegir-lo 8 anys després de la seva publicació fa que hi hagi certes referències antiquades, però rés que afecti seriosament a la seva lectura.

Sobre l’autor:
Claudi Mans (Badalona, 1948) és catedràtic d’Enginyeria Química de la Universitat de Barcelona. Ha estat degà de la facultat de Química i director del centre de formació continuada Les Heures de la UB, i és col·laborador de l’Agència per a la Qualitat del Sistema Universitari i del CosmoCaixa. La ciència quotidiana és el seu tema predilecte. És autor de llibres com La truita cremada, i ha publicat articles de divulgació, alguns dels quals han estat premiats.

Contraportada:
Com pot ser que un detergent deixi la roba més blanca que el blanc? Què són els aliments funcionals? Per què serveixen les temudes E que posen en el menjar? Què hi ha en els potets de cremes i sabons que tenim al lavabo? El químic i divulgador Claudi Mans ens explica de què estan fets els productes que tenim a casa, des dels aliments a la roba i les sabates. Curiositats sorprenents i ciència a l’abast de tothom.
El llibre inclou una taula pràctica amb els símbols més habituals en les etiquetes i un vocabulari imprescindible per a desxifrar la informació sobre els aliments (aigua oligometàl·lica, llet UHT, oli d’oliva verge corrent, sal fluorada…).

La meva lectura:
En cap moment ha defraudat les meves expectatives. Si algú sent la necessitat imperiosa de saber què hi ha darrera de les etiquetes, aquest és el seu llibre. Dividit en diferents parts, dedica bona part del llibre a l’etiquetatge que més ha canviat en els darrers anys, el dedicat a l’alimentació. Quan un deixa de produir els seus propis aliments i deixa que una indústria se n’ocupi, el mínim que pot esperar que aquesta li informi de com ho ha fet i què hi ha posat. Evidentment, mai ho arribarem a saber, a menys que hi treballem dins, i probablement ni així ho sabríem del cert… però hi ha una normativa que ens ajuda a conèixer a grans trets aquesta informació. Igual passa amb els productes d’higiene, tant personal com de la llar, i sí, es pot deixar la roba més “blanca” que el blanc, tot es proposar-s’ho… Les etiquetes que potser són més conegudes a nivell domèstic són les que corresponen a la roba, no així a les del calçat. Qui més, qui menys sabrà interpretar de qué està feta una peça de roba i com es pot rentar, si es pot planxar, fer servir llegiu…
Com que vull ser bona, us deixo algunes decodificacions:

– Aigua oligometàl·lica = aigua de mineralització feble = aigua amb un residu sec de fins a 500 mg/L
– Llet UHT = llet esterilitzada a 140-150ºC durant dos o tres segons. Manté el gust i el color de la llet fresca.
– Oli d’oliva verge corrent (no, no és que les olives corrin) = oli d’oliva verge amb una acidesa màxima de 3,3%
– Sal fluorada = sal comuna a la qual s’ha afegit una certa quantita de fluorur de potassi.

La meva valoració:
Seria molt recomanable una nova edició, donat que algunes normatives han canviat i l’etiquetatge d’aliments està en plena transformació. Si pogués, el tindria a casa com a llibre de consulta, he pres algunes notes però mai està de més refrescar certa informació a l’hora de triar què comprar.

La dama del llac. Raymond Chandler.

La_dama_del_llac

Títol original: The Lady in the Lake. 1943

Traducció: Ramon Folch i Camarasa, 1966

Edició: Edicions 62 S.A. 2009. Col·lecció labutxaca.

Pàgines: 285

ISBN: 978-84-92549-70-2

He de reconèixer que tot i ser un dels autors més coneguts d’aquest gènere, encara no l’havia triat per una lectura. De fet, per la CH tenia triat un altre autor, Lee Child, del que he llegit tot el que hi havia a la biblioteca i del que espero poder llegir-ne algun més. Hom pot pensar també amb la inconfundible Agatha Christie, coètania d’en Chandler, i de fet podria dir que en algunes coses me l’ha recordada. Però anem per parts, i comencem com sempre amb la informació de l’editorial.
 
Sobre l’autor:
Raymond Chandler va néixer a Chicago. De jovenet es traslladà a Anglaterra, on estudià al Dulwich College; posteriorment passà a França i a Alemanya, on va completar la seva formació. Ha exercit moltes professions, entre elles la de mestre, crític literari, poeta, assagista, etc. Els darrers vint anys de la seva vida els va viure a Amèrica, a Califòrnia, cosa que es reflecteix prou bé en els seus llibres. Va morir l’any 1959. Juntament amb Hammett, és considerat un dels fundadors de l’escola “dura” de narradors policíacs americans. Entre els seus llibres, molt traduïts, cal comptar La gran dormida, Adéu, nena, The High Window i Little Sister.
Contraportada:
Potser no tenia res d’estrany que Crystal Kingsley decidís de fer-se fonedissa: sempre li havia agradat de viure la seva vida, era bonica i tenia diners. En canvi, resultava ben curiós que el doctor Almore no pogués tolerar que un cotxe aparqués sota la seva finestra. És clar que entre una cosa i l’altra no semblava haver-hi cap relació, però vivim en un món de coincidències i Philip Marlowe, l’extraordinari detectiu de Raymond Chandler, ho sap. Per això les explora, i en més d’un sentit, car l’home pertany a l’escola dura i, quan decideix posar les cartes sobre la taula, les hi posa totes –i totes són bones. Però com que no és un joc de solitari, sempre hi ha algú que perd. La camisa i la vida.
 
La meva lectura:
Una de les coses que més m’ha sorprés, gratament, és l’ús del llenguatge. Aquest cop sí que m’havia mirat la data de la publicació, necessària per entendre el context en que es mouen els personatges. Igualment les dades de la traducció, no sé si la data o el traductor, poden ser responsables d’aquesta grata sorpresa. No puc descriure-ho d’una manera lingüística, però a nivel d’usuària de carrer, el llenguatge emprat és més elevat del que estic acostumada, amb l’ús de mots com quelcom, hom; el tracte de vòs; l’ús del passat simple…
“si us plau de pensar-ho així”
“Es féu un silenci a la cambra. Un d’aquests silencis tensos, en els que hom té la impressió que d’un moment a l’altre tot ha d’esclatar com una bomba. No passà res. El silenci persistí, pesant i sòlid, com una paret”.
M’ha agradat trobar aquest llenguatge, feia molt que no el veia, potser hauré de començar a llegir més llibres d’abans que jo naixés.
Llenguatge a part, la novel·la és força interessant. Poc puc dir sense desvetllar la trama, només que algunes sospites es confirmen i d’altres no, i que com sovint feia l’Agatha Christie, a vegades no saps d’on li ha arribat la inspiració al detectiu per avançar en la resolució del cas.
La meva valoració:
Molt interessant, una novel·la negra de les d’abans, per recordar els inicis d’aquest génere. Sr Chandler, espereu-me, que aviat us tornaré a llegir!

El crepuscle dels afortunats. Juli Alandes

Elcrepuscledelsafortunats

Editorial: La Magrana.

Col·lecció: La Negra

Any de publicació: 2010

Pàgines: 220

ISBN: 97884-7410-996-2

Amb aquest llibre vaig encetar les lectures pel repte literari. Havia anat a la biblioteca a buscar un altre llibre i vaig passejar-me per la secció de novel·la negra, a veure quines opcions hi havia amb la lletra A. Vaig llegir-me la contraportada i em va convèncer, tenia ganes de llegir quelcom dels mossos d’esquadra desde un punt de vista diferent, després de trobar-me’ls en els llibres de Lorenzo Silva barrejats amb uns guàrdies civils més corruptes del que seria d’esperar.
Vegem primer què ens diu l’editorial sobre l’autor i la novel·la:

Sobre l’autor:
Nascut el 1968 a Castelló de la Ribera, poble de molt de nom de la Ribera del Xúquer, viu amb resignació a la ciutat de València.  Entre altres activitats més o menys confessables, exerceix de professor d’història. Amb anterioritat ha publicat Ultramar, una novel·la juvenil, i Àcrates, un mosaic de narracions imbricades protagonitzades per milicians i maquis anarquistes.
El crepuscle dels afortunats, la primera incursió que fa en la novel·la negra, va quedar finalista del II Premi Crims de Tinta de Novel·la.
Contraportada:
Miquel O’Malley, inspector dels Mossos d’Esquadra aficionat a la novel·la negra i als assajos de Montaigne, està de baixa laboral per depressió, però un col·lega l’anima perquè torni a treballar i s’encarregui d’una missió especial a València, la terra de la seva infantesa.  Fent-se passar per un agent del Seprona, es desplaça cap a la població de Bellvig, on han aparegut tres cadàvers: el cacic local, l’amo d’un bordell i una prostituta. És aparentment un cas passional, però no es poden descartar els efectes col·laterals de la febre del ciment.
Policies locals, grans empresaris, camells de pa sucat amb oli, sicaris lituans, intel·lectuals impenitents, feixistes antics i moderns… O’Malley, amb l’ajuda de la Mat, una periodista de la zona, s’enfronta a una xarxa, un teixit social complex, indesxifrable, que encobreix els negocis més foscos i alhora sosté el modèlic engranatge de la política i el poder. Una quixotada, lluitar contra el magma difús de la corrupció? Potser sí, però, després de tot, com diu la Mat, “alguna cosa s’hi ha guanyat”.
 
La meva lectura:
Primer de tot, avís a navegants: està escrita en valencià, cosa lògica, però que no va deixar de sorprendre’m quan vaig començar a llegir-la. Fins ara no havia llegit rés en valencià, potser alguna expressió mallorquina en mans de Maria de la Pau Janer (mmm, tinc ganes de tornar a llegir-la, potser sigui candidata a la J…). He de reconèixer que la lectura ha estat un pél més complicada, però no tant com per haver de recòrrer a un diccionari. La trama, això sí, és ben sorprenent, amb un rerefons de crítica política a la corruptela de les terres valencianes. Llegint-la recordava un viatge que vaig fer cap allà i com la totxana havia envaït tot el litoral, mentre les taronjes es podrien al sol perquè ningú les volia collir, la seva única funció era servir d’excusa per cobrar subvencions… 
O’Malley es trasllada a la terra de la seva infantesa, fent-se passar per un agent del Seprona que vigilarà l’únic racó lliure del municipi, on es vol fer un parc natural. Les fites que es mouen soles, fent que els límits s’adaptin més al que volen els especuladors que al cadastre, el pastor que només vol que el deixin fer la seva tal com ha fet sempre… són petites pinzellades que s’uneixen a una trama ben teixida, on tot va ocupant el seu lloc fins arribar a un final gens habitual.
La meva valoració:
Molt interessant, donen ganes de llegir més obres de l’autor. Això sí, no hi ha traducció al castellà, cosa que pot limitar la seva lectura.