L’hivern rus. Daphne Kalotay

L-hivern-rus

Títol original: Russian Winter. 2010

Traducció: Xavier Pàmies

Edició: Edicions La Campana. 2011

Pàgines: 526

ISBN: 978-84-96735-55-2

Quan era petita vaig passar per una època d’adoració per tot allò que fos rus. No sé si el detonant va ser veure una actuació d’un esbart rus, i aquells ulls blaus tan misteriosos i melancòlics dels ballarins… Gràcies a aquest interés vaig descobrir un dels llibres que recomano sempre que puc: El mestre i Margarida, de Mikhail Bulgàkov. Però no és d’aquell llibre del que parlem avui, sinò d’un altre llibre que ens transporta a la Rússia soviètica, la del fred, la gana i la por…

Sobre l’autora:
L’autoria de l’aplaudit recull de relats Calamity and Other Stories, Daphne Kalotay, és llicenciada en literatura i màster en escriptura creativa per la Boston University. Ha sigut becària a la Christopher Isherwood Foundation, a Yaddo i a la MacDowell Colony, i també beneficiària d’una beca Rose en arts creatives pel Vassar College. Ha ensenyat escriptura creativa a la Boston University, al Middlebury College i al Skidmore College, i viu a la rodalia de Boston.

Sobre la novel·la:
Un collaret que amaga un secret que ha marcat tres vides. Una història d’amor, traïció i perdó.
Quan decideix subhastar la seva notable col·lecció de joies, la Nina Revskaia, antiga gran estrella del ballet del Bolxoi, creu que abaixa definitivament el teló de la seva vida. Però en comptes d’això comencen a envair-la els records de la seva pàtria i els fets que 50 anys enrere van trencar-li el cor.
A Rússia va descobrir la màgia del teatre. A Rússia es va enamorar d’un poeta. A Rússia va patir la repressió estalinista. I va ser a Rússia on un descobriment terrible va donar peu a una greu traïció i a una enginyosa fuga que va dur la Nina a fugir primer a Occident i finalment a Boston.
La Nina ha amagat els seus secrets durant mitja vida. Però hi ha dues persones que no permetran que el passat continuï enterrat: la jove Drew Brooks, inquieta empleada de la casa de subhastes, i en Grigori Solodin, un catedràtic de literatura russa que creu que aquelles joies poden ser la clau del seu passat boirós i resoldre l’enigma relacionat amb una carta d’amor, un poema i un collaret d’origen desconegut.
Combinant passat i present, Moscou i Boston, la primera i lluminosa novel·la de Daphne Kalotay retarat l’alt preu de l’amor i la incertesa, però també la perseverança de l’esperit humà, que en circumstàncies adverses persegueix la bondat i el perdó. Un llibre que captiva fins a la última pàgina.

La meva lectura:
Poc puc afegir al que ens diu l’editorial a la contraportada. Les vides dels tres personatges principals: la Nina, la Drew i en Grigori, es creuen i descreuen en el present mentre cadascú recorda amb més o menys dolor el passat, per a uns tan llunyà com dolorós i per altres tan ple de misteris com de decisions. A través dels records, que s’escapen del ferri control de la Nina, descobrim la Rússia estalinista, on tothom desconfia de tothom i s’intenen posar barreres a la creativitat, extraient el millor dels artistes, que es veuen obligats a expressar el seu art sota la por a la censura i la desaparició. Els poetes, obligats a transformar les idees subversives en imatges que poguessin traduïr a paraules menys subversives… les ballarines obligades a jornades extenuants, portant el cos al límit, per a entreteniment del poble i els poderosos. I la por, i els silencis, sempre presents, por a ser deportat, silenci quan algú desapareix sense deixar rastre…
Mentre que el ballet és el món de la Nina, la poesia és el d’en Grigori, que ha dedicat tota la vida a resoldre el misteri que hi ha en les cartes d’amor que acompanyaven un collaret i una partida de naixement…
I al mig, la Drew, que classifica i documenta les joies de la Nina, i el collaret misteriós. Què s’amaga darrera d’aquestes joies? Com van arribar a les mans que les tenen?
Dividit en dos llibres (encara no entenc el motiu, ja que no hi ha cap salt temporal entre un i altre), els capítols venen encapçalats pel número d’un lot i la seva descripció. No hi he parat massa atenció i per tant no puc assegurar si és en tots, però recordo que en alguns capítols apareix en algun moment la joia que s’anuncia en el lot que el precedeix. Si us animeu a llegir-lo, ja em direu si passa en tots els capítols o no…

La meva valoració:
Tot i que la contraportada em convidava tant a llegir-lo com a no llegir-lo, vaig decidir donar-li una oportunitat i no m’ha defraudat.
Una de les principals pegues que hi he trobat és en la pròpia traducció, no sé si es que la gramàtica ha canviat i m’he quedat anticuada, o són errors de traducció. Tenint en compte que el llibre inclou la frase “La traducció d’aquesta obra ha comptat amb l’ajut de la Institució de les Lletres Catalanes”, potser m’hauria de dirigir a ells perquè m’expliquin perquè es repeteix una vegada i una altre la expressió “pensar entre si”, que interpreto com pensar per a un mateix, però que cada cop que me la he trobat m’ha fet mal als ulls… Igual que em va fer mal als ulls la contracció “convence’s” que en castellà seria “convencerse” però segur que en català s’escriuria així?
Problemes amb la traducció a part (ja em va passar amb l’Adeu a les armes d’en Hemingway), he gaudit de la lectura i no m’ha defraudat el final, tot i que sí que m’ha soprés…

No és un llibre que em compraria després d’haver-lo llegit, però m’ha fet passar una bona estona, qué és del que es tracta, alhora que descobria un altre món i una altre época.

Anuncis

Darreres ressenyes abans de l’estiu

A l’hora que es publiqui aquesta entrada, estaré treballant per fi!!!! He aconseguit una feina per aquest estiu, que ens permetrà passar l’estiu una mica millor, sense haver de fer números per poder pagar totes les despeses que s’acumulen en aquests mesos.

Per no deixar el blog abandonat, estic preparant unes quantes ressenyes que programaré perquè es vagin publicant en les properes setmanes.

Espero tenir temps de llegir els darrers llibres que vaig agafar a la biblioteca i després seguiré amb algun dels que tinc a casa desde temps inmemorial…

Bones vacances a tots els que en tingueu i bona sort als que busqueu feina!!

Com el vent entre els ametllers. Michelle Cohen Corasanti

comelvententreametllers

Títol original: The Almond Tree, 2012

Traducció:  Núria Parets Sellarés

Edició: Ara Llibres, SCCL. 2014

Pàgines: 360

ISBN: 978-84-15645-31-3

Fa uns dies us parlava d’un llibre que m’havia impactat tant que el vaig tenir que rellegir per acabar de gaudir, i per prendre unes quantes notes que em servissin tant per fer la ressenya com a lliçons de vida…
Vaig arribar a ell per casualitat, la portada em va cridar l’atenció: un nen corrent aparentment feliç sota els ametllers. El títol també era suggerent: Com el vent entre els ametllers. La contraportada, però, m’anunciava una història molt lluny del bucolisme de la portada i el títol.

Sobre l’autora:
Michelle Cohen Corasanti es va llicenciar en estudis de l’Orient Mitjà a la Universitat Hebrea de Jerusalem i té un màster en el mateix àmbit a la Universitat de Harvard. També és advocada, especialitzada en dret internacional i drets humans. Nord-americana d’origen jueu, ha viscut a França, Espanya, Egipte i Anglaterra, i durant set anys, a Israel. Com el vent entre els ametllers és la seva primera novel·la.

Contraportada:
Una història commovedora d’atractiu universal. Una novel•la colpidora, que ha estat comparada amb la meravellosa El caçador d’estels, escrita per quedar gravada a la memòria de tots els lectors.
L’Ichmad Hamid és un nen palestí superdotat per a les matemàtiques, però massa petit encara per entendre el conflicte polític de la zona on viu amb la seva família. L’empresonament del seu pare per part de l’exèrcit israelià farà que obri els ulls de cop a la realitat i descobreixi que és viure amb la por constant de perdre-ho tot; què és viure en un territori ocupat.
Una història de supervivència, un crit de socors a favor de tots els innocents, una alenada d’esperança.
“Els gemecs de la meva família, quan ens vam anar arraulint tots junts, em van penetrar fins al moll dels ossos. Vaig desitjar ser jo el mort en comptes del pare, i vaig saber, de la manera simple i segura que un nen de dotze anys sap una cosa, que mai més no tornaria a ser feliç.”

La meva lectura
Qui més, qui menys, ha llegit sobre l’holocaust jueu i com es va concedir a Israel una part de Palestina perquè s’instal·lessin els jueus que hi van sobreviure. Qui més, qui menys, haurà sentit les noticies i com el conflicte entre jueus i palestí continua sense una solució, i haurà vist com Israel fa servir tot el seu esplendor militar contra palestins que llencen coets i pedres. Terroristes uns, militars els altres, qui acaba rebent és la població civil. I en aquest llibre el protagonista és una víctima més d’aquest conflicte.
L’Ichmad només té onze anys quan assisteix impotent a la mort de la seva germana petita i poc després al desallotjament de la casa familiar per anar a parar a una barraca al turó. El dia que fa dotze anys, assisteix a l’apallissament del seu pare i l’endemà a l’enderroc de la barraca, amb la prohibició expressa de tornar a construir-hi rés. Només tenen dret a una tenda, si és que són capaços de pagar la lona i les cordes per construir-la…
La seva vida queda capgirada de cop i volta amb l’única empenta de les paraules del seu pare, que constantment el duran pel camí correcte, el de l’esforç i el perdó:
Les coses bones són difícils d’escollir. Les dolentes no deixen opció” (pag 72); “A la vida, si un vol aconseguir alguna cosa important, s’ha de sacrificar tant ell com els seus éssers estimats” (pag 168); “Les persones odien per ignorància i per por.(…) Descobreix què és el que impulsa el seu odi i intenta entendre-ho” (pag 187); “Només el perdó et farà lliure. (…) Si ens vengem de les seves accions, serem iguals que ells, però si els perdonem, serem superiors a ells. “(pag 199)  “L’éxit a la vida no es tracta del nombre de fracassos que creiem que tenim, sinó com reaccionem davant d’aquests fracassos” (pag 220) 
Cent vegades caurà, i cent vegades s’aixecarà per complir amb el seu paper de fill gran, de cap de família. Tindrà sort dels veïns de bon cor i del professor Mohammad que li recordarà, igual que el seu pare, que té un do i està obligat a desenvolupar-lo:
“No giris l’esquena als teus dons. Deixa que siguin la llum que et guiarà per la vida. Quan els obstacles s’interposin en el teu camí, fixa’t en la llum que et guia. Estàs destinant a fer coses importants” (pag 79); “… si tu et gradues a la universitat. Podràs guanyar més diners i tenir una feina més interessant. Quan facis el que t’agrada, els diners arribaran” (pag 120); “Tenir èxit no vol dir no caure mai, sinó aixecar-se cada vegada que caus a terra.” “No pots anar enrere i tornar a començar, però pots començar ara i fer un nou final” (pag 125)

En el seu aprenentatge, en la lluita per l’educació, per arribar a la universitat i tenir un futur millor, la seva mare i el seu germà Abbas s’hi oposaran sovint, i més al saber que haurà de conviure amb els israelians, els mateixos que els han pres les terres, que cullen les taronges que va plantar l’avi, que enverinen la poca terra fèrtil que els queda amb les seves deixalles… Ell mateix es plantejarà si el que fa és correcte, si no s’està equivocant:
“Al que apunta massa amunt li fa mal el coll” (pag 123); “Els israelians són els que manen i mai no et consideraran com res més que l’enemic, un palestí” (pag 130); “No em podia amagar enlloc. L’última cosa que volia eren problemes. Em pensava que estava preparat per viure envoltat de jueus, però ara que m’havia d’enfrontar a la realitat, em vaig adonar que anava molt errat. (…) Què volien fer? Fer-me fracassar? Fer-me mal? Segur que era un parany. Mai no havia sentit de cap israelià que convidés un palestí a participar en cap mena de grup.  Però no volia pas provocar-los. Que tenia cap més opció?” (pag 136)

Pàgina rere pàgina ens és desvetllada una realitat que no surt a les notícies, la d’una població civil atrapada enmig d’un conflicte, víctima d’ell. Dividit en quatre parts, el llibre recull la infància al poble, l’estada a la universitat, l’èxit en la seva carrera i la redescoberta d’una realitat tan propera i tan llunyana per a ell… Paral·lelament a la història d’Israel i Palestina, es desenvolupa la història d’aquells que pateixen el conflicte i lluiten per una pau cada cop més llunyana.

Com a colofó us deixo uns fragments de la part final, on ens descobreix part de la realitat dels territoris ocupats:
“Tot fa pensar que el que volen és una població ben formada; és la ignorància i la superstició el que promou la violència.” (pag 318) “El que volen és matar les nostres esperances i els nostres somnis, destruir-nos la humanitat. (…) No tenim oficis per als nostres homes, ni educació per als nostres fills, ni esperança per a un futur millor gràcies al propi esforç. El que fan és molt pitjor que matar-nos físicament: ens destrossen l’esperit i s’apoderen de la nostra ànima. “ (pag 325) “Prefereixo morir lluitant per una causa justa que estar atrapat en un infern a la terra. (…) No hi ha llibertat sense lluita. (…) No només ens oprimeixen, sinó que han convençut el món que ells són les víctimes.” (pag 341)

I una cita de Desmond Tutu: Si ets neutral en situacions d’injustícia, és que has escollit el bàndol de l’opressor.

La meva valoració.
Inspirat en fets reals, aquest llibre m’ha fet obrir els ulls a una realitat que no m’havia plantejat mai. En la meva memòria està interioritzat que els palestins són uns terroristes que volen fer fora del seu territori als israelians. Però per desgràcia no tot és tan senzill ni simple, la por irracional d’uns està alimentant la ràbia desmesurada dels altres, alimentant al mateix temps la injustícia, el terror i el dolor de la població civil, d’un i altre bàndol. Comentar el llibre a casa va comportar un debat on el meu germà portava la veu cantant, apassionat com és a la política internacional. Sense entrar en debats, crec que si l’objectiu de l’autora era que coneguéssim una altre cara de la realitat del conflicte a l’Orient Mitjà, ho ha aconseguit… per a mi els jueus ja no són tan víctimes innocents de tot plegat.

La niña del arrozal. José Luis Olaizola

87f00-la-nina-del-arrozal

Editorial: Ediciones Martínez Roca (Grupo Planeta)

Colección: Emociónate

Año publicación: 2011

Páginas: 254

ISBN: 978-84-270-3738-0

En una de mis habituales visitas a la biblioteca municipal, buscaba algún autor que empezara por I, O o U, para completar las vocales del reto. Sin necesidad de buscar mucho, en el estante de devoluciones estaba este libro, de portada exótica y autor con la O… ¿qué más podía pedir? Le dí la vuelta para saber de qué iba y aquí está lo que nos cuenta la editorial sobre el mismo:

Sobre el autor:
José Luis Olaizola, natural de San Sebastián, ejerció la abogacía durante quince años. Su extensa carrera literaria ha sido reconocida con numerosos galardones, entre ellos el Premio Ateneo de Sevilla 1976 por su novela Planicio o el Premio Planeta 1983 por La guerra del general Escobar, considerada recientemente por Álvaro Mutis y Javier Cercas como “la mejor novela sobre la guerra civil española”. En 1982 obtuvo el Premio Barco de Vapor por su novela Cucho, que traducida al francés ganó el Grand Prix de l’Académie dels Lecteurs de Paris; en 1992 fue reconocido con el Prix Littéraire de Bourran, Burdeos, por su novela El cazador urbano, y en 1993 con el Premio de Prensa L’Oréal.
Lleva publicados más de setenta libros de los más diversos géneros, de los que ha vendido más de dos millones de ejemplares. Desde hace treinta años se dedica profesionalmente a escribir libros y artículos, y a pronunciar conferencias.
Es fundador y presidente de la ONG Somos Uno, que lucha contra el drama de la prostitución infantil en Tailandia.

Sobre la novela:
Wichi es una joven tailandesa de doce años inteligente, alegre y extrovertida. Feliz porque sus padres viven juntos y se aman, las cosas comienzan a empeorar el día que su madre, una hermosa mujer que con diecisiete años había ganado un concurso de belleza local, se deja arrastrar por el juego y empieza a gastar el poco dinero de que disponen. Cheonchai, el padre de Wichi, desesperado y alcoholizado, desaparecerá de casa para no volver jamás. Sola y sin entender nada de lo que ocurre a su alrededor, el mundo de Wichi se tambalea definitivamente cuando su madre muere y se queda a cargo de su abuela, la señora Phakamon, una persona anciana que nunca la quiso y cuyos planes pasan por deshacerse de ella abandonándola en un prostíbulo. Sin embargo, la prodigiosa intervención de Siri, la única persona que se preocupa de Wichi, servirá para que ambas emprendan una huida que las lleve lejos de su terrible destino.
En su viaje llegarán a Chiang Dao, una apartada región donde encontrarán la paz y la felicidad gracias a la generosidad de la familia Pimok. Wichi aprenderá el duro y sacrificado oficio de los arrozales, será cortejada por un joven prendado de su sencillez y hermosura e incluso aprenderá nociones de informática. Pero un día la señora Phakamon reaparece…
José Luis Olaizola, fundador y presidente de la ONG Somos Uno -que lucha contra el drama de la prostitución infantil en Tailandia-, ha escrito una emocionante y maravillosa novela basada en hechos reales que toca el corazón. Una historia única e intensa de superación y bondad.

Mi lectura:
Tras el misterio del título y la belleza de la portada, me sorprendió la dureza del relato que anunciaba la contraportada. Sin dudarlo ni un momento, me lo llevé a casa para poder leerlo con calma. Calma relativa, pues la historia te atrapa desde el primer momento y en una mañana lo leí entero…
Al principio de la lectura se me hizo difícil retener e identificar los personajes, pues con los nombres soy malísima y más siendo nombres tan extraños para nuestra lengua. Poco a poco me hice con ellos y sufrí viendo como la vida de Wichi iba tambaleándose, mejorando y empeorando como una montaña rusa, con la seguridad de que pese a todo, es una afortunada que nos ha podido contar su historia y la de tantas otras niñas que no tuvieron la misma suerte que ella. En el relato se funden la bondad de quienes ayudan sin pedir nada a cambio, como la generosidad de la familia Pimok y la familia Din Bo, o de la misma Siri y el padre Antonio; y la maldad y avaricia de la señora Phakamon, el señor Naya y la señora Yuphin. Se une también la desesperación de padres que venden a sus hijas para sobrevivir y jóvenes que se someten voluntariamente a la prostitución para ayudar a sus familias… Es un relato que nos abre las puertas a la otra cara del llamado turismo sexual, la de las víctimas de una esclavitud de la que no se habla.

Valoración:
Recomiendo leerlo si estás interesado en conocer más de cerca la realidad de países como Tailandia o Camboya, aquello que hay más allá de complejos turísticos y noches de fiesta… Es un libro fácil de leer, de letra grande y capítulos no muy largos, que te animan a leer “un capítulo más y lo dejo” y así se pasa la mañana, no hiciste nada pero terminaste el libro… como me pasó a mí.