Trilogia d’Auschwitz (II). La treva. Primo Levi

Trilogia dAuschwitz
Títols originals: Se questo è un uomo. 1958, 1976; La tregua, 1963; I sommersi e i salvati, 1989

Traduccions: Francesc Miravitlles i Salvador, 1996, 1997, 2000

Edició: Edicions 62, 2005. Col·lecció El balancí

Pàgines: 539

ISBN: 84-297-5740-6

Continuo amb la trilogia, encetada en un post anterior. En la segona part, el segon llibre, Primo Levi ens narra l’odisea de l’alliberament i el retorn a casa.

Sobre l’autor:
Primo Levi (Torí, 1919-1987) va néixer al si d’una família jueva instal·lada a Piamonte. Al 1941 es va graduar com a químic a la Universitat de Torí, una activitat que compaginaria posteriorment amb la seva activitat literària. Després d’haver participat en la resistència del nord d’Itàlia, va ser capturat i deportat al camp de concentració d’Auschwitz. El 1945, després de l’alliberament del camp, un atzarós viatge per Europa va portar a Levi novament a Torí, on va publicar el seu primer testimoniatge sobre els camps d’extermini nazis, Si això és un home (1947). Més tard va publicar La treva (1963), i Els enfonsats i els salvats (1986), que configuren la Trilogia d’Auschwitz. Tots tres llibres han estat publicats per Edicions 62, així com, també, l’assaig El sistema periòdic.

Sobre l’obra (extret d’una altre edició):
Un grup de supervivents italians d’Auschwitz finalitza un viatge absurd a través de mitja Europa, mentre el lector assisteix a la riquesa de la humanitat en el mercat clandestí de Cracòvia, els cuartels de l’exèrcit vermell, les embriagueses dels soldats i les enyorances dels italians camí de casa seva.

En aquesta edició, La treva comprén les pàgines 207 a 389.
La meva lectura:
El primer llibre ens deixava amb l’arribada dels rusos al que queda del Lager de Buna-Monowitz:
“els russos van arribar mentre Charles i jo portàvem Sómogyi no gaire lluny d’allí. Pesava molt poc. Vam abocar la llitera sobre la neu grisa. 
Charles es va treure la gorra. A mi em va saber greu no portar gorra.”
Aquest segon llibre, repren la històra en com arriben els primers russos i el que es troben:
“Eren quatre joves soldats a cavall que avançaven amb cautela, amb les metralladores a punt, per la carretera que vorejava el camp. Quan van arribar a les filferrades es van aturar a mirar, intercanviant frases breus i tímides, i adreçant mirades unides per una estranya torbació als cadàvers descompostos, als barracons destrossats i a nosaltres, els escassos vius.”
 
Comença així la descoberta dels camps de concentració, la troballa de morts vivents amb els que ningú sap ben bé què s’ha de fer. Mentre que per a uns, els vencedors (tot i que encara no ha acabat la guerra), la descoberta els deixa sense respiració; per als altres, els supervivents, es barreja la incertessa sobre el seu propi futur, l’ànsia de llibertat i les ganes de tornar a casa, si és que hi ha una casa a la que tornar… Al llarg de gairebé 10 mesos (desde l’evacuació del camp, el 18 de gener de 1945, fins l’arribada a Torí el 19 d’octubre del mateix any), els supervivents seran agrupats i traslladats d’un camp a un altre, amb més o menys previsió, com si ningú tingués clar que s’ha de fer amb ells, més que donar-los aixopluc i aliments.
D’atendre als supervivents en el mateix camp es passa a agrupar-los en el camp gran, el camp d’Auschwitz, a on es desparasiten, banyen i vesteixen els nouvinguts per mantenir un mínim de salubritat al camp. Iniciada la recuperació física, els supervivents són traslladats novament, aquest cop al camp de trànsit de Katowice, on són separats per nacionalitats. D’allà, primer cap al Sud i després cap al Nord, amb l’afegit de 600 italians més, refugiats a Romania i que també volen tornar a casa, arribaran tots plegats a la Casa Roja, unes antigues casernes de l’exèrcit roig, desmantellades per les tropes alemanyes, on passaran l’estiu, recuperant forces i mirant de refer l’ànima destrossada per l’estada als camps. Finalment al setembre comença el llarg camí de retorn a casa, en tren, per allà on hi ha vies per transitar.
El retorn físic no té rés a veure amb el psíquic, durant anys els perseguiran els malsons i l’angoixa viscuda en els camps. Alguns no en voldran parlar mai més ni saber rés dels que van ser companys de viatge, d’altres lluitaran perquè el món sàpiga què va passar, d’altres mai més tornaran…
Dels sis-cents quaranta que érem a l’anada, en tornàvem tres. I quant havíem perdut, en aquests vint mesos? Què hi trobaríem, a casa? Quant de nosaltres mateixos s’havia consumit, apagat? Tornàvem més rics o més pobres, més forts o més buits? No ho sabíem: però sabíem que a la porta de les nostres cases, per bé o per mal, ens esperava una prova, i ens feia por pensar-hi. Ens sentíem fluir per les venes, juntament amb la sang extenuada, el verí d’Auschwitz: ¿d’on trauríem la força per tornar a viure(…)? Ben aviat, l’endemà mateix, hauríem de lliurar batalla contra enemics encara desconeguts, dintre i fora de nosaltres: amb quines armes, amb quines energies, amb quina voluntat? Ens sentíem vells de segles, afeixugats per un any de records ferotges, buits i inermes.”
 
La meva valoració:
Quan un pensa en l’alliberament dels presoners, vol pensar que es va fer d’una manera ordenada, organitzada, que les forces aliades sabien que hi eren i es van organitzar per atendre’ls i dur-los de nou a casa. Però el cert, és que els alemanys van abandonar i començar a destruir els camps mesos abans que acabés la guerra. I a l’arribada de forces aliades, salvadores, ningú s’esperava el que es van trobar. Certament les coses es podrien haver fet d’una altre manera, es podrien haver estalviat tants trasllats i falses esperances, però al menys en aquest cas, no hi havia mala fe darrera del calvari que van passar els supervivents per tornar a casa.
Igual que la primera part, la història m’ha atrapat des del primer moment, m’han sorprès alguns dels personatges que hi apareixen, el seu enginy i l’esforç per recuperar la dignitat. Un cop més, agraeixo al senyor Levi que plasmés en paper tot el que va passar, que ens hagi regalat el seu testimoni, tant de bo aprenguem algo de tot plegat!
Anuncis

Trilogia d’Auschwitz (I). Si això és un home. Primo Levi

Trilogia dAuschwitz

Títols originals: Se questo è un uomo. 1958, 1976; La tregua, 1963; I sommersi e i salvati, 1989

Traduccions: Francesc Miravitlles i Salvador, 1996, 1997, 2000

Edició: Edicions 62, 2005. Col·lecció El balancí

Pàgines: 539

ISBN: 84-297-5740-6

Començo amb aquesta entrada, una sèrie dedicada als tres llibres que engloba aquesta edició. Vaig arribar a ells a travès de la cita que en fa Enric Iborra al seu llibre Un son profund. Dietari d’un curs de literatura universal, llibre que espero poder acabar de llegir algun dia, amb la calma i concentració que es mereix.

Sobre l’autor:
Primo Levi (Torí, 1919-1987) va néixer al si d’una família jueva instal·lada a Piamonte. Al 1941 es va graduar com a químic a la Universitat de Torí, una activitat que compaginaria posteriorment amb la seva activitat literària. Després d’haver participat en la resistència del nord d’Itàlia, va ser capturat i deportat al camp de concentració d’Auschwitz. El 1945, després de l’alliberament del camp, un atzarós viatge per Europa va portar a Levi novament a Torí, on va publicar el seu primer testimoniatge sobre els camps d’extermini nazis, Si això és un home (1947). Més tard va publicar La treva (1963), i Els enfonsats i els salvats (1986), que configuren la Trilogia d’Auschwitz. Tots tres llibres han estat publicats per Edicions 62, així com, també, l’assaig El sistema periòdic.

Sobre l’obra:
“Per sort meva, no em van deportar a Auschwitz fins al 1944, és a dir, desprès que el govern alemany, atesa la creixent escassetat de mà d’obra, hagués establert d’allargar la vida mitjana dels presoners que s’havien d’eliminar”. Així comença Si això és un home, llibre que inaugura la trliogia que Primo Levi va dedicar als camps d’extermini nazis. Crònica de l’horror quotidià, l’obra descriu en el llenguatge mesurat i sobri d’aquest testimoni l’espera del no-res, la privació quotidiana, l’oblit de la condició humana dels presoners.
Precedida d’un pròleg de Philip Roth, la Trilogia d’Auschwitz recull també dues obres posteriors: La treva (1963), relat que descriu les tribulacions d’un grup d’italians, allibertas dels camps nazis, que durant mesos recorren els camins de l’Europa central en conmpanyia de l’Exèrcit Roig, i Els enfonsats i els salvats (1986), en el qual Primo Levi tracta de comprendre, a partir de l’exemple dels camps nazis, les condicions i circumstàncies que permeten la degradació de l’ésser humà.

La meva lectura:
Quan llegint el llibre d’Enric Iborra vaig veure la comparació que feia entre L’infern de la Divina comèdia de Dante i la descripció del Lager que fa Primo Levi a Si això és un home, vaig decidir que tenia que llegir els dos llibres. Si bé, Dante haurà d’esperar al moment adequat, amb Levi em veia amb cor de llegir-lo en les petites estones que tinc lliures. No em vaig equivocar, li he pres hores a la son per poder seguir llegint!

Comencem pel principi, obre l’edició un pròleg de Philip Roth, en forma de conversa entre aquest i Primo Levi, que ens introdueix a l’home que hi ha darrera l’obra i les impressions que aquesta deixa. Crec que es una molt bona aportació al que ens trobarem després i ens ajuda a no oblidar que tot el que es descriu va passar realment i no és fruit d’una ficció apocalíptica.

La part corresponent a Si això és un home ocupa les pàgines 23 a 206, apèndix inclós.

En Si això és un home, ens endinsem en primera persona al descens de la condició humana a un objecte a conservar en la mesura que ens pugui ser útil. Des del primer moment les seleccions són condicionades a la utilitat de la persona seleccionada, tant com a treballador com a contacte o com a font de contactes i mercaderies. Si ets útil per a algo, potser et salvis o potser no, si no serveixes… ja pots acomiadar-te del mòn. La constant manca d’aliment, descans i abric provoca que l’home es converteixi en un ésser primitiu, suspeses les necessitats vitals, només podrà lluitar per satisfer-les:

“aquí la lluita per sobreviure és sense remissió, perquè tothom està desesperadament i brutalment sol (…) i si algú, amb un prodigi de paciència salvatge i d’astúcia, troba un nou ardit per escapolir-se de la feina més dura, un nou estratagema que li rendeixi algun gram de pa, mirarà de mantenir-ne secreta la manera, i gràcies a això serà estimat i respectat, i en traurà un profit personal i exclusiu; esdevindrà més fort, i per això serà temut, i qui és temut, és ipso facto, un candidat a sobreviure”

La constant negació a les necessitats elementals, el constant recordatori de que no són humans, que només són peces d’un engranatge fàcilment substituibles, vol provocar l’alienació de la persona, reduir-la a animal, a objecte, fer-li perdre tota esperança… mata l’humanitat de l’home i l’home morirà. Prendre consciència pot salvar la vida, o allargar-la, com li diu Stendauf a Primo Levi:

“el Lager és una gran màquina per convertir-nos en animals, nosaltres no hem de convertir-nos en animals; que fins en aquest lloc es pot sobreviure, i per això s’ha de voler sobreviure, per explicar-ho, per donar-ne testimoni; i que per viure és important esforçar-nos a salvar almenys l’esquelet, la carcassa, la forma de la civilització. Que som esclaus, estem privats de tots els drets, exposats a totes les ofenses, destinats a una mort gairebé segura, però que una facultat ens ha quedat i l’hem de defensar amb tota l’energia perquè és la darrera: la facultat de negar el nostre consentiment. Per tant, hem de rentar-nos, evidentment, la cara sense sabó, en l’aigua bruta, i eixugar-nos amb la jaqueta. Hem d’embatumar les sabates, no perquè així ho digui el reglament, sinó per dignitat i per decència. Hem de caminar drets, sense arrossegar els esclops, no pas en homenatge a la disciplina prussiana, sinó per continuar vius, per no començar a morir”

És difícil preveure qui sobreviurà o qui morirà, la fortalessa física, mental, moral poden decantar la balança cap a qualsevol costat, qui tingui gran força moral potser serà incapaç d’apropiar-se d’allò que els nouvinguts han descuidat i perdrà així la oportunitat d’un millor abric o una millor alimentació, o potser serà capaç d’encomanar-se a aquesta mateixa moralitat per fet tot el possible per sobreviure i donar testimoni del viscut… el que és fort físicament podrà aconseguir els millors plats, però també serà sotmès a les feines més dures… al final una barreja de condicionants previs, adaptació al medi i atzar determinarà el destí de cadascú.

Capítol a capítol ens va desgranant com era la vida dins del Lager, la seva divisió i jerarquia, la supervivència dia a dia, la lluita per no perdre el poc que es poseeix: un plat, una cullera, algo de fil o filferro per cosir els botons, botons, algo amb que calçar-se… qualsevol cosa per intercanviar i aconseguir alló que necessites. Però mai pots estar segur, si caus malalt i entres a la infermeria, perdràs tot el que tenies i hauras de tornar a començar… Un mòn on en els numeros tatuats, que al·lienen a les persones, indiquen procedència i temporalitat, un número baix serà molt més respectat que un d’alt, perquè porta més temps sobrevisquent en aquest camp destinat a matar treient-ne el màxim benefici possible. En l’apèndix compara els lager amb els gulags, mentre que en uns la mort era la seva finalitat, en els altres era un dany col·lateral a intentar evitar…

Al gener de 1945, Primo Levi ingressa a la infermeria malalt d’escarlatina, l’atzar va fer que aquesta malaltia arribés en el moment oportú, deslliurant-lo de l’evacuació forçosa del camp, donant-li així la oportunitat de sobreviure per poder explicar el que va passar. Al llarg de 10 dies lluitarà contra la malaltia per, amb l’ajuda de dos francesos, sobreviure i fer sobreviure els companys d’aïllament, fins l’arribada de les tropes russes…

A les edicions inicials de 1947 i 1958 es va afegir un apèndix el 1976 per l’edició escolar, on es responen algunes de les preguntes més freqüents que li arribaven a Primo Levi de part del seus lectors, com el perquè no es rebel·laven o no escapaven; la manca d’odi i rancúnia envers els alemanys; o la desconeixença dels propis alemanys sobre el que passava als camps.

La meva valoració:
Si digués que m’ha encantat podria sonar estrany, coneixent la història, però el cert és que es una lectura que atrapa, tot i l’horror que hi ha al darrera. Curiosament, un dels primers sentiments que vaig tenir en acabar aquesta primera part, va ser “en vull més”, vull saber més del que va passar allà dins… i a continuació em va venir al cap la pel·lícula La llista d’Schindler, que espero poder tornar a veure aviat. No sé si haurà alguna altra pel·lícula que il·lustri la vida dins dels camps, em ve al cap La vita è bella, però la realitat descrita per Levi només queda esboçada en aquest film.

A hores d’ara estic acabant la segona part i tinc ganes de començar amb la darrera, sens dubte és un llibre que voldria tenir a la meva biblioteca particular per anar rellegint, i sé d’algú a qui si no el té ja, li regalaré ben aviat…