Trilogia d’Auschwitz (II). La treva. Primo Levi

Trilogia dAuschwitz
Títols originals: Se questo è un uomo. 1958, 1976; La tregua, 1963; I sommersi e i salvati, 1989

Traduccions: Francesc Miravitlles i Salvador, 1996, 1997, 2000

Edició: Edicions 62, 2005. Col·lecció El balancí

Pàgines: 539

ISBN: 84-297-5740-6

Continuo amb la trilogia, encetada en un post anterior. En la segona part, el segon llibre, Primo Levi ens narra l’odisea de l’alliberament i el retorn a casa.

Sobre l’autor:
Primo Levi (Torí, 1919-1987) va néixer al si d’una família jueva instal·lada a Piamonte. Al 1941 es va graduar com a químic a la Universitat de Torí, una activitat que compaginaria posteriorment amb la seva activitat literària. Després d’haver participat en la resistència del nord d’Itàlia, va ser capturat i deportat al camp de concentració d’Auschwitz. El 1945, després de l’alliberament del camp, un atzarós viatge per Europa va portar a Levi novament a Torí, on va publicar el seu primer testimoniatge sobre els camps d’extermini nazis, Si això és un home (1947). Més tard va publicar La treva (1963), i Els enfonsats i els salvats (1986), que configuren la Trilogia d’Auschwitz. Tots tres llibres han estat publicats per Edicions 62, així com, també, l’assaig El sistema periòdic.

Sobre l’obra (extret d’una altre edició):
Un grup de supervivents italians d’Auschwitz finalitza un viatge absurd a través de mitja Europa, mentre el lector assisteix a la riquesa de la humanitat en el mercat clandestí de Cracòvia, els cuartels de l’exèrcit vermell, les embriagueses dels soldats i les enyorances dels italians camí de casa seva.

En aquesta edició, La treva comprén les pàgines 207 a 389.
La meva lectura:
El primer llibre ens deixava amb l’arribada dels rusos al que queda del Lager de Buna-Monowitz:
“els russos van arribar mentre Charles i jo portàvem Sómogyi no gaire lluny d’allí. Pesava molt poc. Vam abocar la llitera sobre la neu grisa. 
Charles es va treure la gorra. A mi em va saber greu no portar gorra.”
Aquest segon llibre, repren la històra en com arriben els primers russos i el que es troben:
“Eren quatre joves soldats a cavall que avançaven amb cautela, amb les metralladores a punt, per la carretera que vorejava el camp. Quan van arribar a les filferrades es van aturar a mirar, intercanviant frases breus i tímides, i adreçant mirades unides per una estranya torbació als cadàvers descompostos, als barracons destrossats i a nosaltres, els escassos vius.”
 
Comença així la descoberta dels camps de concentració, la troballa de morts vivents amb els que ningú sap ben bé què s’ha de fer. Mentre que per a uns, els vencedors (tot i que encara no ha acabat la guerra), la descoberta els deixa sense respiració; per als altres, els supervivents, es barreja la incertessa sobre el seu propi futur, l’ànsia de llibertat i les ganes de tornar a casa, si és que hi ha una casa a la que tornar… Al llarg de gairebé 10 mesos (desde l’evacuació del camp, el 18 de gener de 1945, fins l’arribada a Torí el 19 d’octubre del mateix any), els supervivents seran agrupats i traslladats d’un camp a un altre, amb més o menys previsió, com si ningú tingués clar que s’ha de fer amb ells, més que donar-los aixopluc i aliments.
D’atendre als supervivents en el mateix camp es passa a agrupar-los en el camp gran, el camp d’Auschwitz, a on es desparasiten, banyen i vesteixen els nouvinguts per mantenir un mínim de salubritat al camp. Iniciada la recuperació física, els supervivents són traslladats novament, aquest cop al camp de trànsit de Katowice, on són separats per nacionalitats. D’allà, primer cap al Sud i després cap al Nord, amb l’afegit de 600 italians més, refugiats a Romania i que també volen tornar a casa, arribaran tots plegats a la Casa Roja, unes antigues casernes de l’exèrcit roig, desmantellades per les tropes alemanyes, on passaran l’estiu, recuperant forces i mirant de refer l’ànima destrossada per l’estada als camps. Finalment al setembre comença el llarg camí de retorn a casa, en tren, per allà on hi ha vies per transitar.
El retorn físic no té rés a veure amb el psíquic, durant anys els perseguiran els malsons i l’angoixa viscuda en els camps. Alguns no en voldran parlar mai més ni saber rés dels que van ser companys de viatge, d’altres lluitaran perquè el món sàpiga què va passar, d’altres mai més tornaran…
Dels sis-cents quaranta que érem a l’anada, en tornàvem tres. I quant havíem perdut, en aquests vint mesos? Què hi trobaríem, a casa? Quant de nosaltres mateixos s’havia consumit, apagat? Tornàvem més rics o més pobres, més forts o més buits? No ho sabíem: però sabíem que a la porta de les nostres cases, per bé o per mal, ens esperava una prova, i ens feia por pensar-hi. Ens sentíem fluir per les venes, juntament amb la sang extenuada, el verí d’Auschwitz: ¿d’on trauríem la força per tornar a viure(…)? Ben aviat, l’endemà mateix, hauríem de lliurar batalla contra enemics encara desconeguts, dintre i fora de nosaltres: amb quines armes, amb quines energies, amb quina voluntat? Ens sentíem vells de segles, afeixugats per un any de records ferotges, buits i inermes.”
 
La meva valoració:
Quan un pensa en l’alliberament dels presoners, vol pensar que es va fer d’una manera ordenada, organitzada, que les forces aliades sabien que hi eren i es van organitzar per atendre’ls i dur-los de nou a casa. Però el cert, és que els alemanys van abandonar i començar a destruir els camps mesos abans que acabés la guerra. I a l’arribada de forces aliades, salvadores, ningú s’esperava el que es van trobar. Certament les coses es podrien haver fet d’una altre manera, es podrien haver estalviat tants trasllats i falses esperances, però al menys en aquest cas, no hi havia mala fe darrera del calvari que van passar els supervivents per tornar a casa.
Igual que la primera part, la història m’ha atrapat des del primer moment, m’han sorprès alguns dels personatges que hi apareixen, el seu enginy i l’esforç per recuperar la dignitat. Un cop més, agraeixo al senyor Levi que plasmés en paper tot el que va passar, que ens hagi regalat el seu testimoni, tant de bo aprenguem algo de tot plegat!
Advertisements

3 pensaments sobre “Trilogia d’Auschwitz (II). La treva. Primo Levi

  1. Reconec que m'està començant a picar el cuc de la curiositat per tot el que expliques, però segueix sent un tema que em fa patir massa… Potser més endavant.
    Petons!

  2. Retroenllaç: Reto Autores de la A a la Z. | Punts Vius

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s