La última vuelta del scaife. Mercedes Pinto

5266b-laultimavueltascaife

Edición: Ediciones Irreverentes SL. (edición retirada del mercado, sólo disponible en e-book)

Año edición papel: 2009

Páginas: 451+10

Hoy os traigo una reseña de un libro muy especial. En mayo, la autora junto a los blogs De lector a lector y El búho entre libros, organizó una lectura conjunta de su obra La última vuelta del scaife. Podéis obtener mejor información sobre los motivos que la llevaron a ello en este post. La edición impresa se ha retirado del mercado, pero podréis disfrutarla en su versión digital siempre que queráis.
La convocatoria de la lectura conjunta fue un éxito y 47 lectores nos animamos al reto de leer y reseñar la obra en el día previsto, reseñas que se han publicado en junio, julio, septiembre y terminarán en octubre. Ahora os dejo, como siempre, con la información que nos facilita la editorial y mis impresiones.

Sobre la autora:
Mercedes Pinto Maldonado estudió la carrera de Medicina, pero se ha dedicado a la pintura y la literatura. La última vuelta del scaife es su segunda obra publicada, una novela de sorprendente madurez. La marcada personalidad de sus protagonistas arrastrará al lector hasta la última página.

Sobre la novela:
La última vuelta del scaife nos relata la dilatada y escabrosa vida de Josué, un judio que huye de Alemania a los diecinueve años, en los albores del nazismo, empujado por un amor imposible.
El protagonista nos narra su historia desde el ocaso de su aventura vital, cuando al fin alcanza la serenidad ansiada. Educado en un ambiente judio ortodoxo, necesitará una larga “travesía por el desierto” para comprender, a través de los dos grandes amigos que encuentra en el camino, que más allá de religiones y culturas existe un denominador común a todo ser humano: la capacidad de sobreponerse al instinto de supervivencia por el bien más preciado de la humanidad, el amor. Al igual que el scaife da vueltas incansable para convertir un diamante en bruto en una cegadora estrella, la vida girará alrededor de Josué durante casi un siglo, implicándolo en las situaciones más adversas e inesperadas, hasta hacerle comprender que en realidad su viaje no era una búsqueda, sino una huída de sí mismo.
Nos encontramos ante una narración ágil y muy documentada. No es una novela histórica, sino una obra de auto-conocimiento dentro de un marco histórico convulso: la Guerra Civil Española y la Segunda Guerra Mundial, y las secuelas que dejaron en el paisaje y en sus gentes.

Mi lectura:
Cuando recibí la novela, dedicada por la propia autora, tuve que hacer un gran esfuerzo de contención para no devorarla en el momento. Tenía otras lecturas entre manos, más urgentes en cuanto que debía devolver los libros a la biblioteca, y no tenía que publicar la reseña hasta septiembre… así que “escondí” el libro para resistir la tentación de continuar más allá de las primeras 20 páginas que había leído del tirón…
Pasado el verano y llegado septiembre, reanudé la lectura desde la primera página, aunque la historia aún permanecía en la memoria, no me suponía ningún esfuerzo volver a empezarla.
Josué nace en el seno de una familia judía ortodoxa, y vive su primeros años en la clasutrofóbica sombrerería de sus abuelos maternos, obligados a aceptar yerno y nieto muy a su pesar… Al padre de Josué parece no importunarle la situación, hasta que decide llevarse a su familia lejos de sus suegros, a una granja en Essen, Alemania. Ahí crecerá Josué bajo la tutela del capataz de la granja, formándose tanto en la religión como en el arte de los diamantes, a la par que encuentra al  gran amor de su vida: un amor imposible. Ese amor de juventud, poderoso como él solo, le empujará a emprender el mayor viaje de su vida, aquel en el que aprenderá que el hombre debe dar mil vueltas, como el diamante en el scaife, para sacar lo mejor de uno mismo.

Pero Josué no esta sólo en su viaje, gran parte dels mismo estará acompañado por Carlos Ladrón de Guevara, un diplomático español que huye de su beata mujer, en busca de aventuras como garimpeiro. En su camino se encontrarán con el padre Marcus, misionero con destino en el Congo Belga para evangelizar a las mujeres de los esclavos. Y en la búsqueda del diamante perfecto estarán acompañados por Kuaima, hijo de esclavos, que huye junto a su familia en busca de los diamantes que les permitan comprar tierras y establecer su propio poblado. De unos y de otros aprenderá sobre la resistencia, la superación de uno mismo, la generosidad sin límites, la amistad incondicional, el amor en su estado más puro.
Es una lectura que atrapa, con personajes muy bien definidos, que conjuga lo mejor y lo peor del hombre, aderezado por el entorno histórico en que discurre, con la Segunda Guerra Mundial como telón de fondo y la reconstrucción de una Europa aniquilada.

Mi opinión:
Creo que no necesito añadir más para decir que me ha encantado, que días después de haberla terminado aún se dibujan en mi memoria los escenarios y los personajes, y me pregunto qué sería de ellos más allá de su aparición en la novela.
Pero, todo en la vida tiene su pero… ya nos advirtió la autora que en esta edición nos encontraríamos con varias erratas que se les habían escadapo a los correctores de la editorial. Ningún problema, algún acento por aquí o por allá, alguna mayúscula que aparece y desaparece como por arte de magia… nada que la haga ilegible. Lo que sí me he encontrado (y me está volviendo a pasar con otra novela de otro autor) es que algunos puntos y aparte me descolocaron bastante. En algunas ocasiones son simplemente cambios de escenario o de personaje, pero en otras conllevan cambios temporales que te lleva unas líneas entender. Tal vez sustituirlos por cambios de capítulo, con la nueva datación, los haría más entendederos. Y creo recordar (lástima que no lo anoté) que en uno de esos cambios repentinos, en la parte final de la novela, contenía una errata tipo de algo que tendría que haber sucedido antes sucede después…
Con todo, y pese a los peros, creo que es una novela muy interesante, entretenida y de fácil lectura, ¿qué más se le puede pedir? Bueno, sí, tal vez tener el glosario y los planos al principio, para no descubrir cuando ya la has terminado que todos esos términos judíos y huntus tenían su descripción…

Anuncis

Trilogia d’Auschwitz (III). Els enfonsats i els salvats. Primo Levi

Trilogia dAuschwitz

Títols originals: Se questo è un uomo. 1958, 1976; La tregua, 1963; I sommersi e i salvati, 1989

Traduccions: Francesc Miravitlles i Salvador, 1996, 1997, 2000

Edició: Edicions 62, 2005. Col·lecció El balancí

Pàgines: 539

ISBN: 84-297-5740-6

Amb aquesta ressenya acabo la trilogia d’Auschwitz, si voleu llegir les anteriors, aquí trobareu Si això és un home i aquí, La treva.

Sobre l’autor:
Primo Levi (Torí, 1919-1987) va néixer al si d’una família jueva instal·lada a Piamonte. Al 1941 es va graduar com a químic a la Universitat de Torí, una activitat que compaginaria posteriorment amb la seva activitat literària. Després d’haver participat en la resistència del nord d’Itàlia, va ser capturat i deportat al camp de concentració d’Auschwitz. El 1945, després de l’alliberament del camp, un atzarós viatge per Europa va portar a Levi novament a Torí, on va publicar el seu primer testimoniatge sobre els camps d’extermini nazis, Si això és un home (1947). Més tard va publicar La treva (1963), i Els enfonsats i els salvats (1986), que configuren la Trilogia d’Auschwitz. Tots tres llibres han estat publicats per Edicions 62, així com, també, l’assaig El sistema periòdic.

Sobre l’obra (extret de la web de Casa del libro):
Aquesta obra és un material de primer ordre per a l’estudi de l’ànima i el comportament humans. Al llarg d’aquestes pàgines, escrites a cavall de la narració i l’assaig, l’autor reprèn les preguntes que el van perseguir tota la vida després de la seva experiència extrema als camps nazis; hi descriu les estructures jeràrquiques d’un sistema autoritari i es qüestiona si és possible entendre des de dins la lògica de la maquinària d’extermini. El 1986 Primo Levi, deportat a Auschwitz des del 1943 fins a la fi de la guerra, va tancar amb aquest llibre una trilogia excepcional sobre l’Holocaust, que inclou Si això és un home (1947) i La treva (1963), tots tres ara traduïts a la nostra llengua. En aquesta obra ens parla sobretot de les seqüeles dels supervivents, sempre suspectes de col·laboració, i reflexiona sobre la possibilitat d’escriure i recuperar la memòria de l’Holocaust.

En aquesta edició, Els enfonsats i els salvats, comprén les pàgines 391a 539.

La meva lectura:
He de reconèixer que la tercera part és la que més m’ha costat de llegir. Potser per la fatiga (emocional i física) o perquè està escrita en forma d’assaig, i fa temps que sospito que els assajos i jo no som gaire bons companys de viatge… En menys d’un any, és el tercer assaig que, tot i interessar-me el tema, se’m fa una pilota i em costa acabar.
Sobre l’obra en qüestió, es nota que és fruit de la maduressa i la reflexió. Si bé en la primera obra ens trobàvem amb la urgència de transmetre allò que acabava de viure, abans que la memòria ho desdibuixés; en aquesta darrera part ens trobem com Primo Levi ha intentat respondre’s a sí mateix les qüestions que es va plantejar durant el llarg viatge de tornada a casa, i les que li han fet arribar els lectors de la primera part.
Ens parla de la memòria i com els records marxen d’uns i altres per diferents motius. Els carcerers que volen oblidar el que van fer, el dolor que van provocar. I els supervivents que intenten oblidar el dolor viscut, la alienació soferta. Intenta comprendre perquè el nazisme va arribar fins on va arribar, què va dur als homes a cometre les barbaritats que van cometres, i com han pogut viure en pau després. Alguns faran ús de l’oblit, altres pensaran que només obeïen ordres, altres que millor set botxí que presoner… Què va dur als homes de l’Escamot especial a ocupar-se de l’extermini dels seus companys, com podien dormir i viure desprès de tot plegat, quants van ser executats perquè callesin i quants van trobar l’alleujament en aquesta mort…
I què passa amb els supervivents, fins on arriba el seu sentiment de culpa? Qui és culpable i de què? Perquè els ofesos, els que van rebre mastegots i van ser portats al límit de la vida, es senten culpables? I amb la culpa, la vergonya per tot el que han fet i viscut durant el captiveri… sobreviure no és un càstig, doncs?
En un altre capítol ens parla de les dificultats per comunicar-se, els orígens diversos dels presoners, custodiats per soldats alemanys en terrenys polonesos, feia que comunicar-se dins i fora del camp fos imposible. A més, la necessitat imperiosa d’aprendre l’alemany per aconseguir complir les ordres i normes, i potser així rebre menys mastegots, mentre que els soldats alemanys no enteniens (o no volien entendre) que les ordres dictades un cop i un altre no fossin compresses… que no eren tan llestos els jueus? com pot ser que no entenguin les seves ordres?
Finalment, en l’apèndix, ens parla l’autor del que va suposar la traducció de Si això és un home a l’alemany, i comenta algunes de les cartes que va rebre de ciutadans alemanys al respecte.

La meva valoració:
Com ja he comentat abans, llegir aquesta part m’ha portat molt més temps que les altres dues. En part, perquè per poder entendre bé el que estàs llegint, cal entrar-hi, concentrar-se i relfexionar alhora que reflexiona l’autor, i suposo que és això el que em costa aconseguir. Habituada a llegir mentre la tele està de fons, o les sales d’espera, amb aquesta part havia d’esperar al vespres, quan era a casa i ja tot estava en silenci, per poder avançar un xic.
Si la recomanaria? doncs sí, a tot aquell que estigui interessat en anar un pas més enllà. És una obra que ens fa reflexionar sobre el que mou a les masses, el que pot provocar la intolerància i la superioritat, fins on es pot arribar si no es posa fre abans. I no oblidem que l’Holocaust jueu no ha estat l’únic ni la últim. Quan un grup es considera tan superior als altres, que té el dret a trepitjar-los i exterminar-los, ens trobem amb matances indiscriminades, no cal anar gaire lluny per recordar Bòsnia, Ruanda, Cambodja…

La solitud de Patrícia. Carles Quílez.

da0bd-solitud_patricia
Edició: La Magrana, 2009

Col·lecció: Les ales esteses, 270

Pàgines: 191

ISBN: 978-84-9867-563-4

Un cop més vaig arribar a aquest llibre buscant complir el repte dels autors. Podria ser que hi hagués alguna novel·la negra d’un autor que comencés per Q? Doncs sí, i a més resulta ser l’obra guanyadora de la segona edició del premi Crims de Tinta, instituït l’any 2008 pel Departament d’Interior, Relacions Institucionals i Participació de la Generalitat de Catalunya.
Per si algú està interessat, els guanyadors de totes les edicions, he fet la cerca i són:

2008 – La mala dona. Marc Pastor (el tinc pendent de cerca i llegir, després d’haver llegit L’any de la plaga)
2009 – La solitud de Patrícia. Carles Quílez.
2010 – Negres tempestes. Teresa Solana
2011 – Quan la nit mata el dia. Agustí Vehí.
2012 – Societat negra. Andreu Martín.

El 2013 no es va convocar el premi i enguany ha estat la editorial La Magrana qui pren el relleu a la Generalitat. Caldrà esperar al desembre per saber qui serà el guanyador o guanyadora enguany!

Sobre l’autor:
Nascut a Barcelona, és llicenciat en Ciències de la Informació per la UAB i màster en Periodisme Jurídic per la UAM. És cap de la secció de tribunals i policia de la Cadena Ser a Barcelona i autor, entre d’altres, de les novel·les Cop a la Virreina (2004) i Piel de policía (2006), amb Andreu Martín. També és autor dels llibres Atracadores (2002), Psicòpata (2005) i Mala vida (2007).

Sobre la novel·la:
Patrícia Bucana és una periodista de successos jove però de la vella escola. És una bona professional, incisiva, punyetera… Tan entregada que el cosa la comença a avisar que potser s’ho hauria de prendre tot amb més calma. Les seves fonts als Mossos d’Esquadra li filtren la notícia de la seva vida, un búfal blanc, segons l’argot de la professió: dos individus de nacionalitat francesa han estat detinguts prop de Barcelona amb un poderós i sofisticat armament quan presumiblement es disposaven a perpetrar un magnicidi. Paral·lelament, els mateixos mossos intenten capturar un violador i assassí de prostitutes que actua als voltants del Camp Nou.
Patrícia descobreix aviat que algú molt poderós vol fer ombra sobre els dos assumptes i s’hi acaba involucrant més enllà de l’aspecte professional, posant en perill la pròpia vida. Descobrir la veritat es converteix en una aventura de continuat qüestionament personal i d’autoafirmació en què haurà de posar a prova els seus principis i obligacions com a periodista i els seus objectius vitals.

La meva lectura:
Per si  la contraportada no m’hagués animat prou, les primeres paraules de l’autor van fer saltar totes les alarmes:
 “La solitud de Patrícia és una història basada en personatges i fets reals (…) He modificat dates i noms i he afegit diversos elements ficticis, també he suprimit alguns passatges reals amb l’únic objectiu de fer més versemblant el contingut de la trama”
Amb aquests antecedents em vaig submergir en la lectura i no vaig poder deixar-la fns arribar a la última pàgina. És una novel·la que atrapa, que et fa preguntar què està passant i per on poden anar els tiros… Potser en algun moment entreveus què passarà, però hauràs de llegir-te el llibre per saber-ho. 😉
Acostumada que les novel·les negres siguin protagonitzades per policies o detectius, trobar-te que la protagonista és una periodista, és sorprenent. No obstant, precisament el seu ofici ens serveix per descobrir l’altre cara de la moneda, la del professional que es debat entre informar o no informar, que es sumergeix en els límits poc clars dels secrets de sumari i el dret a la informació. La Patrícia és una bona professional, periodista de la vella escola, a qui li atrau més una bona investigació que seguir al famós de torn. Ha tingut bons mestres, però també professionals gelosos de la seva feina, desconfiats d’una dona que vol saber massa… Està sola i es sent sola, i com més avança en les tenebres, més motius té per desconfiar fins i tot de la seva ombra. Alhora ha d’aprendre a no involucrar-se tant, el cos no perdona i l’avisa que ha d’afluixar el ritme…
L’autor ens ofereix dues trames, dues investigacions paral·leles, però per quin motiu ho fa? Què hi ha al darrere? Fins on pot i ha d’arribar la Patrícia? Val la pena posar en risc la pròpia vida per perseguir la veritat? Són molts els interrogants, i la resposta és una: llegeix-te el llibre!!!! (què dolentota que sóc, però no et deufradarà)

La meva opinió:
Crec que em podria saltar aquest apartat aquest cop… és evident que m’ha agradat i molt, moltíssim. M’ha agradat canviar de protagonistes, d’ambients, endinsar-me en el nostre sistema judicial, la nostra policia i els nostres periodistes, allunyats dels americans que tant i tant coneixem a força de pel·lícules, sèries i llibres.

La pregunta que em faig ara és, què faig primer: em llegeixo la resta de llibres de l’autor, o els altres guanyadors del Premi Crims de Tinta?

Observació:
Per desconectar un xic de la Trilogia d’Auschwitz vaig començar aquest llibre, i fins que no l’he acabat no he tornat a la trilogia. Properament, la tercer part…