La solitud de Patrícia. Carles Quílez.

da0bd-solitud_patricia
Edició: La Magrana, 2009

Col·lecció: Les ales esteses, 270

Pàgines: 191

ISBN: 978-84-9867-563-4

Un cop més vaig arribar a aquest llibre buscant complir el repte dels autors. Podria ser que hi hagués alguna novel·la negra d’un autor que comencés per Q? Doncs sí, i a més resulta ser l’obra guanyadora de la segona edició del premi Crims de Tinta, instituït l’any 2008 pel Departament d’Interior, Relacions Institucionals i Participació de la Generalitat de Catalunya.
Per si algú està interessat, els guanyadors de totes les edicions, he fet la cerca i són:

2008 – La mala dona. Marc Pastor (el tinc pendent de cerca i llegir, després d’haver llegit L’any de la plaga)
2009 – La solitud de Patrícia. Carles Quílez.
2010 – Negres tempestes. Teresa Solana
2011 – Quan la nit mata el dia. Agustí Vehí.
2012 – Societat negra. Andreu Martín.

El 2013 no es va convocar el premi i enguany ha estat la editorial La Magrana qui pren el relleu a la Generalitat. Caldrà esperar al desembre per saber qui serà el guanyador o guanyadora enguany!

Sobre l’autor:
Nascut a Barcelona, és llicenciat en Ciències de la Informació per la UAB i màster en Periodisme Jurídic per la UAM. És cap de la secció de tribunals i policia de la Cadena Ser a Barcelona i autor, entre d’altres, de les novel·les Cop a la Virreina (2004) i Piel de policía (2006), amb Andreu Martín. També és autor dels llibres Atracadores (2002), Psicòpata (2005) i Mala vida (2007).

Sobre la novel·la:
Patrícia Bucana és una periodista de successos jove però de la vella escola. És una bona professional, incisiva, punyetera… Tan entregada que el cosa la comença a avisar que potser s’ho hauria de prendre tot amb més calma. Les seves fonts als Mossos d’Esquadra li filtren la notícia de la seva vida, un búfal blanc, segons l’argot de la professió: dos individus de nacionalitat francesa han estat detinguts prop de Barcelona amb un poderós i sofisticat armament quan presumiblement es disposaven a perpetrar un magnicidi. Paral·lelament, els mateixos mossos intenten capturar un violador i assassí de prostitutes que actua als voltants del Camp Nou.
Patrícia descobreix aviat que algú molt poderós vol fer ombra sobre els dos assumptes i s’hi acaba involucrant més enllà de l’aspecte professional, posant en perill la pròpia vida. Descobrir la veritat es converteix en una aventura de continuat qüestionament personal i d’autoafirmació en què haurà de posar a prova els seus principis i obligacions com a periodista i els seus objectius vitals.

La meva lectura:
Per si  la contraportada no m’hagués animat prou, les primeres paraules de l’autor van fer saltar totes les alarmes:
 “La solitud de Patrícia és una història basada en personatges i fets reals (…) He modificat dates i noms i he afegit diversos elements ficticis, també he suprimit alguns passatges reals amb l’únic objectiu de fer més versemblant el contingut de la trama”
Amb aquests antecedents em vaig submergir en la lectura i no vaig poder deixar-la fns arribar a la última pàgina. És una novel·la que atrapa, que et fa preguntar què està passant i per on poden anar els tiros… Potser en algun moment entreveus què passarà, però hauràs de llegir-te el llibre per saber-ho. 😉
Acostumada que les novel·les negres siguin protagonitzades per policies o detectius, trobar-te que la protagonista és una periodista, és sorprenent. No obstant, precisament el seu ofici ens serveix per descobrir l’altre cara de la moneda, la del professional que es debat entre informar o no informar, que es sumergeix en els límits poc clars dels secrets de sumari i el dret a la informació. La Patrícia és una bona professional, periodista de la vella escola, a qui li atrau més una bona investigació que seguir al famós de torn. Ha tingut bons mestres, però també professionals gelosos de la seva feina, desconfiats d’una dona que vol saber massa… Està sola i es sent sola, i com més avança en les tenebres, més motius té per desconfiar fins i tot de la seva ombra. Alhora ha d’aprendre a no involucrar-se tant, el cos no perdona i l’avisa que ha d’afluixar el ritme…
L’autor ens ofereix dues trames, dues investigacions paral·leles, però per quin motiu ho fa? Què hi ha al darrere? Fins on pot i ha d’arribar la Patrícia? Val la pena posar en risc la pròpia vida per perseguir la veritat? Són molts els interrogants, i la resposta és una: llegeix-te el llibre!!!! (què dolentota que sóc, però no et deufradarà)

La meva opinió:
Crec que em podria saltar aquest apartat aquest cop… és evident que m’ha agradat i molt, moltíssim. M’ha agradat canviar de protagonistes, d’ambients, endinsar-me en el nostre sistema judicial, la nostra policia i els nostres periodistes, allunyats dels americans que tant i tant coneixem a força de pel·lícules, sèries i llibres.

La pregunta que em faig ara és, què faig primer: em llegeixo la resta de llibres de l’autor, o els altres guanyadors del Premi Crims de Tinta?

Observació:
Per desconectar un xic de la Trilogia d’Auschwitz vaig començar aquest llibre, i fins que no l’he acabat no he tornat a la trilogia. Properament, la tercer part…

Advertisements

Un pensament sobre “La solitud de Patrícia. Carles Quílez.

  1. Retroenllaç: Reto Autores de la A a la Z. | Punts Vius

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s