Conjura de silencio. Nelson DeMille

conjura-de-silencio

Título original: Night Fall, 2004

Traducción: Gerardo Di Masso, 2005

Edición: Editorial Planeta, SA. 2005

Páginas: 472

ISBN: 978-84-08-05902-5

Si bien este autor ocupó una de las últimas lecturas del año pasado, escogí empezar con él las lecturas de intriga de este año, señal de que me gustó…

Sobre el autor:

Nelson DeMille (Nueva York, 1943) estudió Ciencias Políticas e Historia en la Hofstra University. Entre 1966 y 1999 fue coronel del ejército norteamericano y luchó en la guerra de Vietnam. Es autor de doce novelas, entre las que destacan Triángulo Mortal, The General’s Daughter, Isla Misterio y El juego del León.

Sobre la novela:

Conjura de silencio está basada en un hecho real, la explosión del vuelo 800 de la TWA en Long Island, Nueva York, el 17 de julio de 1996. La causa oficial fue un fallo mecánico que provocó que el tanque de combustible se incendiara en pleno vuelo acabando con la vida de todos los pasajeros. Sin embargo, más de doscientos testigos afirmaron, y siguen afirmando hoy, que vieron que algo parecido a un misil se estrellaba contra el avión.

En una tranquila y solitaria playa, Bud y Jill deciden filmar sus adúlteras aventuras amorosas sin sospechar que se están convirtiendo en testigos de excepción de un hecho que conmocionará al mundo: un terrible estallido ilumina súbitamente el cielo. Doscientas treinta personas acaban de morir a bordo del vuelo 800 de la TWA, el vídeo de los dos amantes puede ser la única prueba que demuestre lo que realmente ha ocurrido.

Cinco años después, para John Corey y su mujer, Kate Mayfield, miembros de la Fuerza Antiterrorista Federal, el caso no está aún cerrado. La sospecha de que se está encubriendo la verdad hace que retomen las investigaciones y que examinen las teorías que el gobierno se había encargado de probar como falsas.

Mi lectura:

Con esta lectura se confirma que cuando un autor repite personajes, es mejor leer sus novelas en orden de publicación, aunque puedas leerlas independientemente.

La novela empieza con la aventura amorosa de Bud y Jill, para relatarnos lo que ocurrió a ojos vista esa fatídica noche. Cinco años más tarde, Kate convence a John para que la acompañe a los oficios en homenaje a las víctimas del accidente y, de paso, se entrevistan con algunos testigos en contra y a favor de la versión oficial sobre qué ocurrió con el vuelo 800 de la TWA. Este será el punto de partida para que John, ex-policía de Nueva York, reclutado por la Fuerza Antiterrorista Nacional, empiece una investigación por su cuenta y riesgo… con todo el FBI y la CIA en contra.

En esta novela se sientan las bases de las relaciones entre los diferentes personajes que también aparecen en la siguiente, El Club Huster Hill, explicando hechos que ahí tan solo aparecen pincelados. En este sentido, debo decir que el autor ha sabido transmitir muy bien la información de una novela a otra, pues aunque las haya leído en orden inverso, no hubo pérdida de información.

El ritmo se mantiene  a lo largo de toda la novela, hubo un momento, cuando ya llevaba leídas dos terceras partes, que empecé a pensar si en algún momento se resolvería todo o nos dejaría con la miel en los labios, porque la trama no hacía más que complicarse y no había escapatoria posible. Afortunadamente, sin sacarse ningún as de la manga, logra reconducir la trama hasta un final, en parte previsible y en parte sorprendente.

Sobre el protagonista, John Corey, debo decir que me ha caído mucho mejor en esta novela que en la siguiente. Es un personaje díscolo, inconformista, capaz de saltarse las reglas para seguir su instinto, pero también me parece un personaje soez, con el que no logro empatizar, a diferencia de Jack Reacher, protagonista de las novelas de Lee Child, con el que siempre disfruto.

Mi opinión:

Me ha encantado, me ha gustado mucho más que la otra novela que leí de él y es un autor con el que seguro repetiré, tras una tregua, porque su lectura ha sido muy intensa y adictiva, y no siempre hay tiempo para lecturas así…

 

Anuncis

Planeta ESO – Empar Fernàndez & Judit Pujadó

Planeta_ESO

Edició: La Campana, 2002

Col·lecció: Humor i Sàtira

Pàgines: 208

ISBN: 84-95616-27-0

Començo l’any amb aquesta divertida visió del món dels adolescents, de la mà de dues sofertes professores d’aquest univers paral·lel anomenat Planeta ESO.

 

Sobre les autores:

Empar Fernàndez Gómez. Barcelona, 1962. Llicenciada en Psicologia Clínica i en Història Contemporània, treballa com a professora d’ensenyament secundari des de 1986. Fins al 2002 havia publicat Horacio en la memoria (Premi Cáceres de novel·la curta 1999), i Para que nunca amanezca. Actualment combina la docència amb l’escriptura de ficció i no ficció. Ha publicat, entre altres, El loco de las muñecas, Mentiras capitales, Sin causa aparente, i recentment, La mujer que no bajó del avión (2014).

Judit Pujadó Puigdomènech. Barcelona, 1968. Llicenciada en Història. Ha publicat, entre altres, Oblits de reraguarda: els refugis antiaeris a Barcelona (1936 – 1939); Nit de Reis, les cavalcades a Barcelona; Dones absents; Les edats perdudes. És coautora d’El refugi 307 i 30,40, l’edat amarganta i codirectora del documental La ciutat foradada. Col·labora habitualment en diversos mitjans audiovisuals.

Sobre el llibre:

Planeta ESO ha guanyat el Premi Pere Quart d’Humor i Sàtira 2002.

El planeta ESO és un món habitat per adolescents, mestres i pares, que les autores d’aquest llibre han decidit explorar amb els ulls ben oberts i amb tot el bon humor possible. No és un assaig sobre la reforma educativa ni una queixa amarga sobre la situació de l’ensenyament. Dues mestres han preferit parlar amb ironia d’allò que coneixen i viuen cada dia. Dels adolescents i de tot allò que els envolta.

Tot el que expliquen és cert -encara que sovint sembli mentida- i al mateix temps és divertit, i escriure unes pàgines divertides pot ser una manera molt intel·ligent i útil d’acostar-se a un tema seriós. Empar Fernàndez i Judit Pujadó creuen que l’humor és una actitud saludable per parlar dels nois i les noies que estan en l’edat del pavo; dels seus pares i les seves mares; dels mòbils i els xats, dels tramposos, dels ingenus, dels que diuen que estan cremats, d’uns adolescents que amb les seves rucades i genialitats provoquen l’estupefacció dels adults.

La meva lectura:

És aquesta una lectura amable per començar l’any. És divertida, de capítols curts i lletra gran, ara bé, seguint el fil de les autores, podríen els seus estudiants llegir-la? O anirien a cercar un resum ja fet, i copiar-los sense llegir-lo… probablement aquesta seria la seva opció. No patiu, és només una broma…

Bromes a part, el primer que s’ha de tenir en compte és l’any de publicació, el 2002, quan feia ben poc que la ESO havia arribat i es començaven a patir els seus efectes. La barreja d’infants amb adolescents va provocar el que s’ensumava, l’avançament i allargament de l’edat del pavo. Les adaptacions curriculars es van tornar en el malson del docent, passar de curs sense aprovar en la bicoca dels estudiants desmotivats, l’allargament de l’educació obligatòria, en un calvari per estudiants i professors… i tot plegat amb una educació que feia aigües, sense mitjans per salvar-se.

No formo part del món docent, però pel que he pogut anar sentint i veient, s’ha aconseguit una mena d’equilibri que permet als estudiants motivats seguir endavant i als desmotivats buscar alternatives. Es torna a repetir curs, garantint un mínim de coneixements per poder superar l’etapa. No obstant, em faig ressó del que comenten al respecte les autores, sobre como és de complicat decidir si es dóna per superada la ESO o no en determinats casos. L’alumne en qüestió potser ha assolit alguns objectius i d’altres no, el més probables és que hagi evolucionat favorablement en el seu periple per l’institut, ara bé, se’l condemna a un futur laboral pésim sense la ESO, o es fa una mica la vista grossa i se’l aprovar perquè pugui reprendre els estudis quan les hormones deixin de ballar? I quin greuge comparatiu amb l’alumne que ha seguit atentament els quatres cursos… que potser el seu esforç no es mereix veure com qui no ha fotut rés suspén, i ell que ha treballat, aprova?

Perquè si una cosa queda clara, és el gran coneixement sobre aquests cóctels emocionals que passen per les aules de les autores. M’ha sorprès gratament la seva visió objectiva, irònica, pròpia de qui ha assumit que l’adolescència només és una etapa més de la vida, i que malauradament coincideix en el moment de prendre decissions que afectaran el futur d’un mateix. Ara bé, ha de ben estressant batallar cada any amb diferents individus però mateixes hormones, i per si no fos poc, cada individu té el seu ritme, així que les hormones van per lliure i mentre uns encara són nens, els altres ja es creuen supermans i els de més enllà es pregunten si hi ha vida més enllà de la Lluna…

La meva valoració:

Si voleu riure, si voleu saber fins on arriba la ignorància / inventiva d’aquests adolescents, si us en voleu fer creus i voleu sorprendre-us de la seva imaginació i associacions d’idees rocambolesques, i sobre tot, si voleu prendre perspectiva sobre el que li passa al vostre angelet convertit en dimoni, aquest és un bon llibre per començar.