El país dels crepuscles. Sebastià Bennasar

elpaisdelscrepuscles

 

Edició: Editorial Alrevés, SL. 2013

Colecció: crims.cat

Pàgines: 208

ISBN: 978-84-15098-78-2

 

 

Sobre l’autor:

Sebastià Bennasar (Palma, 1976), és llicenciat en Humanitats (Pompeu Fabra, 2009), Màster en Història del Món (UPF, 2011) i està estudiant els lligams entre història i novel·la negra catalana per al seu doctorat. Tot i que ha conreat altres gèneres com la novel·la, el relat breu, la poesia i la no ficció, té una trajectòria notable al voltant del món negre i criminal, com palesen l’estudi Pot semblar un accident (Meteora, 2011) i la crònica 501 crims que has de conèixer abans de morir (Ara Llibres, 2011). També ha escrit les novel·les negres El botxí de la ciutat de Mallorca (Lleonard Muntaner, 2000); Cartes que no lliguen (Hiperdimensional, 2005); Jo no t’espere (El Gall, 2008); Mateu el president (Cossetània, 2009) i La mar no sempre tapa (Moll, 2011, premi Vila de Lloseta). Amb Àlex Martín Escribà ha coordinat l’antologia de novel·la negra en català Crims.cat (Alrevés, 2010).

Sinopsis:

Ha començat a arribar el fred a la Vall de Boí. I amb les primeres nevades també ha arribat un assassí implacable que va deixant cadàvers torturats i martiritzats a les esglésies que són Patrimoni de la Humanitat. El comissari Jaume Fuster –un home que no té por de res- haurà de fer front a velles supersticions medievals al mig de la bellesa blanca de la vall, on tot torna, fins i tot els llops. Una novel·la que ens trasllada fins a un dels paratges més bells dels Països Catalans, en un ambient d’intensa gelor nòrdica passada pel sedàs mediterrani i la violència americana.

La meva lectura:

Seguint l’abecedari i descobrint nous autors de la mà de la col·lecció crims.cat, arribo a aquesta novel·la ambientada a la Vall de Boí. Un pastor, dels de tota la vida, acompanya i ensenya al seu nét, arquitecte sense feina, la seva feina per a que es guanyi la vida. A la nit els desperten els udols d’un llop, com feia molts anys que no se sentien, i seguint el seu rastre arriben fins a un espectacle macabre, amb un mort a una de les esglésies patrimoni de la humanitat… començarà així la persecució d’en Jaume Fuster, comissari dels mossos destinat a la zona, contra un assassí en sèrie que està sembrant les diferents esglésies de morts cruelment torturats.

La gran quantitat de personatges que intervindran en les diferents investigacions (mossos, guàrdies del parc, contrabandistes, biòlegs, ecologistes, historiadors, etc) i les seves relacions entre ells i el territori, van fer que hagués d’aturar la lectura i fer una llista amb tots ells per no perdre’m més del que ja estava. Llista a part, em va fer gràcia descobrir en Jaume Planagumà, sergent dels Mossos a Figueres, a qui ja vaig tenir el plaer de conèixer a Ginesta per als morts, d’Agustí Vehí. No sé si serà casualitat o un guiny d’un autor a l’altre, caldria preguntar-lis…

Alhora que la vall es va cobrint de sang i neu, es desenterren velles llegendes i profecies, que ajudaran a donar una mica de sentit a què està passant, i poder identificar a qui hi ha darrera dels crims.

És una novel·la no apte per a tots els públics, on alguns dels morts poden ser font de malsons per a ànimes sensibles, però violència a part, m’ha agradat força.

Anuncis

Sota l’asfalt. Llort

sota-lasfalt-llort

 

Edició: RBA Libros, SA. 2015

Pàgines: 190

ISBN: 978-84-8264-790-6

Vaig arribar a aquesta novel·la per casualitat, em va cridar l’atenció que transcorregués a la xarxa de metro i me la vaig endur cap a casa.

 

Sobre l’autor:

Lluís Llort (1966) signa les seves novel·les només com a Llort i alguns llibres com a Lewis York. El febrer de 1986 va començar a treballar al diari Avui. De moment encara hi treballa, al mateix diari, tot i l’agonia de la premsa en paper i els canvis d’adreça, de companys, de directors, de programaris d’edició, de propietaris, de capçalera (ara és el Punt Avui)… Ha publicat centenars d’articles, la majoria d’opinió, creació o crítica. Des del 1999 ha publicat nou novel·les (les darreres, Si quan et donen per mort un dia tornes, i Herències col·laterals, aparegudes a La Magrana) i deu títols infantils, ha col·laborat en sis llibres col·lectius de narracions i ha escrit una vintena de guions per a sèries de televisió.

Sinopsis:

A Barcelona, cada dia, més d’un milió d’usuaris recorren els cent vint-i-tres quilòmetres de vies de la xarxa de metro. Un d’aquests és el Marçal, un noi de vint-i-set anys que un dijous al vespre surt de casa decidit a trobar el seu pare. La nit serà llarga. La recerca, intensa. Les amistats, perilloses. Què pot arribar a ocultar la gruixuda capa d’asfalt que ens aïlla de la foscor del subsòl? Què hi ha de cert i què és llegenda urbana en el laberint de vies, túnels i estacions?

La meva lectura:

La lectura ha estat curiosa, sense arribar a atrapar-te, però inoblidable al mateix temps. Del Marçal sabem que viu amb la mare, que sempre l’està renyant per no fotre ni brot, i amb el germà estrella que estudia a la universitat. Sabem també que el pare no hi és, i que aquesta nit el Marçal marxa a buscar-lo, perquè sap on trobar-lo. En aquest camí que emprèn en solitari es creuarà amb diferents personatges i viuran una sèrie d’aventures que sovint et fan pensar si és realitat, un somni o una paranoia. En una nit que sembla no tenir fi trobarem de tot i més, fins i tot plantejar-nos què faríem en una situació com la que es presenta en aquell moment. Què és correcte i què no? I tot això passarà en un únic capítol que abarca bona part de la novel·la.

Al fer-se de dia, seran uns altres els narradors de la història, que ens donaran un altre punt de vista sobre el que acabem de viure, fent que algunes coses prenguin sentit i altres volin lliures per tornar a preguntar-nos quins són els límits de la realitat que coneixem o creiem conèixer.

Tot i que m’ha entretingut durant algunes estonetes, no és una novel·la que tornaria a llegir ni crec que recomanés, a no ser que tinguis curiositat per saber què hi ha més enllà de vies i andanes al metro…

L’últim Cató. Matilde Asensi

l-ultim-cato

Títol original: El último Catón, 2001

Traducció: Neus Nueno Cobas

Edició: Rosa dels Vents, 2005

Páginas: 508

ISBN: 84-01-38639-X

 

Sobre l’autora:

Matilde Asensi va néixer a Alacant. Va cursar estudis de periodisme a la Universitat Autònoma de Barcelona i va treballar durant tres anys a l’equip d’informatius de Radio Alicante-Ser. Després va passar a RNE com a responsable dels informatius locals i provincials, alhora que col·laborava als diaris provincials La Verdad i Información.

El 1999, Plaza & Janés publicà la seva primera obra, El salón de Ámbar, traduïda a diversos idiomes. L’any següent, Iacobus entrà als primers llocs de les llistes de llibres més venuts. La tercera novel·la de Matilde Asensi, L’últim Cató, sens dubte la més elaborada i ambiciosa, l’ha confirmat com l’autora de la seva generació de més èxit de crítica i públic.

Sinopsis:

A la ciutat del Vaticà, tancada entre còdexs al seu despatx de l’Arxiu Secret, la germana Ottavia Salina, paleògrafa de prestigi internacional, rep l’encàrrec de desxifrar els tatuatges estranys apareguts al cadàver d’un etíop: set lletres gregues i set creus. Al costat del cos es van trobar tres trossos de fusta aparentment sense valor. Tots els indicis assenyalen, però, que pertanyen en realitat a la Vera Creu, la veritable creu de Crist.

Acompanyada pel professor Boswell, un arqueòleg d’Alexandria, i pel capità de la Guàrdia Suïssa vaticana, Kaspar Glauser-Roïst, la protagonista haurà de descobrir què hi ha darrere la desaparició misteriosa de les relíquies d’esglésies d’arreu del món i viurà una aventura plena d’enigmes.

La meva lectura

Feia temps que tenia ganes de llegir aquesta novel·la, de la que tan bones crítiques havia llegit. No sempre és fàcil trobar el moment per una lectura d’aquest tipus, i es corre el risc de que les expectatives superin a la realitat. No ha estat aquest el cas. La novel·la es mereix totes i cada una de les bones crítiques que ha rebut, i encara moltes més.

Amb les dosis justes i ben repartides d’aventura, intriga, història, diàleg i descripció, va atrapar la meva atenció des de bon inici, amb la força justa per animar-me a llegir una mica més, però sense la pressió dels thrillers trepidants. Ha estat un plaer avançar en la aventura al costat de la germana Ottavia i viure com surt de la seva capsa de vidre per recórrer els subsòls de set capitals plenes d’història, al costat de l’estrany professor Boswell i el misteriós Kaspar, “la Roca”, com el bateja ella.

Al seu costat repassarem alguns dels versos de la Divina Comèdia, de Dante, buscant les pistes per trobar la següent meta, la següent prova, el següent pas en el camí dels catons.

Em sobraria potser el canvi de ritme del final, passar d’una història que be podria ser certa a una altre difícil de creure, però això ho deixo a criteri del lector.

Com a últim apunt, per quan l’adaptació al cine?