996. Josep Torrent

 

 

 

Edició: Editorial Alrevés, 2016

Col·lecció: crims.cat

ISBN: 978-84-16328-68-0

Pàgines: 210

Sobre l’autor:

Josep Torrent Alabau (Bellcaire d’Empordà, 1956) té publicades diverses obres per a infants i joves. Per a adults, ha publicat diversos reculls de relats per a adults i novel·les policíaques, pels quals ha rebut diferents premis. És l’autor del guió de la pel·lícula medieval 1212. L’any de la croada.

Sinopsis:

Quan els policies veuen el cos d’un home nu, desfigurat i sense mans estabornit sobre les roques de la Punta de l’Escala en ple temporal de llevant ja intueixen que serà un cas complicat. Una dificultat important a l’hora d’investigar el crim és no saber ni la identitat de la víctima ni tampoc la competència policial a qui li pertoca el cas.

Un nou repte per al sotsinspector Damià Surrell i el seu equip en un assumpte de corrupció política i de màfies… Un cas que anirà molt més enllà de la deducció i el raonament après a l’Escola de Policia. Perquè ja se sap: per molt que vulguem oblidar-ho, la mar sempre retorna tot allò que hi llencem.

La meva lectura:

Repeteixo col·lecció i repeteixo autor, sabent que l’èxit estarà assegurat. En aquest cas, tot comença amb l’aparició del cos d’un cadàver a unes roques a l’Escala, sense tenir clar a qui li pertoca d’investigar: a la Guàrdia Civil que s’ocupa del que hi ha al mar, o als Mossos d’Esquadra que s’ocupen del que hi ha a la terra. Amb gran habilitat, en Damià aconsegueix que el cas sigui compartit, tot portant la veu cantant.

En capítols alterns anirem assistint a dues trames: per una banda la investigació del cas, i per l’altra els fets que han portat a l’aparició del mort a la costa. Mentre que una història avança, l’altra retrocedeix, cadascuna al seu ritme.

No serà una investigació senzilla, i haurà de ser la perícia d’uns i altres, la paciència i algun cop de sort, qui vagin aportant les peces que finalment destapin qui és el mort, qui l’ha mort i com hi ha anat a parar allà.

La raó del títol us la deixo que la descobriu tot llegint la novel·la 😉

 

La mort del censor. Jordi Sierra i Fabra

 

 

 

 

Edició: Ara Llibres SCCL, 2013

ISBN: 978-84-15645-12-2

Pàgines: 306

Sobre l’autor: 

Jordi Sierra i Fabra (Barcelona, 1974) és un dels escriptors catalans més prolífics (més de quatre-cents llibres escrits) i, també, un dels més traduïts (gairebé trenta llengües). Ha guanyat prop de quaranta premis, entre els quals destaquen el Néstor Luján de novel·la històrica i el Fiter i Rosell d’Andorra. Presideix la Fundació Jordi Sierra i Fabra, dedicada a ajudar als joves escriptors a l’inici de la seva carrera literària i a fomentar el plaer per la lectura entre els joves.

Sinopsis:

Vint-i-set punyalades i quatre bales, una cruel venjança. Quan apareix el cadàver d’un dels censors més populars del règim s’encenen totes les alarmes de l’Estat. El cas s’ha d’encarregar al millor home de la comissaria, l’Hilari Soler, però és el millor cas per encarregar-lo a algú amb escrúpols?

Personatges obscurs, passats escabrosos, paraules prohibides i totes les misèries d’una societat dominada per la repressió i la censura conflueixen en una intensa narració de ressonàncies colpidores.

La meva lectura:

Feia temps que tenia ganes de llegir aquest autor, del que tantes novel·les veia a la lleixa de la biblioteca, i al que encara no havia conegut. Ha estat un bon inici i aviat en cauran algunes més.

En aquesta novel·la retrocedim a la Barcelona de mitjans dels anys 60, en plena dictadura. En un cotxe, amagat darrera una furgoneta, apareix el cadàver d’un home, brutalment apunyalat. El comissari truca insistentment al seu millor inspector, per passar-li el cas, al saber que l’home en qüestió era un dels millors censors del règim. Conscient del regal enverinat, i amb el comissari cobrint-se les esquenes de que té al millor en el cas, tot confiant en que fracassi per treure-se’l de sobre, l’Hilari comença a investigar qui era aquest home, la seva família, què feia, qui li podia desitjar una mort tan violenta… Poc a poc va retratant aquella societat on la mà dreta no podia saber el que feia la esquerra, per al bé de tots. Històries i personatges que es van creuant, esbossant el retrat del finat, fins descobrir qui i perquè el va matar.

En paral·lel anirem coneixent a l’inspector Soler, que de ben segur retrobarem en altres novel·les, ara només em cal anar a buscar-les.

Hem posat les mans a la crònica. Manuel de Pedrolo

 

 

 

 

Edició: Tigre de Paper, 2018

ISBN: 978-84-16855-15-5

Pàgines: 361

Sobre l’autor:

Manuel de Pedrolo (1918, l’Aranyó, la Segarra – 1990, Barcelona). És l’escriptor en llengua catalana més llegit, i un dels més importants del segle XX. Destacà com a novel·lista, però va cultivar tots els gèneres: poesia, narrativa, teatre, periodisme, assaig… Tots li interessaven, tots li servien per explicar el seu pensament i per a crear nous mons, que o bé retrataven una societat complexa i reprimida -políticament, sexualment, socialment-, o n’imaginaven una de nova amb altres possibilitats, sobretot d’alliberament, personal o col·lectiu. Dins el món literari féu tota mena de feines: traduccions, textos d’encàrrec escrits sota pseudònim, lector informador a Edicions 62 i posterior director de la clàssica col·lecció ‘La Cua de Palla’, on a part de triar-ne els títols, en traduirà bastants i hi aportarà obra pròpia. Té un centenar llarg d’obres publicades i nombrosos premis i reconeixements a la seva figura.

Sinopsis:

Un règim repressor comença a introduir policies dins les cases de la gent, per controlar la població. La no acceptació d’aquest fet porta als protagonistes a la revolta, una revolta que esdevé cada cop més organitzada, més participada i més profunda.

Un diari que es converteix en l’eina revolucionària que anirà passant de mà en mà dibuixant la crònica d’una revolució.

Hem posat les mans a la crònica, Pedrolo ens narra mitjançant una proposta innovadora com gent comuna pren consciència de la seva situació d’opressió i acaba fent coses extraordinàries.

La meva lectura:

Aprofitant que aquest any es celebra el centenari del naixement de Manuel de Pedrolo, em vaig proposar llegir alguna de les seves nombroses novel·les. L’única que havia llegit, com molts altres estudiants, va ser Mecanoscrit del segon origen, com a lectura obligatòria a l’institut.

Ambientada en una data incerta, només sabrem que des d’uns anys enrere un govern dictatorial està oprimint cada cop més a la població. Després de diverses lleis que prohibien les escoles i la educació (la població ja és prou madura i no necessita perdre el temps a la escola), els impostos inversament proporcionals (com més tens, menys pagues, així t’esforces per tenir més),o la regulació de l’oci (cinema i estadi obligatoris en dates assignades), d’un temps ençà parelles de policies (homes tots dos) s’instal·len a les llars dels obrers com a dos membres més de la família (per teixir llaços amb la població). Aquesta situació comença a generar inquietud i despertar l’ànsia de revolta d’aquells que veuen com cada cop tenen menys drets i més obligacions, que canvien constantment fins no saber què pots fer o què no.

Comença el relat amb l’arribada d’una d’aquestes parelles, i poc a poc descobrim que el text que llegim és un text escrit a vàries mans, que ha viatjat entre uns i altres conforme la història ha anat fent la seva, com un diari on som partícips d’aquesta societat que accepta amb més o menys gust la situació, i comença a remoure’s i organitzar-se contra el poder establert.

A estones feixuga i a estones lleugera, és una lectura que he anat agafant i reprenent. Molt diferent de la primera que havia llegit, no tinc clar si repetiré autor o no.