Profesor Lazhar (2012)

Profesor_Lazhar_film

Título original: Monsieur Lazhar. 2012

País: Canadá

Director: Philippe Falardeau

Duración: 91 min.

Versión vista: Versión original con subtítulos en castellano.

 

Sigo con la serie de películas sobre la educación en el mundo francófono. En este caso cambiamos de continente y nos vamos a Montreal, en Canadá.

Argumento:

Bachir Lazhar, de 55 años y origen argelino, es contratado como sustituto de una maestra de primaria que ha muerto en trágicas circunstancias en una escuela de Montreal. El carisma y la forma muy particular de enseñar del profesor Lazhar resultarán fundamentalespara sacar adelante el curso y cambiar la vida de sus jóvenes alumnos.

Mi opinión:

En esta ocasión nos asomamos a un aula de primaria en Canadá. La única referencia al sistema educativo canadiense está en mi memoria adolescente con la serie Colegio Degrassi, y a las pinceladas que deja ver una de las bloggers que sigo.

En una escuela de Montreal, una de las profesoras se suicida en el aula durante el recreo, y pese a las precauciones del personal docente, dos alumnos son testigos de lo ocurrido. Haciéndose eco de la noticia, Bachir Lazhar se ofrece voluntario para ser el profesor de estos alumnos.

Una de las primeras situaciones que se encontrará Lazhar será la diferencia pedagógica entre la educación que él recibió y la educación moderna, que da más participación al alumno aunque sea a costa de reducir la capacidad de acción del profesor. Poco a poco se hará patente que la educación no consiste sólo en la transmisión de conocimientos y valores, sino que requiere también de la educación emocional para lograr superar tan trágico suceso. ¿Hablar de lo ocurrido u ocultarlo? ¿Proteger o enseñar a superar? Mientras la directiva de la escuela trata de olvidar, los alumnos no pueden, igual que Lazhar no puede olvidar su pasado, hasta que juntos lograrán que las emociones salgan a flote y la curación de las heridas sea posible.

Es una película bella, emocionante, que invita a la reflexión.

 

La clase (Entre les murs). 2008

La_clase_film

Título original: Entre les murs. 2008

País: Francia

Director: Laurent Cantet

Duración: 124 min.

Versión vista: Versión original con subtítulos en castellano.

 

Desde el año pasado estoy usando bastante la biblioteca de la EOI para ver cine francés, tan diferente al que suelo ver habitualmente. Ver las películas en versión original me permite, además, educar el oído a la fonética francesa y mejorar tanto la comprensión oral como la incorporación del vocabulario en su contexto. Aún no me atrevo a verlas sin subtitular, ya sea en francés o en castellano, lo dejo como asignatura pendiente para el próximo curso.

Argumento:

François y los demás profesores se preparan para enfrentarse a un nuevo curso en un instituto de un barrio conflictivo. Llenos de buenas intenciones, deseosos de aportar la mejor educación a sus alumnos, se arman contra el desaliento. Pero las culturas y las actitudes se enfrentan en el aula, microcosmos de la Francia contemporánea. Por muy divertidos y estimulantes que sean los adolescentes, sus comportamientos pueden cortar de raíz el entusiasmo de un profesor que no cobra bastante.

La tremenda franqueza de François sorprende a sus alumnos, pero su estricto sentido de la ética se tambalea cuando los jóvenes empiezan a no aceptar sus métodos.

Mi opinión:

En este caso nos asomamos al curso escolar en un instituto de banlieue, las afueras de París, habitados por inmigrantes de primera, segunda y tercera generación. En el argumento nos habla de barrio conflictivo, más que conflictivo diría que es un barrio pobre, una mezcla de nacionalidades y culturas no siempre bien avenidas entre ellas. Estamos en un aula de adolescentes, tan emocionantes como agotadores.

De la mando del directore entraremos en el aula de François, un profesor estricto, abierto y objetivo, que intentará por todos los medios despertar la sed de conocimiento en sus alumnos, les tratará como los adultos que llegarán a ser, les hará dialogar, debatir, descubrir el mundo que está fuera de los muros de la escuela. En todo momento les invita a ser partícipes de su propio aprendizaje, descubrir quienes son y quienes quieren ser. A la vez viviremos los conflictos dentro de un aula, su tratamiento y sus consecuencias. Porque la disciplina y el respeto son pilares de la educación.

Como anécdota, diré que me ha gustado ver que los franceses también tienen problemas para conjugar los verbos… ya no me siento tan sola ante la tarea de saber qué tiempo usar en qué momento… jajaja.

He visto que la película está basada en la novela Entre les murs, de François Bégaudeua, tomo nota para leerlo más adelante.

 

 

Sur le Chemin de l’école

sur-le-chemin-de-l-ecoleL’altre dia vaig veure a la biblioteca de l’EOI que tenien aquesta pel·lícula i no ha estat fins avui que l’he pogut veure. L’he vist en versiò original, en francès, amb els subtítols per a sords, encara no goso veure-les sense… algun dia!

A través de les seves imatges vivim quatre històries de lluita, perseverança i esforç per aconseguir arribar a l’educació.

A Kenya, en Jackson excava dins la sorra per aconseguir aigua amb la que rentar el seu uniforme, rentar-se ell, i portar aigua a casa per cuinar i per poder dur a l’endemà a l’escola. La seva germana, la Salomé, es prepara per anar amb ell. El pare els recorda l’importància d’anar a l’escola i els adverteix dels perills del camí i com evitar-los. Hauran de fer 12 km fins l’escola, pujant al mont per veure on són els elefants i esquivar-los.

Dins les montanyes de l’Atlas, al Marroc, la Zahira acaba de fer els deures que portarà a l’escola. L’àvia l’anma a seguir endavant, malgrat les dificultats, per tenir millors oportunitats que les que va tenir ella. A la sortida del poblat es trobarà amb dues amigues més, amb les que completarà els 22 km que hi ha fins l’escola, on s’estaran fins divendres.

A la plana de la Patagònia hi viu el Carlos amb els pares i la seva germana petita. Ajuda al pare amb el bestiar i prepara el cavall amb el que farà els 15 km que els separen de l’escola, amb la petita Micaela al darrera.

I a la costa de l’Índia, la mare del Samuel li fa fregues per rehabilitar les cames que no pot fer servir. Són els seus dos germans petits els encarregats d’empenyer i estirar de la cadira de rodes improvisada que fan servir perquè pugui anar a l’escola. Els mateixos que l’ajudaran a que algun dia pugui caminar i convertir-se en el metge que vol ser.

Quatre històries que ens parlen d’infants que saben que l’educació és l’únic camí per millorar, per ajudar la familia, la comunitat, el poble. Uns volen ser metges, altres veterinaris, altres mestres… tots volen ajudar als seus pobles a millorar. Malgrat les adversitats del camí.

Potser el que més m’ha sorprés, és l’ajut incondicional dels pares, perquè també han pres consciència que si els fills no van a l’escola, perdran l’oportunitat de millorar en la societat.

Penso en els infants d’aquí, que tot ho tenen i malgrat tot no ho valoren. Quants d’ells farien 10, 15, 20 km a peu, cada dia, per anar a l’escola i altres tants per tornar?

M’ha agradat que al final ens facin cinc cèntim del que ha passat amb els protagonistes. I, de fet, al DVD venen tres bonus amb l’història d’en Jackson i la Salomé.

Si voleu saber més del projecte, aquí trobareu més informació. Us deixo el trailer:

Les aventures de Tom Sawyer. Mark Twain

1936a-tom_sawyer

Títol original: The Adventures of Tom Sawyer

Traducció: Maria Antònia Oliver

Il·lustracions: Meritxell Ribas Puigmal, 2010

Edició: La Galera, SAU Editorial, 2010.

Pàgines: 293

ISBN: 978-84-246-3343-1

Ja fa temps que tenia ganes de llegir el llibre original que va inspirar els dibuixos animats que molts de nosaltres vam veure de petits. Poder redescobrir les aventures i trapelleries d’en Tom Sawyer i d’en Huckleberry Finn. A la biblioteca tenia la opció de llegir les aventures en cómic o el llibre, i com que volia anar a les arrels, vaig triar el llibre. Queda pendent llegir el seu germà bessó: Les aventures de Huckleberry Finn.

Sobre l’autor:
Mark Twain és el pseudònim amb què firmava Samuel Langhorne Clemens (Florida, Missouri, 1835 – Reddind, Connecticut, 1910). Nord-americà enormement inquiet, la seva vida va ser un constant anar i venir. Va deixar l’escola als tretze anys per entrar d’aprenent en una impremta. Va fer les feines més diverses i, sobretot, va escriure pels descosits. Amb tot, no abandonà mai els estudis i es doctorà en lletres i en lleis.
Va viatjar per Amèrica i Europa i visità Palestina i les illes Hawaii. La seva vida és tota plena d’anècdotes divertides que demostren una profunda independència personal, un rebuig total a viure lligat. Va donar conferències arreu i arribà a ser nomenat professor d’honor a la universitat anglesa d’Oxford, una de les més prestigioses del món.
La seva vida literària es caracteritza per una producció molt abundosa, plena sempre d’humor, d’un humor que, amb els anys, es va anar tornant agre i profundament crític i fins agressiu. D’entre les seves obres, destaquen: Les aventures de Tom Sawyer, Les aventures de Huckleberry Finn, El príncep i el captaire, El robatori de l’elefant blanc i Un ianqui a la cort del rei Artús.
En algunes de les seves obres, com, per exemple, Les aventures de Tom Sawyer, Mark Twain explica molts fets de la seva infantesa, viscuda en una societat, segons ell, estreta i puritana.

Sobre l’obra:
Tom Sawyer viu en un poble de la vora del Mississippi. Ha d’anar a l’escola, assistir als oficis religiosos, rentar-se i dur sabates. Però a ell no li fan cap gràcia, aquestes coses. Prefereix anar amunt i avall, en llibertat i descalç, amb el seu inseparable amic Huckleberry Finn. Perquè els arbres són per enfilar-s’hi i convertir-los en vaixells pirata, els companys, la perfecta tripulació, i la vida, una aventura.

La meva lectura:

Ha estat tot un plaer reviure algunes de les aventures que recordava de petita, i descobrir-ne d’altres que el pas del temps havia esborrat de la memòria.
Aquesta edició comença amb una presentació de la pròpia traductora, Maria Antònia Oliver, on convida a recòrrer el mateix camí que vaig fer jo:
 “Penso, però, que sempre és més interessant anar a raure a l’original, al a lectura del llibre tal com el va crear l’autor, un escriptor extraordinari que va fer escola en la literatura juvenil: una literatura divertida, intel·ligent, no paternalista.”
Acompanyen el llibre les il·lustracions de Meritxell Ribas Puigmal, realitzades en grattage sobre plafons de fusta entintats, que ens mostren un Tom Sawyer molt diferent del que ens van ensenyar en pantalla. Aquí, amb el seu inseparable amic, Huckleberry Finn:

Al llarg de prop de 290 pàgines (cal descomptar la presentació i les il·lustracions) descobrim la vida de Tom Sawyer, un vailet del que no sabem l’edat exacta, que s’estima més viure a l’aire lliure i anar sense sabates que assistir a l’escola dominical tot endiuemenjat… La seva imaginació desbordant el farà viure mil i una aventures, plenes de codis secrets, encanteris i paraules màgiques que només ell coneix. En algunes aventures l’acompanyarà el seu millor amic, Huckleberry Finn, que no té un adult que el controli i és lliure com el sol. Altres cops aniran acompanyats de companys de classe, i fins i tot l’amor és present i amb la seva estimada Becky viurà una de les aventures més angoixants de totes…

La meva opinió:
Amb tot el que prometia la lectura, al final ha estat farragosa i lenta. Tot i ser una novel·la juvenil, he trobat el llenguatge massa complicat, al menys personalment he hagut de recòrrer al diccionari més d’un cop. Llegint altre cop la presentació, m’han entrat ganes d’anar a la font original: el llibre en anglés, però potser ho deixo millor per l’any vinent, que encara tinc moltes lectures pendents per aquest i algunes sospito que em costaran…
Tot plegat, recomano la lectura del llibre, però si no s’està avessat a llegir en català, potser millor en castellà o en alguna altra edició de més fàcil comprensió…

Observació final:
Una de les coses que estic aprenent amb aquest repte és que a la biblioteca hi ha força més llibres en català dels que em pensava, i que no totes les traduccions són igual d’ “accesibles”. Podria ser per haver estat educada abans que s’implantés la immersió lingüística a les escoles? Com pot ser que algú que ha viscut tota la vida aquí, en un entorn familiar català, i que es considera bilingüe de naixement, tingui tants problemes amb certes traduccions al català?

Com el vent entre els ametllers. Michelle Cohen Corasanti

comelvententreametllers

Títol original: The Almond Tree, 2012

Traducció:  Núria Parets Sellarés

Edició: Ara Llibres, SCCL. 2014

Pàgines: 360

ISBN: 978-84-15645-31-3

Fa uns dies us parlava d’un llibre que m’havia impactat tant que el vaig tenir que rellegir per acabar de gaudir, i per prendre unes quantes notes que em servissin tant per fer la ressenya com a lliçons de vida…
Vaig arribar a ell per casualitat, la portada em va cridar l’atenció: un nen corrent aparentment feliç sota els ametllers. El títol també era suggerent: Com el vent entre els ametllers. La contraportada, però, m’anunciava una història molt lluny del bucolisme de la portada i el títol.

Sobre l’autora:
Michelle Cohen Corasanti es va llicenciar en estudis de l’Orient Mitjà a la Universitat Hebrea de Jerusalem i té un màster en el mateix àmbit a la Universitat de Harvard. També és advocada, especialitzada en dret internacional i drets humans. Nord-americana d’origen jueu, ha viscut a França, Espanya, Egipte i Anglaterra, i durant set anys, a Israel. Com el vent entre els ametllers és la seva primera novel·la.

Contraportada:
Una història commovedora d’atractiu universal. Una novel•la colpidora, que ha estat comparada amb la meravellosa El caçador d’estels, escrita per quedar gravada a la memòria de tots els lectors.
L’Ichmad Hamid és un nen palestí superdotat per a les matemàtiques, però massa petit encara per entendre el conflicte polític de la zona on viu amb la seva família. L’empresonament del seu pare per part de l’exèrcit israelià farà que obri els ulls de cop a la realitat i descobreixi que és viure amb la por constant de perdre-ho tot; què és viure en un territori ocupat.
Una història de supervivència, un crit de socors a favor de tots els innocents, una alenada d’esperança.
“Els gemecs de la meva família, quan ens vam anar arraulint tots junts, em van penetrar fins al moll dels ossos. Vaig desitjar ser jo el mort en comptes del pare, i vaig saber, de la manera simple i segura que un nen de dotze anys sap una cosa, que mai més no tornaria a ser feliç.”

La meva lectura
Qui més, qui menys, ha llegit sobre l’holocaust jueu i com es va concedir a Israel una part de Palestina perquè s’instal·lessin els jueus que hi van sobreviure. Qui més, qui menys, haurà sentit les noticies i com el conflicte entre jueus i palestí continua sense una solució, i haurà vist com Israel fa servir tot el seu esplendor militar contra palestins que llencen coets i pedres. Terroristes uns, militars els altres, qui acaba rebent és la població civil. I en aquest llibre el protagonista és una víctima més d’aquest conflicte.
L’Ichmad només té onze anys quan assisteix impotent a la mort de la seva germana petita i poc després al desallotjament de la casa familiar per anar a parar a una barraca al turó. El dia que fa dotze anys, assisteix a l’apallissament del seu pare i l’endemà a l’enderroc de la barraca, amb la prohibició expressa de tornar a construir-hi rés. Només tenen dret a una tenda, si és que són capaços de pagar la lona i les cordes per construir-la…
La seva vida queda capgirada de cop i volta amb l’única empenta de les paraules del seu pare, que constantment el duran pel camí correcte, el de l’esforç i el perdó:
Les coses bones són difícils d’escollir. Les dolentes no deixen opció” (pag 72); “A la vida, si un vol aconseguir alguna cosa important, s’ha de sacrificar tant ell com els seus éssers estimats” (pag 168); “Les persones odien per ignorància i per por.(…) Descobreix què és el que impulsa el seu odi i intenta entendre-ho” (pag 187); “Només el perdó et farà lliure. (…) Si ens vengem de les seves accions, serem iguals que ells, però si els perdonem, serem superiors a ells. “(pag 199)  “L’éxit a la vida no es tracta del nombre de fracassos que creiem que tenim, sinó com reaccionem davant d’aquests fracassos” (pag 220) 
Cent vegades caurà, i cent vegades s’aixecarà per complir amb el seu paper de fill gran, de cap de família. Tindrà sort dels veïns de bon cor i del professor Mohammad que li recordarà, igual que el seu pare, que té un do i està obligat a desenvolupar-lo:
“No giris l’esquena als teus dons. Deixa que siguin la llum que et guiarà per la vida. Quan els obstacles s’interposin en el teu camí, fixa’t en la llum que et guia. Estàs destinant a fer coses importants” (pag 79); “… si tu et gradues a la universitat. Podràs guanyar més diners i tenir una feina més interessant. Quan facis el que t’agrada, els diners arribaran” (pag 120); “Tenir èxit no vol dir no caure mai, sinó aixecar-se cada vegada que caus a terra.” “No pots anar enrere i tornar a començar, però pots començar ara i fer un nou final” (pag 125)

En el seu aprenentatge, en la lluita per l’educació, per arribar a la universitat i tenir un futur millor, la seva mare i el seu germà Abbas s’hi oposaran sovint, i més al saber que haurà de conviure amb els israelians, els mateixos que els han pres les terres, que cullen les taronges que va plantar l’avi, que enverinen la poca terra fèrtil que els queda amb les seves deixalles… Ell mateix es plantejarà si el que fa és correcte, si no s’està equivocant:
“Al que apunta massa amunt li fa mal el coll” (pag 123); “Els israelians són els que manen i mai no et consideraran com res més que l’enemic, un palestí” (pag 130); “No em podia amagar enlloc. L’última cosa que volia eren problemes. Em pensava que estava preparat per viure envoltat de jueus, però ara que m’havia d’enfrontar a la realitat, em vaig adonar que anava molt errat. (…) Què volien fer? Fer-me fracassar? Fer-me mal? Segur que era un parany. Mai no havia sentit de cap israelià que convidés un palestí a participar en cap mena de grup.  Però no volia pas provocar-los. Que tenia cap més opció?” (pag 136)

Pàgina rere pàgina ens és desvetllada una realitat que no surt a les notícies, la d’una població civil atrapada enmig d’un conflicte, víctima d’ell. Dividit en quatre parts, el llibre recull la infància al poble, l’estada a la universitat, l’èxit en la seva carrera i la redescoberta d’una realitat tan propera i tan llunyana per a ell… Paral·lelament a la història d’Israel i Palestina, es desenvolupa la història d’aquells que pateixen el conflicte i lluiten per una pau cada cop més llunyana.

Com a colofó us deixo uns fragments de la part final, on ens descobreix part de la realitat dels territoris ocupats:
“Tot fa pensar que el que volen és una població ben formada; és la ignorància i la superstició el que promou la violència.” (pag 318) “El que volen és matar les nostres esperances i els nostres somnis, destruir-nos la humanitat. (…) No tenim oficis per als nostres homes, ni educació per als nostres fills, ni esperança per a un futur millor gràcies al propi esforç. El que fan és molt pitjor que matar-nos físicament: ens destrossen l’esperit i s’apoderen de la nostra ànima. “ (pag 325) “Prefereixo morir lluitant per una causa justa que estar atrapat en un infern a la terra. (…) No hi ha llibertat sense lluita. (…) No només ens oprimeixen, sinó que han convençut el món que ells són les víctimes.” (pag 341)

I una cita de Desmond Tutu: Si ets neutral en situacions d’injustícia, és que has escollit el bàndol de l’opressor.

La meva valoració.
Inspirat en fets reals, aquest llibre m’ha fet obrir els ulls a una realitat que no m’havia plantejat mai. En la meva memòria està interioritzat que els palestins són uns terroristes que volen fer fora del seu territori als israelians. Però per desgràcia no tot és tan senzill ni simple, la por irracional d’uns està alimentant la ràbia desmesurada dels altres, alimentant al mateix temps la injustícia, el terror i el dolor de la població civil, d’un i altre bàndol. Comentar el llibre a casa va comportar un debat on el meu germà portava la veu cantant, apassionat com és a la política internacional. Sense entrar en debats, crec que si l’objectiu de l’autora era que coneguéssim una altre cara de la realitat del conflicte a l’Orient Mitjà, ho ha aconseguit… per a mi els jueus ja no són tan víctimes innocents de tot plegat.

¿Se aprende inglés en las escuelas?

Esta semana ha sido intensa, lingüísticamente hablando… En la EOI prácticamente todo el mundo anda de los nervios, se acerca fin de curso y los cursos que van por evaluación continua se enfrentan a la última prueba del curso, mientras que los de 3º y 5º se enfrentan a los temidos exámenes oficiales, que les otorgarán el certificado de B1 y B2, respectivamente.

En nuestro grupo, 2º de francés, terminamos las dos últimas pruebas, oral y escrita y la semana que viene sabremos quién aprobó y quién tiene la “oportunidad” de examinarse de todo el curso a finales de mes. Sea como fuere, teniendo en cuenta que el año pasado me presenté a la prueba de nivel de inglés y accedía al 3er curso, esto significará que, según la EOI, tengo el mismo nivel de francés que de inglés, es decir, un A2.

Y ahí llega mi reflexión de un sábado por la mañana: ¿aprendí lo mismo en dos años en una EOI que en 8 años en escuela e instituto, más un año en academia? ¿De qué me sirvieron esos años en la escuela? ¿No debería tener un nivel muy superior en inglés, dado que lo estudié más años?

Como si me leyera el pensamiento, el otro día nuestro profesor criticaba la forma de enseñar idiomas en la escuela. Su hija, estudiante de primaria, lleva a casa listas y más listas de vocabulario en inglés, pero es incapaz de responderle a un “How are you?”, y eso que el nivel de él en inglés es cero patatero… Echando la vista atrás, recuerdo que donde más aprendí inglés fue en el colegio, con un profesor que las malas lenguas decían que aprendió inglés por correspondencia. Si así es, loado sea el que le enseñó, porque nadie como él logró enseñarme tanto, en sólo 3 años. La llegada al instituto supuso regresar a los principios de la gramática: sujeto, verbo (presente y pasado), predicado. En 3º, como entraban alumnos nuevos, vuelta a empezar desde cero. Y así, ciclo tras ciclo, venga repetir el presente y el pasado que ya conoces, sin entrar en continuous, condicionales, futuros ni phrasal verbs… salvo en esos tres primeros años en la escuela y el único año en academia.

Quieren los políticos de hoy día que sepamos inglés, que es bueno para nuestro futuro, y para ello quieren que en la escuela se practique el multilingüismo. Ahora bien, ¿qué profesores impartirán esas materias en inglés? Porque conseguir profesores especializados que además hablen inglés nativo en un país donde el inglés ha sido una de esas materias de las que no se obtiene resultado, va a ser tarea muy pero que muy difícil. En muchas academias se jactan de tener profesores nativos, ¡bravo! ¡el acento será expléndido!, ¿pero alguna vez enseñaron? ¿Te imaginas a ti mismo, sin preparación, enseñando español a un extranjero? Una cosa es conocer una lengua y otra muy diferente enseñarla, y no digamos enseñar matemáticas, física o química en un idioma que no es el tuyo o simplemente porque eres nativo del idioma y sabes sumar, restar, usar la calculadora y la tabla periódica…

Que sí, que la idea es muy buena, pero si aquí en Catalunya nos costó nuestros años formar un profesorado con buen nivel de catalán a partir de jóvenes que sólo vieron el catalán dos veces por semana en la escuela, y que tenían acceso a una televisión pública y de calidad en catalán… ¿cómo pretenden conseguirlo de un año para otro con el inglés? Que la inmersión lingüística, tan criticada en España, costó lo suyo y en vez de intentar hundirla, aprendan de ella y hagan que la población española sea realmente bilingüe, que aquí ya lo somos, mal que les pese a algunos. Y ya se sabe que una persona bilingüe tiene más facilidad para aprender otros idiomas que alguien que sólo ha está expuesto a una sola lengua.

Primero formen a los profesores y ya luego formarán a los alumnos. Y si se empieza a optar por el subtitulado de series y películas, facilitando el acceso a los idiomas extranjeros en el hogar, tal vez y sólo tal vez logremos que el inglés forme parte de nuestra formación. Claro que qué haríamos entonces con todos los dobladores…