Retos Autores de la A a la Z, balance ediciones 2014 a 2017.

A punto de inscribirme por quinto año consecutivo en este reto literario, el único en el que he logrado participar de manera más o menos activa, me gustaría hacer un balance de lo que han significado estos cuatro años persiguiendo autores cuya inicial encaje con tu lista de pendientes.

La primera edición a la que me inscribí, en el 2014, fue la única en la que logré completar todas las letras ordinarias y 3 de las extras. En las dos siguientes, 2015 y 2016, el ritmo de lecturas y reseñas descendió debido a la falta de tiempo. Y en la de 2017 he logrado retomar el ritmo de lecturas, no así el de reseñas. Imposible saber qué nos deparará el nuevo reto, tengo la bola de cristal en el taller.

En cuanto a los idiomas, creo que reflejan muy bien el bilingüismo, con un total de 46 lecturas en catalán y 43 en español, más una en francés. Para este año me gustaría completar alguna de las novelas en francés e inglés que tengo pendientes desde hace demasiado tiempo ya.

Año Catalán Español Otros Total
2014 19 12 31
2015 3 12 1 16
2016 10 5 15
2017 14 15 29

Sin hacer una revisión exhaustiva, diría que he descubierto más autores que repetido de conocidos, y ése creo que es el verdadero valor de este reto: obligarte a salir de tu zona de confort para descubrir nuevos autores y estilos, que de otra manera te pasarían desapercibidos. Y mientras que algunos autores será difícil que repita, de otros me he vuelto fan incondicional.

Anuncis

Deudas pendientes. Antonio Jiménez Barca

 

 

 

 

Edición: El tercer hombre, S.A. 2005

ISBN: 84-934436-9-7

Páginas: 302

Sobre el autor: 

Antonio Jiménez Barca nació en Madrid en octubre de 1966. Se licenció en Filología Hispánica por la Universidad Autónoma de Madrid y vivió un año en París y otro en Praga. Desde 1994 trabaja como redactor en el periódico El País. Esta es su primera novela.

Sinopsis:

De regreso a su rutinario trabajo en una ruinosa gestoria madrileña, Pablo Esteban se encuentra en el metro con Trendy, su mejor amigo de la adolescencia, al que no ve desde hace muchos años. Pero pocas hora después del reencuentro, éste es asesinado en plena calle.

Obligado por un policía de pocas palabras a inmiscuirse en la investigación criminal, Pablo se ve empujado a regresar a los lugares y a las personas de los 17 años. Así, visita su barrio de siempre, en la periferia de Madrid,  y a antiguos compañeros de instituto ya casados y con hijos, mientras se va apoderando de él una creciente sensación de servir de cebo y de confidente a unos y a otros.

Deudas pendientes es una novela policíaca con un final inesperado, sí, pero también una historia de amor (…) y de las maniobras del tiempo para destruirlo casi todo. También de cómo el pasado siempre nos persigue y, a veces, nos alcanza.

Mi lectura:

¿Quién no recuerda a esas amistades que se forjaron en el instituto y el tiempo ha disuelto? O, afortunados algunos, hemos podido conservar alguna de ellas. Amistades escritas a fuego en nuestros corazones, cuando sentíamos que el simple hecho de estar juntos nos hacía invencibles. Así eran Pablo, Trendy, Nora, Bomba y Gordo, recién llegados a un instituto nuevo, cada uno con su pasado, más pesado para algunos que para otros. Hijos de un barrio periférico, donde la M-30 se convierte en río de luz al que asomarse al atardecer, donde pisos y barracas conviven, donde hay calles donde uno no debe estar al caer la noche, y descampados donde jugar y pasar el rato.

Han pasado 12 años, los amigos inseparables se han separado y la casualidad hace que Pablo se reencuentre con Trendy en un vagón del metro. Quedan en llamarse, en verse pronto para contarse qué ha sido de sus vidas, pero una llamada de madrugada anuncia que Trendy ha sido asesinado en plena calle. Comienza así la investigación de quién le ha matado y por qué. Acuciado por el inspector del caso, que duda de su implicación en el asesinato, Pablo rememora quiénes fueron y qué pasó para que se alejaran. La muerte hará que se reencuentren los viejos amigos, y que nos compartan sus recuerdos y sueños. Deudas pendientes que quedaron, ¿por cuál de ellas murió Trendy?

Escogida al azar, buscando un autor que empezara por la J, esta novela llegó a mis manos y esperó pacientemente su turno de lectura. Si bien la espera fue un poco larga, la lectura ha sido rápida, atrapada por las historias que desfilaban por delante de mis ojos. Porque la historia de estos amigos podría ser la de cualquiera de nosotros, mañana podríamos cruzarnos con aquel compañero del que hace años no sabemos nada, el que frecuentaba también compañías de dudosa reputación. Y nos preguntaríamos qué pasó para qué muriera, y si podríamos haber cambiado algo.

Con un final sorprendente, que intuyes ya llegando a él, y algún giro inesperado que le aporta cierta justicia poética, el asesinato queda resuelto y podemos regresar a nuestras vidas.

La dona de verd. Anraldur Indridason

 

 

Títol original: Grafarþögn, 2001

Traducció: Maria Llopis, 2009

Edició: RBA Llibres. 2009

ISBN: 978-84-9867-551-1

Pàgines: 320

Sobre l’autor:

Nascut a Reykjavic, al 1967, és historiador, periodista, crític literari i de cinema. Ha treballat per a Morgunbladid, el diari més important d’Islàndia. És autor de vuit novel·les policíaques i d’un thriller. Va obtenir el premi Golden Dagger 2005 per La dona de verd. És autor de Las marismas (RBA), guanyadora del premi La Clau de Vidre a la millor novel·la policíaca nòrdica de l’any 2002.

Sinopsis:

La troballa d’una costella humana condueix al descobriment d’un cadàver enterrat al solar d’un edifici en construcció als afores de Reykjavic. L’inspector Erlendur Sveinsson, un home torturat pel passat i una mica fatigat del present, ha d’esperar que els arqueòlegs analitzin a qui corresponen els ossos, que sembla han estat ocults al solar durant dècades. Però Erlendur no té prou paciència i, amb l’ajut dels seus dos companys, inicia una reconstrucció de com era el lloc de la troballa en el passat, en plena Segona Guerra Mundial, qui hi vivia i quines van ser les seves històries. Així descobrirà una veritat encara més aterradora: l’assassinat d’ànimes.

La meva lectura:

Fugint del boom de novel·la nòrdica, vaig estar a punt de deixar passar aquesta novel·la. La seva ambientació a Islàndia, país del que poc sabem, i prou allunyat de la península nòrdica, em va animar a agafar-la a la biblioteca. A banda de que a qui no li atreu el misteri sobre uns ossos apareguts a un solar en construcció?

Arrenca la novel·la en una festa d’aniversari, on un convidat descobreix que una de les joguines és en realitat un tros de costella humana. Avisada la policia i cridats els arqueòlegs per identificar i datar les restes humanes, per si fossin dels primers habitants a l’illa, aquests darrers decideixen fer una excavació arqueològica com cal, capa a capa, envers la excavació ràpida que volia fer l’inspector assignat al cas, avançant això sí, que les restes no són tan antigues i només tenen unes desenes d’anys. Impacient per obtenir resultats, l’inspector Erlendur començarà a investigar què hi havia i qui hi vivia en aquell indret, per poder situar la escena del crim. Paral·lelament, anirem uns quants anys enrere, en plena segona guerra mundial, on una parella s’instal·la en una casa als afores, i on anirem descobrint als diferents possibles propietaris dels ossos, perquè no serà una la possible víctima, sinó moltes: la dona, l’home, algun dels fills, un soldat, la promesa del propietari…

Acompanyen a aquesta trama principal diferents subtrames on es parla de les relacions humanes, de pares i fills, de parelles i violència domèstica, de lluita i superació, d’angoixa i desesperança… Subtrames que enriqueixen el relat, que acompanyen al lector en la lenta i llarga excavació dels ossos i la resolució final del cas.

És una lectura que m’ha agradat molt, m’ha acompanyat durant uns dies i estic segura que repetiré autor.

Àcid sulfúric. Amélie Nothomb

 

Títol original: Acide sulfurique.

Edició original: Éditions Albin Michel, 2005

Traducció: Ferran Ràfols i Maëlle Monnerie. 2007

Edició: Grup Editorial 62. 2007

ISBN: 978-84-9787-219-5

Pàgines: 140

Sobre l’autora:

Amélie Nothomb va néixer l’any 1967 a Kobe, Japó, en una família de diplomàtics belgues. La feina d’ambaixador del seu pare la va portar a passar la seva infantesa en llocs tan diversos com la Xina, Laos ,Bangla Desh, Birmània i els EUA. Als 17 anys s’instal·la a Bèlgica, on malgrat ser el país d’origen dels seus pares confessa haver patit un xoc social i cultural, i on s’inicia en l’escriptura. Autora prolífica que proclama tenir nombrosos manuscrits inèdits, Nothomb ha publicat, entre d’altres, Metafísica dels tubs, Cosmètica de l’enemic, Estupor i tremolors, Anticrhista i La biografia de la fam. En una enquesta feta per Le Figaro, Amélie Nothomb va ser escollida per 35 crítics literaris com la millor autora menor de 40 anys.

Sinopsis:

Concentració és un nou reality show en el qual un equip de televisió segresta els participants pels carrers de París i els trasllada a un plató en vagons precintats com els que transportaven els jueus durant l’època de l’extermini nazi. Quan hi arriben s’adonen que es tracta d’un camp de concentració on, sota l’estricta vigilància d’una càmera de televisió, altres concursants que fan el paper de kapos els humilien i els apallissen. Tot és vàlid mentre els nivells d’audiència pugin, i el moment clau arriba el dia en què els espectadors poden participar-hi a través del televot: sense moure’s de casa seva poden eliminar-executar un dels participants del show. Àcid sulfúric és una violenta sàtira de les tendències televisives degradants, la ignomínia i la denúncia moralitzant, una història que serveix com a crítica d’un món brutal i cru, d’hipocresia benpensant, un món en el qual fins i tot la denúncia del sistema pertany al sistema. A través d’aquestes pàgines terribles ens arriba la metàfora d’una societat en què el patiment aliè es converteix en gaudi i espectacle.

La meva lectura:

Em vaig apropar a aquesta autora amb certa recança. Uns anys enrera, mentre estudiava francés, vam anar a veure una pel·lícula basada en una novel·la seva, de caràcter autobiogràfic, i no em va agradar gens. Tot i venir recomanada per dues de les professores que vaig tenir, no tenia gaires ganes de llegir-la, ni tan sols en versió original per practicar el francès. Finalment l’altre dia vaig decidir provar amb una novel·la curta, traduïda, per veure si m’agradava la seva forma d’escriure o no.

Aquesta novel·la ens parla d’un reality show nou i innovador, que cerca distreure al públic i augmentar audiències, com qualsevol altre. La diferència és que va un pas més enllà: per una banda selecciona una sèrie de gent asocial que farà de kapos, i per altra banda segresta vianants pels carrers de París, que faran de presoners. Fins aquí podria entendre’s com un joc, però no, els presoners són enviats a un camp de concentració, rodejat de càmeres, on es reviurà la història transcorreguda en els camps de concentració nazis, execucions i violència gratuita incloses. El públic, lluny d’avergonyir-se i clamar contra aquesta barbaritat, es sentirà atret cada cop més per aquesta denigració de l’ésser humà. Dues participants destacaran, una presonera i una kapo. L’una per la dignitat que emana i contagia als seus companys d’infortuni, l’altra per l’enlluernament que aquesta primera li provoca. Seduïts per una i altra, explotant el magnetisme que transmeten, els organitzador faran pujar les audiències a nivells mai abans vists, amb un final que remourà més d’una consciència.

L’autora vol sacsejar al lector, fer-li adonar de la deshumanització que està patint la nostra societat, les alertes que salten i ningú sembla veure. Finalitzada la lectura, em fa por preguntar-me si un cas així podria fer-se realitat, i em fa por perquè voldria pensar que no, però no seria un no rotund…

Un cadàver per sopar. Olga Xirinacs

 

 

 

Edició: Columna Edicions, 2000

Col·lecció: Columna Jove, 172

ISBN: 84-664-0006-0

Pàgines: 126

Sobre l’autora:

Olga Xirinacs viu i treballa a Tarragona, davant del mar. El mar és el tema principal de les seves obres. Té més de 40 llibres editats, de poesia, narrativa i assaig, i prop de 300 contes publicats, la majoria per a adults. Ha guanyat els premis principals de la literatura i la seva biografia es pot consultar al “Qui és qui” de la Institució de les Lletres Catalanes.

Sinopsis:

Iris Font estudia periodisme i narrativa, i vol escriure una novel·la d’assassins menjadors de carn humana. Té un bon dossier de criminals recents, d’aquells que enterren víctimes als jardins i patis. I també té un assassí prop de casa seva sense saber-ho. Israel Palet és un ecologista que estudia lleis i treballa els caps de setmana vigilant els aiguamolls de la costa. Iris i Israel es coneixen i prenen te, però també troben restes macabres. Hi ha mariners tenebrosos i ocells amb nom propi…

La meva lectura:

Vaig arribar a aquesta novel·la buscant algun relat curt de l’autora, que coneixia d’alguna lectura anterior. De tant en tant em ve de gust llegir alguna cosa lleugera, i després del darrer llibre, en necessitava una.

La sinopsis que facilita la editorial a la contraportada ens dona les pistes justes per saber què ens trobarem: coneixerem a la Iris i l’Israel, dos joves universitaris que es troben un dia als aiguamolls. Ella està estudiant periodisme i està fent un curs d’escriptura per escriure la seva primera novel·la, una novel·la negra sobre assassins menjadors de carn humana. Al llarg de la novel·la anirem veient com s’ha documentat, les instruccions del seu professor i els dubtes que li van sorgint, i alguns fragments de la seva novel·la. En una de les seves trobades faran un macabre descobriment, que pot estar relacionat amb un mariner que viu a una casa mig abandonada… qui és, què hi fa, què ha passat?

Editada com a novel·la juvenil, a l’autora li agrada anomenar a aquest tipus de lectura com a novel·la curta, i en aquest cas dubto quina seria la millor definició. És una novel·la curta, de capítols curts, fàcil de llegir per a qui s’estigui iniciant en la lectura. Tot i que apareixen algunes paraules complicades, normalment són mots específics del món mariner o de les aus, per tant res que un diccionari o una cerca ràpida a internet no pugui solucionar. Així que podria definir-la com una novel·la fàcil, amb prou dosis d’aventura, intriga i romanticisme per agradar als adolescents sense defraudar als adults.

 

Sóc en Pilgrim. Terry Hayes

 

 

Títol original: I am Pilgrim. 2014

Traducció: Carles Andreu, Anna Puente i Albert Vitó

Edició: Ediciones Salamandra. 2016

ISBN: 978-84-16310-15-9

Pàgines: 828

Sobre l’autor:

Terry Hayes va néixer a Sussex (Regne Unit) el 1951, però va créixer a Austràlia, on va estudiar periodisme.Va treballar a The Sydney Morning Herald, diari per al qual va fer de corresponsal als Estats Units durant dos anys, cobrint notícies tan importants com el cas Watergate i la caiguda de Nixon. Passat aquest període, va tornar a Sydney i va treballar de periodista d’investigació, corresponsal polític i columnista. Finalment, va accedir al món del cinema de la mà del director George Miller, amb qui va escriure el guió de la pel·lícula Mad Max 2. Així va arrencar una dilatada trajectòria d’èxit com a productor i guionista de pel·lícules i sèries de televisió que li han valgut diversos premis. Entre els guions més destacats que duen la seva firma hi ha Calma total, Mad Max i la cúpula del tro, Payback, Límit vertical o From Hell. MGM ja ha anunciat que prepara la versió cinematogràfica de Sóc en Pilgrim, amb guió de l’autor.

Sinopsis:

En una plaça pública d’Aràbia Saudita, un home és executat sota un sol de justícia mentre un noi de catorze anys ho observa impotent entre la multitud: és el seu fill.

En un lúgubre motel de Manhattan apareix el cos sense vida d’una dona jove, però tots els indicis per identificar-la han estat esborrats minuciosament.

En un abocador de Damasc troben el cadàver d’un destacat expert en biotecnologia sirià amb senyals evidents de tortura.

En una remota regió d’Afganistan, el descobriment d’una substància bacteriològica letal en els cossos d’uns cooperants internacionals desferma l’alarma.

Una línia invisible connecta tots aquests fets i traça un pla perfecte per cometre un crim monstruós contra la humanitat. L’única persona capaç d’impedir-ho és un antic agent que fuig del seu passat i que ha esborrat la seva identitat real. Ara només respon al nom de Pilgrim, el pelegrí. Aquesta és la història d’una cursa trepidant contra el temps i, sobretot, contra un enemic sofisticat i implacable.

La meva lectura:

Em va costar molt decidir-me a llegir aquest novel·la que em va arribar com a regal fa més d’un any. Més de 800 pàgines pel davant feien inviable dur-la a sobre per llegir a estones mortes, i que la defineixin com a “imprescindible”, o “l’únic thriller que heu de llegir aquest any”, em feien dubtar de les impressions que trauria de la seva lectura.

Finalment, arribat el dia, i conforme van anar passant dies i pàgines em vaig preguntar què nassos feia seguint llegint-la, però passat l’equador més o menys va començar a agafar ritme i tot i preveure el final, no deixa de ser interessant veure com s’ho fa l’autor per unir trames i arribar-hi.

La història principal és bona, i de fet fa que et plantegis viure al dia perquè qualsevol dia una part de la trama es podria fer realitat i no hi hauria qui ho aturés. Alarmismes a part, el resum que faria de la novel·la és de avantprojecte de guió cinematogràfic… excés de descripcions, subtrames que no aporten res i estan més pensades per recreació de l’autor que per a gaudi del lector, desordre intencionat o no en els capítols, alternant històries entremig, quan potser hauria estat millor dedicar un capítol a cadascuna… no sé, masses pàgines per al que ens vol fer viure.

El fet de que l’autor hagi treballat com a guionista, i que la pel·lícula estigui en camí, em fan pensar que la mateixa història narrada per un altre autor hauria estat molt millor de llegir, hauria tingut menys palla i no faria que recomani esperar a veure la pel·lícula, segur que valdrà la pena (o això espero, tenint en compte que el guionista ja l’haurà “escrit” com a mínim dues vegades).

Casi genial. Benedict Wells

 

Título original: Fast Genial. 2011

Traducción: María Dolores Ábalos. 2012

Edición: Maeva Ediciones. 2013

ISBN: 978-84-15532-58-3

Páginas: 256

 

Sobre el autor:

Recién terminado el instituto, Benedict Wells (Múnich, 1984) no fue a la universidad para poder concentrar todos sus esfuerzos en cumplir su sueño: ser escritor. Se trasladó a Berlín, donde pasó cuatro años sobreviviendo gracias a trabajos mal pagados mientras escribía por las noches. Tras llamar a muchas puertas sin éxito, por fin consiguió un agente que le ayudó a publicar su primera novela, Becks letzter Sommer (El último verano de Beck). El libro fue recibido con entusiasmo y la revista Die Zeit lo nombró el debut más interesante del año. Siguieron con igual éxito Spinner (Lunático) y Casi genial, el primer título de Wells que se publica en nuestro país.

Sinopsis:

¿Y si la sangre de un genio corriera por tus venas y tuvieras la posibilidad de hacer realidad tus sueños?

Eso mismo le pasa a Francis, un joven de diecisiete años que se considera un fracasado, nunca ha conocido a su padre y vive en un pueblecito perdido de Nueva Jersey con su madre. Pero cuando descubre la rocambolesca historia que hay detrás de su concepción, un mundo de posibilidades se abre ante él. Acompañado de dos amigos, Francis emprenderá un alocado viaje en busca de sus orígenes y de su destino.

Mi lectura:

Francis es un adolescente que está a punto de terminar el instituto y no sabe qué será de su vida. De campeón de lucha, viviendo en la gran ciudad, ha pasado a sobrevivir en un campo de caravanas a las afueras de un pueblo perdido, tras el divorcio de su madre. Nunca ha conocido a su padre, y su madre siempre le ha dado evasivas sobre su origen. La novela arranca con el ingreso de la madre en una clínica para tratar su depresión crónica, no es la primera vez que ingresa… Allí Francis conocerá a Anne Marie, una joven que es ingresada tras intentar suicidarse. Visitando a una y otra un hecho hará que descubra algo sobre su pasado, lo suficiente para emprender un viaje por todo Estados Unidos junto a Anne Marie y Grover, su mejor (y único) amigo. A lo largo de los días que durará el viaje se irán descubriendo las máscaras que esconde cada uno, reirán, llorarán, se pelearán y reconciliarán. Tres jóvenes en busca de un futuro distinto al fracaso que es su vida. Y como meta, encontrar al padre de Francis, al verdadero…

De fácil lectura, la novela discurre de forma lineal, con evocaciones al pasado en forma de recuerdos, que ayudan a entender por qué Francis es como es y se considera un fracasado que nunca podrá salir del campo de caravanas, como tantos otros habitantes que llegaron por un mal momento y ya no pudieron levantar cabeza. Es una novela que habla de sueños, de esperanza, como contraposición al vacío presente que viven los protagonistas.

Me ha gustado leerla, aunque no puedo asegurar si repetiría autor o no.