La piedra sagrada. Clive Cussler

 

Título original: Sacred Stone, 2006

Traducción: Alberto Coscarelli, 2006

Edición: Plaza & Janes, 2006

Páginas: 462

ISBN: 84-01-33605-8

 

Sobre el autor:

La vida de Clive Cussler es casi tan aventurera como la de sus protagonistas. A sus enormes éxitos como autor se añaden sus logros en la localización de barcos naufragados y aviones perdidos. Junto con la tripulación de su empresa NUMA, Cussler ha conseguido localizar unos setenta barcos y aviones de importancia histórica. Además, su colección de coches antiguos está considerada una de las más completas del mundo.

Vive entre los desiertos de Arizona y las montañas de Colorado.

La piedra sagrada es la segunda novela de la serie que narra las aventuras de Juan Cabrillo y sus hombres.

Sinopsis:

Hace más de mil años, Erik el Rojo, un vikingo expulsado de Islandia, emprende una expedición de conquista. En su avance encuentran un meteorito alrededor del cual erigirá un santuario que lo proteja.

Más de mil años más tarde, John Ackerman, siguiendo los pasos de Erik el Rojo, encuentra el meteorito en un santuario de Groenlandia. Pero no es un meteorito cualquiera, su potencial radioactivo atraerá la atención de más de un grupo, cuyas intenciones no son del todo claras…

Mi lectura:

Hacía tiempo que me apetecía leer un libro de intriga, después del buen sabor de boca que me dejó El último Catón. Como su continuación estaba en préstamo, me di una vuelta por la sección y esta novela me atrajo la atención: meteoritos, venganzas, la CIA, equipos de élite… y puedo decir que no me ha defraudado en absoluto.

Siendo una novela coral, el autor la inicia con un listado de los personajes que irán apareciendo, detalle de otras épocas que se agradece y que pocos autores mantienen. Está dividida en un prólogo, dos partes, epílogo y post scríptum, dejando todos los cabos atados. Dentro de cada uno de los 53 capítulos se separan las diferentes tramas mediante puntos y aparte. Porque si una cosa tiene, es que en un mismo momento temporal tienen lugar tramas distintas, con personajes y objetivos distintos. Para saber si llegarán a unirse, o relacionarse, habrá que seguir leyendo.

Es de lectura ágil, aunque hay que estar pendiente de quien es quien en cada momento, y por qué motivo. En este sentido, recomiendo su lectura continuada, no es una novela que puedas dejar y recuperar al cabo de unos días, pues la acción continua y no hay referencias al pasado que te ayuden a situarte, tan solo la tan preciada lista de personajes, por si olvidaste si era de los “buenos” o de los “malos”.

En la biografía que nos ofrece la editorial se comenta que este es el segundo libro de una serie, y puedo asegurar que no tenía ni idea. En ningún momento he encontrado a faltar información sobre Juan Cabrillo y su organización, aunque sí me he quedado con ganas de leer más aventuras suyas. Así que seguro repetiré con este autor.

Café Budapest. Alfonso Zapico

 

 

 

Edición: Astiberri Ediciones, 2012

Páginas: 166

ISBN: 978-84-96815-62-9

 

Sobre el autor:

Alfonso Zapico (Blimea, Asturias, 1981). Historietista e ilustrador freelance. Trabaja en proyectos educativos del Principado de Asturias y realiza ilustraciones, diseños y campañas para diversas agencias de publicidad, editoriales e instituciones. Es ilustrador de prensa en diarios regionales asturianos.

Se estrena en Francia en 206 con un álbum de corte histórico para el mercado francobelga, La guerra del profesor Bertenev (Dolmen, 2009). Su primer trabajo publicado directamente en España es Café Budapest (Astiberri, 2008). Acto seguido apuesta por recrear en cómic la vida de James Joyce, Dublinés (Astiberri, 2011), que resulta finalista a la mejor obra española del Salón del Cómic de Barcelona 2012.

Sus trabajos en cómic han sido editados en España, Francia, Bélgica, Suiza, Canadá, Polonia y, próximamente, Irlanda. Fue galardonado con el Premio Josep Toutain del Salón Internacional del Cómic de Barcelona 2010. Actualmente vive en Francia, donde trabaja en diversos proyectos de cómic en La Maison des Auteurs de Angoulême.

Sinopsis:

Yechezel Damjanich es un joven violinista judío que vive con su madre en la desolada Budapest de 1947. Un día, recibe una carta desde Jerusalén enviada por su tío Yosef, del que no sabe nada desde hace 12 años, y al que su madre aborrece sin razón aparente. Huyendo de la miseria, ambos llegan a Palestina en un convulso momento político, justo antes de que los ingleses abandonen la región.

El tío Yosef regenta el Café Budapest, un pintoresco local cercano a la Ciudad Vieja, donde coexisten judíos, árabes, occidentales… Un efímero oasis de armonía donde las notas del violín de Yechezel no tardarán en dar paso al estruendo de los obuses Davidka, las bombas árabes, el odio y la destrucción. El Café Budapest se convierte en un pequeño escenario donde se reflejan el caos y la barbarie presentes en toda Palestina.

Mi lectura:

Me acerqué a esta novela gráfica atraída por el sugerente título, y tras leer la sinopsis no pude más que llevármela a casa para disfrutar de su lectura.

Poca gente habrá que no haya oído hablar del conflicto entre israelís y palestinos. Mucho se ha escrito sobre el tema, y algo he leído, pero hasta ahora no había leído nada sobre el inicio del conflicto, sobre esos momentos convulsos que dieron pie a la situación actual.

La novela se podría dividir en cuatro partes: la presentación de Yechezel y su madre, a la que logra convencer de acompañarle a Jerusalén, donde vive su tío Yosef y donde pueden tener un futuro. A su llegada, conoceremos una ciudad cosmopolita donde judíos, árabes y occidentales conviven en paz y armonía, con la única presencia del ejército británico para controlar los disturbios ante la llegada masiva de refugiados judíos.

Continua con el aumento de los disturbios y los atentados ante la inminente marcha del ejército, y finalmente el regreso al hogar huyendo una vez más de la barbarie.

Yosef, más conocido como el León de Budapest por su actividades anarcosindicalistas, regenta el Café Budapest, frecuentado por judíos, árabes, británicos… una muestra más del ambiente de la ciudad. Será ese pasado al que reclamará el rabino para unir a Yosef a sus filas, siendo él un ateo confeso que no quiere saber nada de guerras…

Rabino intentando convencer a Yosef

Yechezel conocerá a la bella Yaiza, que hace el reparto de frutas y verduras al café que sirve de hogar y medio de vida a la familia. Ella le presentará a su familia, y a su padre, músico como él, con quien no dudará en reunirse para que la música fluya uniendo razas y religiones. En uno de sus encuentros, aparece esta reflexión que creo es el quid del conflicto actual:

 

Any nou, vida nova?

Sí, ja sé que fa dies que va començar l’any, igual que fa mesos que no publico res al blog que no siguin ressenyes de llibres per al repte d’autors de la A a la Z (encara no t’has apuntat? tens fins a finals de març per fer-ho!). Els darrers temps han estat molt moguts i l’any 2016 molt intens.

Sí, ya sé que hace días que empezó el año, igual que hace meses que no publico nada en el blog que no sean reseñas de libros para el reto de autores de la A a la Z (¿aún no te has apuntado?, ¡tienes hasta finales de marzo para hacerlo!). Los últimos tiempos han sido muy movidos y el año 2016 fue muy intenso.

La feina que em va donar ales per despegar es va acabar i em vaig quedar a l’atur un cop més. Per sort, gràcies a les noves amistats que vaig fer ballant salsa, em vaig assabentar d’unes altres oposicions en el meu sector. Vaig estudiar força, vaig demanar consell/opinió/ajuda a amics que treballen en temes similars, i després de molt patir, vaig guanyar la plaça. És temporal, però ja se sap que la temporalitat pot ser molt elàstica, així que ja porto uns mesos gaudint de la nova feina, aprenent i descobrint tot un món nou. A més hi puc aplicar algunes de les coses que estic veient en el màster, i a la feina els hi va molt bé que ho apliqui, així que tots contents!

El trabajo que me dio alas para despegar de nuevo, se terminó y me quedé en el paro una vez más. Por suerte, gracias a las nuevas amistades que hice bailando salsa, me enteré de otras oposiciones en mi sector. Estudié muchísimo, pedí consejo/opinión/ayuda a amigos que trabajan en temas similares, y tras mucho sufrir, gané la plaza. Es temporal, pero ya se sabe que la temporalidad puede ser muy elástica, así que ya llevo unos meses disfrutando del nuevo trabajo, aprendiendo y descubriendo todo un mundo nuevo. Además, puedo aplicar algunas de las cosas que estoy viendo en el máster y en el trabajo les gusta que lo aplique, así que todos contentos!

Continuo estudiant el màster, aquest és el segon any, la especialització. Em va costar triar entre les dues possibilitats, i no descarto l’any vinent cursar l’altre com a postgrau. Però tot això ja és veurà, que aquest any està sent més difícil que l’anterior i he tingut uns quants pics d’estrés extrem entre la feina i els estudis.

Continuo con el máster, este es el segundo curso, el de especialización. Me costó escoger entre las dos opciones y no descarto estudiar la otra el próximo año como postgrado. Pero ya se verá, que este año está siendo más difícil que el anterior y he tenido algunos picos de estrés máximo entre el trabajo y los estudios.

Em van operar a finals de l’estiu, la recuperació va anar molt bé i ara només cal seguir controlant que tot segueixi bé. Per altra banda, porto gairebé un any amb un tendinitis que semblava de colze però ha resultat ser d’espatlla. Aviat començaré la rehabilitació (beneïda seguretat social…) i espero poder tornar a estar a punt per seguir ballant. Amb la bici he anat sortint alguns dies, quan el braç, el temps i les ganes han acompanyat 😉

Me operaron a finales del verano, la recuperación fue muy bien y ahora sólo resta seguir controlando que todo siga bien. Por otra parte, llevo casi un año con una tendinitis que parecía de codo pero ha terminado siendo de hombro. Pronto empezaré la rehabilitación (bendita seguridad social…) y espero poder volver a estar a punto para seguir bailando. Con la bici he hecho algunas pequeñas salidas, cuando el brazo, el tiempo y las ganas me han acompañado 😉

Em sento com si hagués pujat a una muntanya rusa i ara arribés la calma, he recuperat aficions com la fotografia, tinc més ganes d’escriure i compartir opinions i reflexions, així que espero poder seguir publicant noves entrades. Potser recuperi algunes de les que es van quedar pel camí, o potser no. En tot cas, benvinguts a aquest raconet!

Me siento como si hubiera subido a una montaña rusa y ahora llegara la calma, he recuperado aficiones como la fotografía, tengo más ganas de escribir y compartir opiniones y reflexiones, así que espero poder seguir publicando nuevas entradas. Tal vez recupere algunas de las que se quedaron por el camino, o tal vez no. En todo caso, ¡Bienvenidos a este rinconcillo!

Reto Autores de la A a la Z. 2017

banner_2017

Un año más, aquí estoy uniéndome a este maravilloso reto, consistente en darle un repaso al abecedario a través de los apellidos de los autores que leamos. Como la experiencia es un grado, y viendo que el ritmo de lectura y publicación de reseñas no van a la par, me propongo anotar aquí todas las lecturas que haga y hacer recuento a fin de año para ver cuántas leí y cuántas reseñé. Como siempre, las bases las podéis encontrar en los blogs organizadores, en los siguientes enlaces:

Sin más dilación, aquí va mi lista para este año.

Letras ordinarias:

A

B

Baixauli, Manuel – La cinquena planta

Barril, Joan – 201 contes corrents.

C

Cussler, Clive – La piedra sagrada

D

Delisle, Guy – Escapar. Historia de un rehén

E

Esponellà, Núria – La filla de la neu

Estupinyà, Pere – El lladre de cervells.

F

G

Gavaldà, Anna – Una vida millor

Guerrero, Agustina – Diario de una volátil

H

I

J

K

Katzenbach, John – El profesor

L

M

Moreno, María José – La caricia de Tánatos

N

O

P

Porta, Carles – El club dels perfectes

Q

Quino – Todo Mafalda

R

S

T

Taniguchi, Jiro – Los guardianes del Louvre

U

Utsumi, Ryuichiro – El olmo del Cáucaso

V

Vehí, Agustí – Quan la nit mata el dia

W

Z

Zapico, Alfonso – Café Budapest

Letras extraordinarias:

CH

Chambliss Bertman, Jennifer – Els caçadors de llibres

LL

Ñ

Muñoz, Teresa – Com si fos ahir

X

Y

El país dels crepuscles. Sebastià Bennasar

elpaisdelscrepuscles

 

Edició: Editorial Alrevés, SL. 2013

Colecció: crims.cat

Pàgines: 208

ISBN: 978-84-15098-78-2

 

 

Sobre l’autor:

Sebastià Bennasar (Palma, 1976), és llicenciat en Humanitats (Pompeu Fabra, 2009), Màster en Història del Món (UPF, 2011) i està estudiant els lligams entre història i novel·la negra catalana per al seu doctorat. Tot i que ha conreat altres gèneres com la novel·la, el relat breu, la poesia i la no ficció, té una trajectòria notable al voltant del món negre i criminal, com palesen l’estudi Pot semblar un accident (Meteora, 2011) i la crònica 501 crims que has de conèixer abans de morir (Ara Llibres, 2011). També ha escrit les novel·les negres El botxí de la ciutat de Mallorca (Lleonard Muntaner, 2000); Cartes que no lliguen (Hiperdimensional, 2005); Jo no t’espere (El Gall, 2008); Mateu el president (Cossetània, 2009) i La mar no sempre tapa (Moll, 2011, premi Vila de Lloseta). Amb Àlex Martín Escribà ha coordinat l’antologia de novel·la negra en català Crims.cat (Alrevés, 2010).

Sinopsis:

Ha començat a arribar el fred a la Vall de Boí. I amb les primeres nevades també ha arribat un assassí implacable que va deixant cadàvers torturats i martiritzats a les esglésies que són Patrimoni de la Humanitat. El comissari Jaume Fuster –un home que no té por de res- haurà de fer front a velles supersticions medievals al mig de la bellesa blanca de la vall, on tot torna, fins i tot els llops. Una novel·la que ens trasllada fins a un dels paratges més bells dels Països Catalans, en un ambient d’intensa gelor nòrdica passada pel sedàs mediterrani i la violència americana.

La meva lectura:

Seguint l’abecedari i descobrint nous autors de la mà de la col·lecció crims.cat, arribo a aquesta novel·la ambientada a la Vall de Boí. Un pastor, dels de tota la vida, acompanya i ensenya al seu nét, arquitecte sense feina, la seva feina per a que es guanyi la vida. A la nit els desperten els udols d’un llop, com feia molts anys que no se sentien, i seguint el seu rastre arriben fins a un espectacle macabre, amb un mort a una de les esglésies patrimoni de la humanitat… començarà així la persecució d’en Jaume Fuster, comissari dels mossos destinat a la zona, contra un assassí en sèrie que està sembrant les diferents esglésies de morts cruelment torturats.

La gran quantitat de personatges que intervindran en les diferents investigacions (mossos, guàrdies del parc, contrabandistes, biòlegs, ecologistes, historiadors, etc) i les seves relacions entre ells i el territori, van fer que hagués d’aturar la lectura i fer una llista amb tots ells per no perdre’m més del que ja estava. Llista a part, em va fer gràcia descobrir en Jaume Planagumà, sergent dels Mossos a Figueres, a qui ja vaig tenir el plaer de conèixer a Ginesta per als morts, d’Agustí Vehí. No sé si serà casualitat o un guiny d’un autor a l’altre, caldria preguntar-lis…

Alhora que la vall es va cobrint de sang i neu, es desenterren velles llegendes i profecies, que ajudaran a donar una mica de sentit a què està passant, i poder identificar a qui hi ha darrera dels crims.

És una novel·la no apte per a tots els públics, on alguns dels morts poden ser font de malsons per a ànimes sensibles, però violència a part, m’ha agradat força.

Sota l’asfalt. Llort

sota-lasfalt-llort

 

Edició: RBA Libros, SA. 2015

Pàgines: 190

ISBN: 978-84-8264-790-6

Vaig arribar a aquesta novel·la per casualitat, em va cridar l’atenció que transcorregués a la xarxa de metro i me la vaig endur cap a casa.

 

Sobre l’autor:

Lluís Llort (1966) signa les seves novel·les només com a Llort i alguns llibres com a Lewis York. El febrer de 1986 va començar a treballar al diari Avui. De moment encara hi treballa, al mateix diari, tot i l’agonia de la premsa en paper i els canvis d’adreça, de companys, de directors, de programaris d’edició, de propietaris, de capçalera (ara és el Punt Avui)… Ha publicat centenars d’articles, la majoria d’opinió, creació o crítica. Des del 1999 ha publicat nou novel·les (les darreres, Si quan et donen per mort un dia tornes, i Herències col·laterals, aparegudes a La Magrana) i deu títols infantils, ha col·laborat en sis llibres col·lectius de narracions i ha escrit una vintena de guions per a sèries de televisió.

Sinopsis:

A Barcelona, cada dia, més d’un milió d’usuaris recorren els cent vint-i-tres quilòmetres de vies de la xarxa de metro. Un d’aquests és el Marçal, un noi de vint-i-set anys que un dijous al vespre surt de casa decidit a trobar el seu pare. La nit serà llarga. La recerca, intensa. Les amistats, perilloses. Què pot arribar a ocultar la gruixuda capa d’asfalt que ens aïlla de la foscor del subsòl? Què hi ha de cert i què és llegenda urbana en el laberint de vies, túnels i estacions?

La meva lectura:

La lectura ha estat curiosa, sense arribar a atrapar-te, però inoblidable al mateix temps. Del Marçal sabem que viu amb la mare, que sempre l’està renyant per no fotre ni brot, i amb el germà estrella que estudia a la universitat. Sabem també que el pare no hi és, i que aquesta nit el Marçal marxa a buscar-lo, perquè sap on trobar-lo. En aquest camí que emprèn en solitari es creuarà amb diferents personatges i viuran una sèrie d’aventures que sovint et fan pensar si és realitat, un somni o una paranoia. En una nit que sembla no tenir fi trobarem de tot i més, fins i tot plantejar-nos què faríem en una situació com la que es presenta en aquell moment. Què és correcte i què no? I tot això passarà en un únic capítol que abarca bona part de la novel·la.

Al fer-se de dia, seran uns altres els narradors de la història, que ens donaran un altre punt de vista sobre el que acabem de viure, fent que algunes coses prenguin sentit i altres volin lliures per tornar a preguntar-nos quins són els límits de la realitat que coneixem o creiem conèixer.

Tot i que m’ha entretingut durant algunes estonetes, no és una novel·la que tornaria a llegir ni crec que recomanés, a no ser que tinguis curiositat per saber què hi ha més enllà de vies i andanes al metro…

L’últim Cató. Matilde Asensi

l-ultim-cato

Títol original: El último Catón, 2001

Traducció: Neus Nueno Cobas

Edició: Rosa dels Vents, 2005

Páginas: 508

ISBN: 84-01-38639-X

 

Sobre l’autora:

Matilde Asensi va néixer a Alacant. Va cursar estudis de periodisme a la Universitat Autònoma de Barcelona i va treballar durant tres anys a l’equip d’informatius de Radio Alicante-Ser. Després va passar a RNE com a responsable dels informatius locals i provincials, alhora que col·laborava als diaris provincials La Verdad i Información.

El 1999, Plaza & Janés publicà la seva primera obra, El salón de Ámbar, traduïda a diversos idiomes. L’any següent, Iacobus entrà als primers llocs de les llistes de llibres més venuts. La tercera novel·la de Matilde Asensi, L’últim Cató, sens dubte la més elaborada i ambiciosa, l’ha confirmat com l’autora de la seva generació de més èxit de crítica i públic.

Sinopsis:

A la ciutat del Vaticà, tancada entre còdexs al seu despatx de l’Arxiu Secret, la germana Ottavia Salina, paleògrafa de prestigi internacional, rep l’encàrrec de desxifrar els tatuatges estranys apareguts al cadàver d’un etíop: set lletres gregues i set creus. Al costat del cos es van trobar tres trossos de fusta aparentment sense valor. Tots els indicis assenyalen, però, que pertanyen en realitat a la Vera Creu, la veritable creu de Crist.

Acompanyada pel professor Boswell, un arqueòleg d’Alexandria, i pel capità de la Guàrdia Suïssa vaticana, Kaspar Glauser-Roïst, la protagonista haurà de descobrir què hi ha darrere la desaparició misteriosa de les relíquies d’esglésies d’arreu del món i viurà una aventura plena d’enigmes.

La meva lectura

Feia temps que tenia ganes de llegir aquesta novel·la, de la que tan bones crítiques havia llegit. No sempre és fàcil trobar el moment per una lectura d’aquest tipus, i es corre el risc de que les expectatives superin a la realitat. No ha estat aquest el cas. La novel·la es mereix totes i cada una de les bones crítiques que ha rebut, i encara moltes més.

Amb les dosis justes i ben repartides d’aventura, intriga, història, diàleg i descripció, va atrapar la meva atenció des de bon inici, amb la força justa per animar-me a llegir una mica més, però sense la pressió dels thrillers trepidants. Ha estat un plaer avançar en la aventura al costat de la germana Ottavia i viure com surt de la seva capsa de vidre per recórrer els subsòls de set capitals plenes d’història, al costat de l’estrany professor Boswell i el misteriós Kaspar, “la Roca”, com el bateja ella.

Al seu costat repassarem alguns dels versos de la Divina Comèdia, de Dante, buscant les pistes per trobar la següent meta, la següent prova, el següent pas en el camí dels catons.

Em sobraria potser el canvi de ritme del final, passar d’una història que be podria ser certa a una altre difícil de creure, però això ho deixo a criteri del lector.

Com a últim apunt, per quan l’adaptació al cine?