Rere els murs. Núria Esponellà

 

 

 

Edició: Columna Edicions, SA. 2009

ISBN: 978-84-664-1084-7

Pàgines: 480

 

Sobre l’autora:

Núria Esponellà és professora i escriptora, autora de poemaris i novel·les, és articulista de La VanguardiaEl Punt, i actualment (2009) té una secció d’escriptura a RAC1 (al Tot és possible d’Elisenda Camps).

Sinopsis:

Segona meitat del segle XII. Fustigat per la tramuntana, el monestir de Sant Pere de Rodes s’alça imponent sobre els penya-segats del Cap de Creus. Dins dels seus murs, hi viu la comunitat de benedictins que, entre d’altres, acull en Sebastià, l’administrador de l’hospital de pelegrins, i en Blai, un noi orfe que, en descobrir l’amor, sentirà una necessitat irrefrenable de conquerir la seva llibertat…

Però són temps convulsos, i l’abat Berenguer, un home sever i autoritari, haurà de defensar les propietats i els privilegis del monestir davant les pretensions del comte d’Empúries i el vescomte de Peralada, enfrontant per lluites de poder i interessos polítics.

En aquest context enverinat, el Mestre Peire, un dels escultors de més renom del segle XII, haurà d’esculpir la monumental portalada de marbre de Sant Pere de Rodes abans no arribi el Jubileu.

Però no serà una tasca fàcil: són temps difícils i hi ha molts interessos enfrontats…

La meva lectura:

Tot i que ja fa uns quants anys que visc a terres empordaneses, encara no he visitat el monestir de San Pere de Rodes, i quan vaig veure que aquesta novel·la hi estava ambientada, em va semblar una bona manera d’animar-me a fer aquesta visita pendent. És la segona novel·la que llegeixo d’aquesta autora, la primera va ser La filla de la neu, que em va agradar moltíssim, no obstant, en aquest cas no ha estat així.

Si segueixes aquest blog, sabràs que tinc predilecció per la novel·la negra, i de tant en tant faig algun salt a algun altre gènere, la història entre ells. Tot i que m’agrada la història, em costa trobar novel·les històriques on el pes de les dades no acabi ofegant la narració. Potser és un tema meu més que de la novel·la en sí, no en va té el Premi Nèstor Luján de Novel·la Històrica, però m’ha semblat que hi havia excès d’informació i que les parts dedicades a descriure com era la vida en aquella época queden forçades, lligades de qualsevol manera a la narració per justificar la seva presència.

Amb tot, apreciació apart, la història en sí està ben portada, introduint un xic d’intriga, aventura, alhora que et va presentant com era la vida dins el monestir, els estires i arronses entre els nobles, el poder que tenien monjos i nobles sobre el poble (com m’ha fet recodar la cançó tradicional Jordi que ha adaptat en Roger Mas!), o la organització de la societat i els pobles.

Tot i que conec més o menys bé aquest territori, hauria agraït que igual que a la novel·la acompanya un petit plànol del monestir, ho hagués fet també un de la zona, per ubicar totes les referències geogràfiques a les que fa esment.

Com he dit al començament, la lectura no m’ha acabat de convèncer, així que potser haurem de llegir una tercera novel·la de la autora per veure cap a on s’inclina la balança…

Anuncis

La filla de la neu. Núria Esponellà.

 

 

 

Edició: Columna Edicions, 2016

Pàgines: 272

ISBN: 978-84-664-2040-2

 

Sobre l’autora:

Núria Esponellà és professora i escriptora. Ha publicat diversos poemaris, novel·les i narracions, com La travessia, Petits grans plaers, Sunitha i Una dona d’aigua.

Ha col·laborat amb La Vanguardia, és articulista d’El Punt Avui i actualment és “la veu de l’expert” en la recomanació de llibres per als oients de Tot és possible, a RAC1.

Sinopsis:

L’Enric, un enginyer auxiliar del cremallera de Núria, i la Joana, una cambrera de l’hotel que acaba fent de professora d’esquí, es coneixen a l’alta muntanya, quan els “homes del tren” de l’FMGP (Ferrocarriles de Montaña a Grandes Pendientes) estan construint l’obra d’enginyeria amb més metres d’altitud de tota la península Ibèrica.

En Marçal, des de l’actualitat, va resseguint la trajectòria dels protagonistes, al mateix temps que descobreix esdeveniments que no hauria sospitat mai.

La meva lectura:

Un paisatge nevat a la portada, un títol suggerent i una història on es barreixen història i enginyeria… tota una temptació a la que agraeixo haver caigut.

En Marçal arriba al santuari de Núria, un home solitari en mig d’esquiadors i excursionistes que pugen a gaudir de les muntanyes i la neu. Té una missió: complir una promesa feta temps enrere, i una història que escriure.

Escrita a dos temps, la novel·la ens presentarà a l’Enric i la Joana. L’un, enginyer, fill de casa bona de Barcelona, destinat a la construcció del cremallera que unirà Ribes de Freser amb el santuari de Núria. L’altra, filla de Ribes, cambrera al santuari per ajudar la família. Són els anys 30, i un exèrcit d’homes lluita contra una natura salvatge i plena de misticisme per apropar l’home a la muntanya, sense malmetre el paisatge amb carreteres i fums. És una empresa épica, no exempte de perills, però la tenacitat i el bon seny dels enginyers aconseguirà finalitzar-la.

La història és explicada pel Marçal, que alterna el present amb el passat, la seva realitat amb les converses i textos que alimenten la història de l’Enric i la Joana. Amb ritme pausat, es dibuixen les personalitats d’aquesta estranya parella, i en menor mesura la d’en Marçal, protagonista i narrador al mateix temps.

Si hagués de posar-li un adjectiu, diria que és una novel·la dolça, fresca, que parla de coratge, integritat, del plaer de fer bé les coses. Altament recomanable.