Hem posat les mans a la crònica. Manuel de Pedrolo

 

 

 

 

Edició: Tigre de Paper, 2018

ISBN: 978-84-16855-15-5

Pàgines: 361

Sobre l’autor:

Manuel de Pedrolo (1918, l’Aranyó, la Segarra – 1990, Barcelona). És l’escriptor en llengua catalana més llegit, i un dels més importants del segle XX. Destacà com a novel·lista, però va cultivar tots els gèneres: poesia, narrativa, teatre, periodisme, assaig… Tots li interessaven, tots li servien per explicar el seu pensament i per a crear nous mons, que o bé retrataven una societat complexa i reprimida -políticament, sexualment, socialment-, o n’imaginaven una de nova amb altres possibilitats, sobretot d’alliberament, personal o col·lectiu. Dins el món literari féu tota mena de feines: traduccions, textos d’encàrrec escrits sota pseudònim, lector informador a Edicions 62 i posterior director de la clàssica col·lecció ‘La Cua de Palla’, on a part de triar-ne els títols, en traduirà bastants i hi aportarà obra pròpia. Té un centenar llarg d’obres publicades i nombrosos premis i reconeixements a la seva figura.

Sinopsis:

Un règim repressor comença a introduir policies dins les cases de la gent, per controlar la població. La no acceptació d’aquest fet porta als protagonistes a la revolta, una revolta que esdevé cada cop més organitzada, més participada i més profunda.

Un diari que es converteix en l’eina revolucionària que anirà passant de mà en mà dibuixant la crònica d’una revolució.

A Hem posat les mans a la crònica, Pedrolo ens narra mitjançant una proposta innovadora com gent comuna pren consciència de la seva situació d’opressió i acaba fent coses extraordinàries.

La meva lectura:

Aprofitant que aquest any es celebra el centenari del naixement de Manuel de Pedrolo, em vaig proposar llegir alguna de les seves nombroses novel·les. L’única que havia llegit, com molts altres estudiants, va ser Mecanoscrit del segon origen, com a lectura obligatòria a l’institut.

Ambientada en una data incerta, només sabrem que des d’uns anys enrere un govern dictatorial està oprimint cada cop més a la població. Després de diverses lleis que prohibien les escoles i la educació (la població ja és prou madura i no necessita perdre el temps a la escola), els impostos inversament proporcionals (com més tens, menys pagues, així t’esforces per tenir més),o la regulació de l’oci (cinema i estadi obligatoris en dates assignades), d’un temps ençà parelles de policies (homes tots dos) s’instal·len a les llars dels obrers com a dos membres més de la família (per teixir llaços amb la població). Aquesta situació comença a generar inquietud i despertar l’ànsia de revolta d’aquells que veuen com cada cop tenen menys drets i més obligacions, que canvien constantment fins no saber què pots fer o què no.

Comença el relat amb l’arribada d’una d’aquestes parelles, i poc a poc descobrim que el text que llegim és un text escrit a vàries mans, que ha viatjat entre uns i altres conforme la història ha anat fent la seva, com un diari on som partícips d’aquesta societat que accepta amb més o menys gust la situació, i comença a remoure’s i organitzar-se contra el poder establert.

A estones feixuga i a estones lleugera, és una lectura que he anat agafant i reprenent. Molt diferent de la primera que havia llegit, no tinc clar si repetiré autor o no.