Any nou, vida nova?

Sí, ja sé que fa dies que va començar l’any, igual que fa mesos que no publico res al blog que no siguin ressenyes de llibres per al repte d’autors de la A a la Z (encara no t’has apuntat? tens fins a finals de març per fer-ho!). Els darrers temps han estat molt moguts i l’any 2016 molt intens.

Sí, ya sé que hace días que empezó el año, igual que hace meses que no publico nada en el blog que no sean reseñas de libros para el reto de autores de la A a la Z (¿aún no te has apuntado?, ¡tienes hasta finales de marzo para hacerlo!). Los últimos tiempos han sido muy movidos y el año 2016 fue muy intenso.

La feina que em va donar ales per despegar es va acabar i em vaig quedar a l’atur un cop més. Per sort, gràcies a les noves amistats que vaig fer ballant salsa, em vaig assabentar d’unes altres oposicions en el meu sector. Vaig estudiar força, vaig demanar consell/opinió/ajuda a amics que treballen en temes similars, i després de molt patir, vaig guanyar la plaça. És temporal, però ja se sap que la temporalitat pot ser molt elàstica, així que ja porto uns mesos gaudint de la nova feina, aprenent i descobrint tot un món nou. A més hi puc aplicar algunes de les coses que estic veient en el màster, i a la feina els hi va molt bé que ho apliqui, així que tots contents!

El trabajo que me dio alas para despegar de nuevo, se terminó y me quedé en el paro una vez más. Por suerte, gracias a las nuevas amistades que hice bailando salsa, me enteré de otras oposiciones en mi sector. Estudié muchísimo, pedí consejo/opinión/ayuda a amigos que trabajan en temas similares, y tras mucho sufrir, gané la plaza. Es temporal, pero ya se sabe que la temporalidad puede ser muy elástica, así que ya llevo unos meses disfrutando del nuevo trabajo, aprendiendo y descubriendo todo un mundo nuevo. Además, puedo aplicar algunas de las cosas que estoy viendo en el máster y en el trabajo les gusta que lo aplique, así que todos contentos!

Continuo estudiant el màster, aquest és el segon any, la especialització. Em va costar triar entre les dues possibilitats, i no descarto l’any vinent cursar l’altre com a postgrau. Però tot això ja és veurà, que aquest any està sent més difícil que l’anterior i he tingut uns quants pics d’estrés extrem entre la feina i els estudis.

Continuo con el máster, este es el segundo curso, el de especialización. Me costó escoger entre las dos opciones y no descarto estudiar la otra el próximo año como postgrado. Pero ya se verá, que este año está siendo más difícil que el anterior y he tenido algunos picos de estrés máximo entre el trabajo y los estudios.

Em van operar a finals de l’estiu, la recuperació va anar molt bé i ara només cal seguir controlant que tot segueixi bé. Per altra banda, porto gairebé un any amb un tendinitis que semblava de colze però ha resultat ser d’espatlla. Aviat començaré la rehabilitació (beneïda seguretat social…) i espero poder tornar a estar a punt per seguir ballant. Amb la bici he anat sortint alguns dies, quan el braç, el temps i les ganes han acompanyat 😉

Me operaron a finales del verano, la recuperación fue muy bien y ahora sólo resta seguir controlando que todo siga bien. Por otra parte, llevo casi un año con una tendinitis que parecía de codo pero ha terminado siendo de hombro. Pronto empezaré la rehabilitación (bendita seguridad social…) y espero poder volver a estar a punto para seguir bailando. Con la bici he hecho algunas pequeñas salidas, cuando el brazo, el tiempo y las ganas me han acompañado 😉

Em sento com si hagués pujat a una muntanya rusa i ara arribés la calma, he recuperat aficions com la fotografia, tinc més ganes d’escriure i compartir opinions i reflexions, així que espero poder seguir publicant noves entrades. Potser recuperi algunes de les que es van quedar pel camí, o potser no. En tot cas, benvinguts a aquest raconet!

Me siento como si hubiera subido a una montaña rusa y ahora llegara la calma, he recuperado aficiones como la fotografía, tengo más ganas de escribir y compartir opiniones y reflexiones, así que espero poder seguir publicando nuevas entradas. Tal vez recupere algunas de las que se quedaron por el camino, o tal vez no. En todo caso, ¡Bienvenidos a este rinconcillo!

Reto Autores de la A a la Z. 2017

banner_2017

Un año más, aquí estoy uniéndome a este maravilloso reto, consistente en darle un repaso al abecedario a través de los apellidos de los autores que leamos. Como la experiencia es un grado, y viendo que el ritmo de lectura y publicación de reseñas no van a la par, me propongo anotar aquí todas las lecturas que haga y hacer recuento a fin de año para ver cuántas leí y cuántas reseñé. Como siempre, las bases las podéis encontrar en los blogs organizadores, en los siguientes enlaces:

Sin más dilación, aquí va mi lista para este año.

Letras ordinarias:

A

B

Baixauli, Manuel – La cinquena planta

Barril, Joan – 201 contes corrents.

C

D

E

Estupinyà, Pere – El lladre de cervells.

F

G

Gavaldà, Anna – El consol

Guerrero, Agustina – Diario de una volátil

H

I

J

K

L

M

N

O

P

Q

Quino – Todo Mafalda

R

S

T

Taniguchi, Jiro – Los guardianes del Louvre

U

Utsumi, Ryuichiro – El olmo del Cáucaso

V

W

Z

Zapico, Alfonso – Café Budapest

Letras extraordinarias:

CH

LL

Ñ

X

Y

El país dels crepuscles. Sebastià Bennasar

elpaisdelscrepuscles

 

Edició: Editorial Alrevés, SL. 2013

Colecció: crims.cat

Pàgines: 208

ISBN: 978-84-15098-78-2

 

 

Sobre l’autor:

Sebastià Bennasar (Palma, 1976), és llicenciat en Humanitats (Pompeu Fabra, 2009), Màster en Història del Món (UPF, 2011) i està estudiant els lligams entre història i novel·la negra catalana per al seu doctorat. Tot i que ha conreat altres gèneres com la novel·la, el relat breu, la poesia i la no ficció, té una trajectòria notable al voltant del món negre i criminal, com palesen l’estudi Pot semblar un accident (Meteora, 2011) i la crònica 501 crims que has de conèixer abans de morir (Ara Llibres, 2011). També ha escrit les novel·les negres El botxí de la ciutat de Mallorca (Lleonard Muntaner, 2000); Cartes que no lliguen (Hiperdimensional, 2005); Jo no t’espere (El Gall, 2008); Mateu el president (Cossetània, 2009) i La mar no sempre tapa (Moll, 2011, premi Vila de Lloseta). Amb Àlex Martín Escribà ha coordinat l’antologia de novel·la negra en català Crims.cat (Alrevés, 2010).

Sinopsis:

Ha començat a arribar el fred a la Vall de Boí. I amb les primeres nevades també ha arribat un assassí implacable que va deixant cadàvers torturats i martiritzats a les esglésies que són Patrimoni de la Humanitat. El comissari Jaume Fuster –un home que no té por de res- haurà de fer front a velles supersticions medievals al mig de la bellesa blanca de la vall, on tot torna, fins i tot els llops. Una novel·la que ens trasllada fins a un dels paratges més bells dels Països Catalans, en un ambient d’intensa gelor nòrdica passada pel sedàs mediterrani i la violència americana.

La meva lectura:

Seguint l’abecedari i descobrint nous autors de la mà de la col·lecció crims.cat, arribo a aquesta novel·la ambientada a la Vall de Boí. Un pastor, dels de tota la vida, acompanya i ensenya al seu nét, arquitecte sense feina, la seva feina per a que es guanyi la vida. A la nit els desperten els udols d’un llop, com feia molts anys que no se sentien, i seguint el seu rastre arriben fins a un espectacle macabre, amb un mort a una de les esglésies patrimoni de la humanitat… començarà així la persecució d’en Jaume Fuster, comissari dels mossos destinat a la zona, contra un assassí en sèrie que està sembrant les diferents esglésies de morts cruelment torturats.

La gran quantitat de personatges que intervindran en les diferents investigacions (mossos, guàrdies del parc, contrabandistes, biòlegs, ecologistes, historiadors, etc) i les seves relacions entre ells i el territori, van fer que hagués d’aturar la lectura i fer una llista amb tots ells per no perdre’m més del que ja estava. Llista a part, em va fer gràcia descobrir en Jaume Planagumà, sergent dels Mossos a Figueres, a qui ja vaig tenir el plaer de conèixer a Ginesta per als morts, d’Agustí Vehí. No sé si serà casualitat o un guiny d’un autor a l’altre, caldria preguntar-lis…

Alhora que la vall es va cobrint de sang i neu, es desenterren velles llegendes i profecies, que ajudaran a donar una mica de sentit a què està passant, i poder identificar a qui hi ha darrera dels crims.

És una novel·la no apte per a tots els públics, on alguns dels morts poden ser font de malsons per a ànimes sensibles, però violència a part, m’ha agradat força.

Sota l’asfalt. Llort

sota-lasfalt-llort

 

Edició: RBA Libros, SA. 2015

Pàgines: 190

ISBN: 978-84-8264-790-6

Vaig arribar a aquesta novel·la per casualitat, em va cridar l’atenció que transcorregués a la xarxa de metro i me la vaig endur cap a casa.

 

Sobre l’autor:

Lluís Llort (1966) signa les seves novel·les només com a Llort i alguns llibres com a Lewis York. El febrer de 1986 va començar a treballar al diari Avui. De moment encara hi treballa, al mateix diari, tot i l’agonia de la premsa en paper i els canvis d’adreça, de companys, de directors, de programaris d’edició, de propietaris, de capçalera (ara és el Punt Avui)… Ha publicat centenars d’articles, la majoria d’opinió, creació o crítica. Des del 1999 ha publicat nou novel·les (les darreres, Si quan et donen per mort un dia tornes, i Herències col·laterals, aparegudes a La Magrana) i deu títols infantils, ha col·laborat en sis llibres col·lectius de narracions i ha escrit una vintena de guions per a sèries de televisió.

Sinopsis:

A Barcelona, cada dia, més d’un milió d’usuaris recorren els cent vint-i-tres quilòmetres de vies de la xarxa de metro. Un d’aquests és el Marçal, un noi de vint-i-set anys que un dijous al vespre surt de casa decidit a trobar el seu pare. La nit serà llarga. La recerca, intensa. Les amistats, perilloses. Què pot arribar a ocultar la gruixuda capa d’asfalt que ens aïlla de la foscor del subsòl? Què hi ha de cert i què és llegenda urbana en el laberint de vies, túnels i estacions?

La meva lectura:

La lectura ha estat curiosa, sense arribar a atrapar-te, però inoblidable al mateix temps. Del Marçal sabem que viu amb la mare, que sempre l’està renyant per no fotre ni brot, i amb el germà estrella que estudia a la universitat. Sabem també que el pare no hi és, i que aquesta nit el Marçal marxa a buscar-lo, perquè sap on trobar-lo. En aquest camí que emprèn en solitari es creuarà amb diferents personatges i viuran una sèrie d’aventures que sovint et fan pensar si és realitat, un somni o una paranoia. En una nit que sembla no tenir fi trobarem de tot i més, fins i tot plantejar-nos què faríem en una situació com la que es presenta en aquell moment. Què és correcte i què no? I tot això passarà en un únic capítol que abarca bona part de la novel·la.

Al fer-se de dia, seran uns altres els narradors de la història, que ens donaran un altre punt de vista sobre el que acabem de viure, fent que algunes coses prenguin sentit i altres volin lliures per tornar a preguntar-nos quins són els límits de la realitat que coneixem o creiem conèixer.

Tot i que m’ha entretingut durant algunes estonetes, no és una novel·la que tornaria a llegir ni crec que recomanés, a no ser que tinguis curiositat per saber què hi ha més enllà de vies i andanes al metro…

L’últim Cató. Matilde Asensi

l-ultim-cato

Títol original: El último Catón, 2001

Traducció: Neus Nueno Cobas

Edició: Rosa dels Vents, 2005

Páginas: 508

ISBN: 84-01-38639-X

 

Sobre l’autora:

Matilde Asensi va néixer a Alacant. Va cursar estudis de periodisme a la Universitat Autònoma de Barcelona i va treballar durant tres anys a l’equip d’informatius de Radio Alicante-Ser. Després va passar a RNE com a responsable dels informatius locals i provincials, alhora que col·laborava als diaris provincials La Verdad i Información.

El 1999, Plaza & Janés publicà la seva primera obra, El salón de Ámbar, traduïda a diversos idiomes. L’any següent, Iacobus entrà als primers llocs de les llistes de llibres més venuts. La tercera novel·la de Matilde Asensi, L’últim Cató, sens dubte la més elaborada i ambiciosa, l’ha confirmat com l’autora de la seva generació de més èxit de crítica i públic.

Sinopsis:

A la ciutat del Vaticà, tancada entre còdexs al seu despatx de l’Arxiu Secret, la germana Ottavia Salina, paleògrafa de prestigi internacional, rep l’encàrrec de desxifrar els tatuatges estranys apareguts al cadàver d’un etíop: set lletres gregues i set creus. Al costat del cos es van trobar tres trossos de fusta aparentment sense valor. Tots els indicis assenyalen, però, que pertanyen en realitat a la Vera Creu, la veritable creu de Crist.

Acompanyada pel professor Boswell, un arqueòleg d’Alexandria, i pel capità de la Guàrdia Suïssa vaticana, Kaspar Glauser-Roïst, la protagonista haurà de descobrir què hi ha darrere la desaparició misteriosa de les relíquies d’esglésies d’arreu del món i viurà una aventura plena d’enigmes.

La meva lectura

Feia temps que tenia ganes de llegir aquesta novel·la, de la que tan bones crítiques havia llegit. No sempre és fàcil trobar el moment per una lectura d’aquest tipus, i es corre el risc de que les expectatives superin a la realitat. No ha estat aquest el cas. La novel·la es mereix totes i cada una de les bones crítiques que ha rebut, i encara moltes més.

Amb les dosis justes i ben repartides d’aventura, intriga, història, diàleg i descripció, va atrapar la meva atenció des de bon inici, amb la força justa per animar-me a llegir una mica més, però sense la pressió dels thrillers trepidants. Ha estat un plaer avançar en la aventura al costat de la germana Ottavia i viure com surt de la seva capsa de vidre per recórrer els subsòls de set capitals plenes d’història, al costat de l’estrany professor Boswell i el misteriós Kaspar, “la Roca”, com el bateja ella.

Al seu costat repassarem alguns dels versos de la Divina Comèdia, de Dante, buscant les pistes per trobar la següent meta, la següent prova, el següent pas en el camí dels catons.

Em sobraria potser el canvi de ritme del final, passar d’una història que be podria ser certa a una altre difícil de creure, però això ho deixo a criteri del lector.

Com a últim apunt, per quan l’adaptació al cine?

La mala dona. Marc Pastor.

maladona

 

Edició: RBA Libros. 2008

ISBN: 978-84-9867-217-6

Pàgines: 250

I Premi Crims de Tinta, de novel·la negra, d’intriga i policíaca.

 

 

Sobre l’autor:

Nascut a Barcelona, és diplomat en Criminologia i Política Criminal i treballa a la policia científica dels Mossos d’Esquadra.

Sinopsis:

A la ciutat de Barcelona, fa un temps que hi van desapareixent nens, fills de prostitutes que no gosen denunciar els segrestos a la policia. El rumor popular es va fent més i més fort fins que un inspector, Moisès Corvo, un home una mica bevedor, putero i que pensa que de tant en tant s’ha de ser resolutiu i treure el puny o l’arma de foc, segons l’ocasió, comença a interesar-se pel cas.

Els caps de la policia aparten del cas l’investigador i el seu company, tot al·legant que no hi ha tema perquè no hi ha hagut cap denúncia, però Corvo i Malsano no es conformen i continuen fent preguntes inconvenients en una actitud que posa de manifest les mancances de la policia de la època i la indefensió de bona part del poble davant de la justícia.

Basada en un cas real que va sacsejar la Barcelona dels primers anys del segle XX, tristament protagonitzada per l’anomenada “vampira del carrer Ponent”.

La meva lectura:

Feia temps que li tenia ganes a aquesta novel·la, i saber que la tenien a la biblioteca era una temptació massa gran com pe deixar-la passar.

Basada en un fet real, l’autor ens endinsa en la Barcelona de principis del segle passat, plena de misèries i falses opulències. Moisès Corvo, en una de tantes visites als prostíbuls de la ciutat, és coneixedor del malson que té inquietes a les prostitutes: els seus fills estan desapareixent i ningú sap què està passant. Tenen por de deixar-los sols, tanta o més que de denunciar la seva desaparició. Intrigat, comença a investigar, tafanejant allà on les altes esferes no volen que ningú hi posi el nas. Des de les altes instàncies l’obliguen a deixar el cas i centrar-se en d’altres, però ell seguirà investigant, tot descobrint un món de xarxes de prostitució infantil, metges amb intencions poc clares, remeiers, mags de pa sucat amb oli… I de rerefons, una veu omniscient, que de tant en tant es mostra com a personatge que, en primera persona, anirà desgranant part de la història d’alguns dels protagonistes. No us esgarraré la sorpresa de saber qui hi ha darrera d’aquesta veu, diria que poques vegades us la tornareu a trobar…

Coneixerem així algunes de les gestes de l’Enriqueta Martí, la mala dona responsables de les desaparicions. Sí, no és cap sorpresa, des del primer moment sabrem qui és la responsable, però quines són les seves intencions? aconseguiran enxampar-la? quin és el preu de tot plegat?. Coneixerem també alguns dels personatges que han tingut la sort / dissort de creuar-se amb ella, els fils que els uneixen i capturen en una teranyina de la que ja no podran sortir més.

M’ha agradat molt aquesta lectura, de ritme pausat però sense respir, manté la intriga sense l’ansietat que sovint acompanyen aquestes lectures. Em faltaria potser tenir més dades sobre aquesta dona, però deixarem que la imaginació ompli aquests forats.

Com a nota curiosa, l’exemplar que he llegit està ple d’observacions fetes a llapis per algun lector anterior, i a la intriga del llibre hi he sumat la de saber quina era la seva finalitat… són anotacions sobre la interpretació d’alguns passatges, com “ironia”, “per dir que té accent estranger”, “jóc escabrós”, “biografia”, “frases fetes”… i algunes més que fan referència al narrador, però que guardaré en el seu “anonimat”.

Jet lag. Aventures i ensurts a 9.000 metres d’altura. Francesc Miralles.

jetlag

 

Edició: Ara Llibres SL. 2006

ISBN: 84-96201-78-3

Pàgines: 176

Lectura lleugera per a períodes de vacances, o sales d’espera plenes de soroll.

 

Tot preparant les vacances vaig passar a buscar algun llibre de fàcil lectura, divertit i entretingut per fer passar la estona, i ho vaig encertar a mitges.

Sobre l’autor:

Francesc Miralles va néixer a Barcelona i és escriptor i periodista. Viatger impenitent, un company que treballava a l’Aeroport de Barcelona li va suggerir que fes un recull de les curiositats i calamitats que passen dins i fora dels avions.

Sinopsis:

Cada cop que ens enlairem desitgem que l’avió estigui en perfectes condicions, que el vol transcorri sense turbulències, que els empleats ens tractin amb amabilitat i -sobre tot- que entre els passatgers no s’amagui cap desequilibrat. I la gran majoria de les vegades aquests desigs s’acompleixen, però… què passa quan no és així?

La meva lectura:

Jet lag és un recull d’anècdotes, aventures i ensurts relacionats amb el món de l’aviació, o més ben dit, el món dels viatgers, tripulacions i personal de terra.

Dividit en les diferents parts d’un viatge: l’aeroport, la pista, l’avió, l’arribada, es van intercalant aventures pròpies de l’autor o explicades per coneguts, amb notícies recollides a la premsa, i anècdotes dels propis treballadors del sector aeronàutic..

És un llibre que compleix la seva funció: entretenir i deixar anar algun somriure o rialla, però tot i que penso que algunes històries podrien have donat molt més de joc. He notat una certa manca de ritme, o de gràcia al explicar-les.

És com quan intento explicar un acudit, per molt bo que sigui, mai aconseguiré arrencar més que un somriure de compassió, motiu pel qual mai explico acudits…

Però tot i que no m’hagi fet el pes, hi ha algunes frases memorables a recordar:

Una passatgera al pilot, després d’un aterratge imperfecte:

“Hem aterrat? O és que ens han abatut?”

Tripulacions gracioses:

“El temps en el nostre destí és de 24 graus amb alguns núvols trencats, però intentarem arreglar-los abans de l’arribada.”

“Potser hi ha cinquanta maneres de deixar un amant, però només n’hi ha quatre per sortir d’aquest avió”.

“Quan sortiu de l’avió, assegureu-vos que porteu totes les vostres pertinences. Tot el que deixeu serà repartit equitativament entre el personal de vol. Si us plau, sobretot no deixeu nens, marits o esposes”.