Retos Autores de la A a la Z, balance ediciones 2014 a 2017.

A punto de inscribirme por quinto año consecutivo en este reto literario, el único en el que he logrado participar de manera más o menos activa, me gustaría hacer un balance de lo que han significado estos cuatro años persiguiendo autores cuya inicial encaje con tu lista de pendientes.

La primera edición a la que me inscribí, en el 2014, fue la única en la que logré completar todas las letras ordinarias y 3 de las extras. En las dos siguientes, 2015 y 2016, el ritmo de lecturas y reseñas descendió debido a la falta de tiempo. Y en la de 2017 he logrado retomar el ritmo de lecturas, no así el de reseñas. Imposible saber qué nos deparará el nuevo reto, tengo la bola de cristal en el taller.

En cuanto a los idiomas, creo que reflejan muy bien el bilingüismo, con un total de 46 lecturas en catalán y 43 en español, más una en francés. Para este año me gustaría completar alguna de las novelas en francés e inglés que tengo pendientes desde hace demasiado tiempo ya.

Año	Catalán	Español	Otros	Total
2014	19	12		31
2015	3	12	1	16
2016	10	5		15
2017	14	15		29

Sin hacer una revisión exhaustiva, diría que he descubierto más autores que repetido de conocidos, y ése creo que es el verdadero valor de este reto: obligarte a salir de tu zona de confort para descubrir nuevos autores y estilos, que de otra manera te pasarían desapercibidos. Y mientras que algunos autores será difícil que repita, de otros me he vuelto fan incondicional.

El país dels crepuscles. Sebastià Bennasar

 

Edició: Editorial Alrevés, SL. 2013

Colecció: crims.cat

Pàgines: 208

ISBN: 978-84-15098-78-2

 

 

Sobre l’autor:

Sebastià Bennasar (Palma, 1976), és llicenciat en Humanitats (Pompeu Fabra, 2009), Màster en Història del Món (UPF, 2011) i està estudiant els lligams entre història i novel·la negra catalana per al seu doctorat. Tot i que ha conreat altres gèneres com la novel·la, el relat breu, la poesia i la no ficció, té una trajectòria notable al voltant del món negre i criminal, com palesen l’estudi Pot semblar un accident (Meteora, 2011) i la crònica 501 crims que has de conèixer abans de morir (Ara Llibres, 2011). També ha escrit les novel·les negres El botxí de la ciutat de Mallorca (Lleonard Muntaner, 2000); Cartes que no lliguen (Hiperdimensional, 2005); Jo no t’espere (El Gall, 2008); Mateu el president (Cossetània, 2009) i La mar no sempre tapa (Moll, 2011, premi Vila de Lloseta). Amb Àlex Martín Escribà ha coordinat l’antologia de novel·la negra en català Crims.cat (Alrevés, 2010).

Sinopsis:

Ha començat a arribar el fred a la Vall de Boí. I amb les primeres nevades també ha arribat un assassí implacable que va deixant cadàvers torturats i martiritzats a les esglésies que són Patrimoni de la Humanitat. El comissari Jaume Fuster –un home que no té por de res- haurà de fer front a velles supersticions medievals al mig de la bellesa blanca de la vall, on tot torna, fins i tot els llops. Una novel·la que ens trasllada fins a un dels paratges més bells dels Països Catalans, en un ambient d’intensa gelor nòrdica passada pel sedàs mediterrani i la violència americana.

La meva lectura:

Seguint l’abecedari i descobrint nous autors de la mà de la col·lecció crims.cat, arribo a aquesta novel·la ambientada a la Vall de Boí. Un pastor, dels de tota la vida, acompanya i ensenya al seu nét, arquitecte sense feina, la seva feina per a que es guanyi la vida. A la nit els desperten els udols d’un llop, com feia molts anys que no se sentien, i seguint el seu rastre arriben fins a un espectacle macabre, amb un mort a una de les esglésies patrimoni de la humanitat… començarà així la persecució d’en Jaume Fuster, comissari dels mossos destinat a la zona, contra un assassí en sèrie que està sembrant les diferents esglésies de morts cruelment torturats.

La gran quantitat de personatges que intervindran en les diferents investigacions (mossos, guàrdies del parc, contrabandistes, biòlegs, ecologistes, historiadors, etc) i les seves relacions entre ells i el territori, van fer que hagués d’aturar la lectura i fer una llista amb tots ells per no perdre’m més del que ja estava. Llista a part, em va fer gràcia descobrir en Jaume Planagumà, sergent dels Mossos a Figueres, a qui ja vaig tenir el plaer de conèixer a Ginesta per als morts, d’Agustí Vehí. No sé si serà casualitat o un guiny d’un autor a l’altre, caldria preguntar-lis…

Alhora que la vall es va cobrint de sang i neu, es desenterren velles llegendes i profecies, que ajudaran a donar una mica de sentit a què està passant, i poder identificar a qui hi ha darrera dels crims.

És una novel·la no apte per a tots els públics, on alguns dels morts poden ser font de malsons per a ànimes sensibles, però violència a part, m’ha agradat força.

Sota l’asfalt. Llort

 

Edició: RBA Libros, SA. 2015

Pàgines: 190

ISBN: 978-84-8264-790-6

Vaig arribar a aquesta novel·la per casualitat, em va cridar l’atenció que transcorregués a la xarxa de metro i me la vaig endur cap a casa.

 

Sobre l’autor:

Lluís Llort (1966) signa les seves novel·les només com a Llort i alguns llibres com a Lewis York. El febrer de 1986 va començar a treballar al diari Avui. De moment encara hi treballa, al mateix diari, tot i l’agonia de la premsa en paper i els canvis d’adreça, de companys, de directors, de programaris d’edició, de propietaris, de capçalera (ara és el Punt Avui)… Ha publicat centenars d’articles, la majoria d’opinió, creació o crítica. Des del 1999 ha publicat nou novel·les (les darreres, Si quan et donen per mort un dia tornes, i Herències col·laterals, aparegudes a La Magrana) i deu títols infantils, ha col·laborat en sis llibres col·lectius de narracions i ha escrit una vintena de guions per a sèries de televisió.

Sinopsis:

A Barcelona, cada dia, més d’un milió d’usuaris recorren els cent vint-i-tres quilòmetres de vies de la xarxa de metro. Un d’aquests és el Marçal, un noi de vint-i-set anys que un dijous al vespre surt de casa decidit a trobar el seu pare. La nit serà llarga. La recerca, intensa. Les amistats, perilloses. Què pot arribar a ocultar la gruixuda capa d’asfalt que ens aïlla de la foscor del subsòl? Què hi ha de cert i què és llegenda urbana en el laberint de vies, túnels i estacions?

La meva lectura:

La lectura ha estat curiosa, sense arribar a atrapar-te, però inoblidable al mateix temps. Del Marçal sabem que viu amb la mare, que sempre l’està renyant per no fotre ni brot, i amb el germà estrella que estudia a la universitat. Sabem també que el pare no hi és, i que aquesta nit el Marçal marxa a buscar-lo, perquè sap on trobar-lo. En aquest camí que emprèn en solitari es creuarà amb diferents personatges i viuran una sèrie d’aventures que sovint et fan pensar si és realitat, un somni o una paranoia. En una nit que sembla no tenir fi trobarem de tot i més, fins i tot plantejar-nos què faríem en una situació com la que es presenta en aquell moment. Què és correcte i què no? I tot això passarà en un únic capítol que abarca bona part de la novel·la.

Al fer-se de dia, seran uns altres els narradors de la història, que ens donaran un altre punt de vista sobre el que acabem de viure, fent que algunes coses prenguin sentit i altres volin lliures per tornar a preguntar-nos quins són els límits de la realitat que coneixem o creiem conèixer.

Tot i que m’ha entretingut durant algunes estonetes, no és una novel·la que tornaria a llegir ni crec que recomanés, a no ser que tinguis curiositat per saber què hi ha més enllà de vies i andanes al metro…

L’últim Cató. Matilde Asensi

Títol original: El último Catón, 2001

Traducció: Neus Nueno Cobas

Edició: Rosa dels Vents, 2005

Páginas: 508

ISBN: 84-01-38639-X

 

Sobre l’autora:

Matilde Asensi va néixer a Alacant. Va cursar estudis de periodisme a la Universitat Autònoma de Barcelona i va treballar durant tres anys a l’equip d’informatius de Radio Alicante-Ser. Després va passar a RNE com a responsable dels informatius locals i provincials, alhora que col·laborava als diaris provincials La Verdad i Información.

El 1999, Plaza & Janés publicà la seva primera obra, El salón de Ámbar, traduïda a diversos idiomes. L’any següent, Iacobus entrà als primers llocs de les llistes de llibres més venuts. La tercera novel·la de Matilde Asensi, L’últim Cató, sens dubte la més elaborada i ambiciosa, l’ha confirmat com l’autora de la seva generació de més èxit de crítica i públic.

Sinopsis:

A la ciutat del Vaticà, tancada entre còdexs al seu despatx de l’Arxiu Secret, la germana Ottavia Salina, paleògrafa de prestigi internacional, rep l’encàrrec de desxifrar els tatuatges estranys apareguts al cadàver d’un etíop: set lletres gregues i set creus. Al costat del cos es van trobar tres trossos de fusta aparentment sense valor. Tots els indicis assenyalen, però, que pertanyen en realitat a la Vera Creu, la veritable creu de Crist.

Acompanyada pel professor Boswell, un arqueòleg d’Alexandria, i pel capità de la Guàrdia Suïssa vaticana, Kaspar Glauser-Roïst, la protagonista haurà de descobrir què hi ha darrere la desaparició misteriosa de les relíquies d’esglésies d’arreu del món i viurà una aventura plena d’enigmes.

La meva lectura

Feia temps que tenia ganes de llegir aquesta novel·la, de la que tan bones crítiques havia llegit. No sempre és fàcil trobar el moment per una lectura d’aquest tipus, i es corre el risc de que les expectatives superin a la realitat. No ha estat aquest el cas. La novel·la es mereix totes i cada una de les bones crítiques que ha rebut, i encara moltes més.

Amb les dosis justes i ben repartides d’aventura, intriga, història, diàleg i descripció, va atrapar la meva atenció des de bon inici, amb la força justa per animar-me a llegir una mica més, però sense la pressió dels thrillers trepidants. Ha estat un plaer avançar en la aventura al costat de la germana Ottavia i viure com surt de la seva capsa de vidre per recórrer els subsòls de set capitals plenes d’història, al costat de l’estrany professor Boswell i el misteriós Kaspar, “la Roca”, com el bateja ella.

Al seu costat repassarem alguns dels versos de la Divina Comèdia, de Dante, buscant les pistes per trobar la següent meta, la següent prova, el següent pas en el camí dels catons.

Em sobraria potser el canvi de ritme del final, passar d’una història que be podria ser certa a una altre difícil de creure, però això ho deixo a criteri del lector.

Com a últim apunt, per quan l’adaptació al cine?

La mala dona. Marc Pastor.

 

Edició: RBA Libros. 2008

ISBN: 978-84-9867-217-6

Pàgines: 250

I Premi Crims de Tinta, de novel·la negra, d’intriga i policíaca.

 

 

Sobre l’autor:

Nascut a Barcelona, és diplomat en Criminologia i Política Criminal i treballa a la policia científica dels Mossos d’Esquadra.

Sinopsis:

A la ciutat de Barcelona, fa un temps que hi van desapareixent nens, fills de prostitutes que no gosen denunciar els segrestos a la policia. El rumor popular es va fent més i més fort fins que un inspector, Moisès Corvo, un home una mica bevedor, putero i que pensa que de tant en tant s’ha de ser resolutiu i treure el puny o l’arma de foc, segons l’ocasió, comença a interesar-se pel cas.

Els caps de la policia aparten del cas l’investigador i el seu company, tot al·legant que no hi ha tema perquè no hi ha hagut cap denúncia, però Corvo i Malsano no es conformen i continuen fent preguntes inconvenients en una actitud que posa de manifest les mancances de la policia de la època i la indefensió de bona part del poble davant de la justícia.

Basada en un cas real que va sacsejar la Barcelona dels primers anys del segle XX, tristament protagonitzada per l’anomenada “vampira del carrer Ponent”.

La meva lectura:

Feia temps que li tenia ganes a aquesta novel·la, i saber que la tenien a la biblioteca era una temptació massa gran com pe deixar-la passar.

Basada en un fet real, l’autor ens endinsa en la Barcelona de principis del segle passat, plena de misèries i falses opulències. Moisès Corvo, en una de tantes visites als prostíbuls de la ciutat, és coneixedor del malson que té inquietes a les prostitutes: els seus fills estan desapareixent i ningú sap què està passant. Tenen por de deixar-los sols, tanta o més que de denunciar la seva desaparició. Intrigat, comença a investigar, tafanejant allà on les altes esferes no volen que ningú hi posi el nas. Des de les altes instàncies l’obliguen a deixar el cas i centrar-se en d’altres, però ell seguirà investigant, tot descobrint un món de xarxes de prostitució infantil, metges amb intencions poc clares, remeiers, mags de pa sucat amb oli… I de rerefons, una veu omniscient, que de tant en tant es mostra com a personatge que, en primera persona, anirà desgranant part de la història d’alguns dels protagonistes. No us esgarraré la sorpresa de saber qui hi ha darrera d’aquesta veu, diria que poques vegades us la tornareu a trobar…

Coneixerem així algunes de les gestes de l’Enriqueta Martí, la mala dona responsables de les desaparicions. Sí, no és cap sorpresa, des del primer moment sabrem qui és la responsable, però quines són les seves intencions? aconseguiran enxampar-la? quin és el preu de tot plegat?. Coneixerem també alguns dels personatges que han tingut la sort / dissort de creuar-se amb ella, els fils que els uneixen i capturen en una teranyina de la que ja no podran sortir més.

M’ha agradat molt aquesta lectura, de ritme pausat però sense respir, manté la intriga sense l’ansietat que sovint acompanyen aquestes lectures. Em faltaria potser tenir més dades sobre aquesta dona, però deixarem que la imaginació ompli aquests forats.

Com a nota curiosa, l’exemplar que he llegit està ple d’observacions fetes a llapis per algun lector anterior, i a la intriga del llibre hi he sumat la de saber quina era la seva finalitat… són anotacions sobre la interpretació d’alguns passatges, com “ironia”, “per dir que té accent estranger”, “jóc escabrós”, “biografia”, “frases fetes”… i algunes més que fan referència al narrador, però que guardaré en el seu “anonimat”.

Jet lag. Aventures i ensurts a 9.000 metres d’altura. Francesc Miralles.

 

Edició: Ara Llibres SL. 2006

ISBN: 84-96201-78-3

Pàgines: 176

Lectura lleugera per a períodes de vacances, o sales d’espera plenes de soroll.

 

Tot preparant les vacances vaig passar a buscar algun llibre de fàcil lectura, divertit i entretingut per fer passar la estona, i ho vaig encertar a mitges.

Sobre l’autor:

Francesc Miralles va néixer a Barcelona i és escriptor i periodista. Viatger impenitent, un company que treballava a l’Aeroport de Barcelona li va suggerir que fes un recull de les curiositats i calamitats que passen dins i fora dels avions.

Sinopsis:

Cada cop que ens enlairem desitgem que l’avió estigui en perfectes condicions, que el vol transcorri sense turbulències, que els empleats ens tractin amb amabilitat i -sobre tot- que entre els passatgers no s’amagui cap desequilibrat. I la gran majoria de les vegades aquests desigs s’acompleixen, però… què passa quan no és així?

La meva lectura:

Jet lag és un recull d’anècdotes, aventures i ensurts relacionats amb el món de l’aviació, o més ben dit, el món dels viatgers, tripulacions i personal de terra.

Dividit en les diferents parts d’un viatge: l’aeroport, la pista, l’avió, l’arribada, es van intercalant aventures pròpies de l’autor o explicades per coneguts, amb notícies recollides a la premsa, i anècdotes dels propis treballadors del sector aeronàutic..

És un llibre que compleix la seva funció: entretenir i deixar anar algun somriure o rialla, però tot i que penso que algunes històries podrien have donat molt més de joc. He notat una certa manca de ritme, o de gràcia al explicar-les.

És com quan intento explicar un acudit, per molt bo que sigui, mai aconseguiré arrencar més que un somriure de compassió, motiu pel qual mai explico acudits…

Però tot i que no m’hagi fet el pes, hi ha algunes frases memorables a recordar:

Una passatgera al pilot, després d’un aterratge imperfecte:

“Hem aterrat? O és que ens han abatut?”

Tripulacions gracioses:

“El temps en el nostre destí és de 24 graus amb alguns núvols trencats, però intentarem arreglar-los abans de l’arribada.”

“Potser hi ha cinquanta maneres de deixar un amant, però només n’hi ha quatre per sortir d’aquest avió”.

“Quan sortiu de l’avió, assegureu-vos que porteu totes les vostres pertinences. Tot el que deixeu serà repartit equitativament entre el personal de vol. Si us plau, sobretot no deixeu nens, marits o esposes”.

Monster. Naoki Urosawa

(imagen obtenida en internet)

 

Título original: Monster Kanzenban, 2008

Traducción: Marc Bernabé (DARUMA Serveis Lingüístics, SL)

Edición: Planeta de Agostini, 2009

Páginas: 426 vol1; 402 vol2; 434 vol3; 418 vol4; 410 vol5; 410 vol6; 420 vol7; 432 vol8; 474 vol9

 

 

Mi lectura:

Esta ha sido mi primera incursión en una serie larga de manga. He leído alguna otra obra más corta, de un único volumen, pero nunca me había enfrentado a 9 volúmenes de más de 400 páginas cada uno. El resultado ha sido espectacular y agradezco sinceramente a las personas que me lo recomendaron como iniciación a este mundo.

Conforme fui leyendo los volúmenes empecé a plantearme cómo iba a hacer la reseña, si iba a reseñarlos uno a uno o como conjunto. Como no me decidía, decidí ir anotando mis impresiones al finalizar la lectura de cada volumen, hasta decidir cuál era la mejor opción. Una vez concluida la lectura, que ha llevado varios meses, he decidido hacer una valoración global, e intentar en la medida de lo posible, lanzar spoilers.

El doctor Kenzo Tenma es un prestigioso neurocirujano asentado en Düsseldorf, prometido con la hija del hospital en el que trabaja. En una de sus guardias atiende a Johan, un niño de 11 que ha recibido un balazo en la cabeza, salvándole la vida. Este hecho aparentemente sin más importancia que resaltar su gran valía como profesional, será el desencadenante de una de las aventuras más trepidantes que haya leído. Como si se rompiera el espejo, todo empieza a derrumbarse: es acusado de una serie de muertes sin otra explicación, es abandonado por su prometida, despedido, perseguido por la policía, mientras inicia la persecución del monstruo responsable de todo ello. Por el camino encontrará quien le ayude, quien quiera aprovecharse, y quien quiera eliminarle. No será el único que busque respuestas en Johan, y en esa persecución si cuartel descubriremos mucho sobre la sociedad alemana y la psique humana.

¿Quienes son más monstruos: los que conocemos o los que les convirtieron en ello? ¿Estamos seguros de que no habitan dentro nuestro?

Si bien la lectura en conjunto ha estado bien, los primeros volúmenes, en los que los hechos se precipitan y no sabemos qué pasará, los devoré sin tregua. Alguno de los volúmenes centrales se dispersa en tramas secundarias que hacen aflojar el ritmo, y casi provocan que abandone la lectura. Tal vez porque coincidió que tuve que pedirlos a otras bibliotecas, o porque es realmente complicado mantener la tensión durante toda la obra. En los volúmenes finales se va dando respuesta a algunos de los interrogantes que surgen durante la lectura, permitiendo ir atando cabos sueltos hasta llegar al final.

Esta forma de ir dosificando la resolución de los misterios me ha gustado, ya que pienso que hay demasiados frentes abiertos como para cerrarlos en un único volumen final. Cabe reseñar también que si bien yo he leído la edición de 9 volúmenes, hay otra de 36, y sería interesante ver si en esta distribución de volúmenes menores se mantiene la tensión y el interés de uno a otro.

Como anécdota final, con el primer volumen pagué la novatada de no saber cómo se leía la página… sabía que debía empezar por lo que sería nuestro final, pero no el orden de las viñetas dentro de la página. Una vez habituada, fue coser y cantar.

 

Treinta y cero. Lisa Jewell

 

Título original: Thirty-Nothing, 2000

Traducción: Luis Murillo Fort

Edición: Ediciones Salamandra, 2005

Páginas: 320

ISBN: 84-7888-972-8

 

Sobre la autora:

Lisa Jewell vive en Londres con su marido y su gato. Ha tenido varias profesiones hasta que empezó a escribir por culpa de una apuesta. Su primera novela, La fiesta de Ralph, fue uno de los éxitos de ventas más arrolladores del año. Treinta y cero es su segunda novela, tan divertida y desternillante como la primera.

Sobre la novela:

“Un día te preguntas qué habrá sido de tu primer amor, el día siguiente te topas con él después de doce años sin verlo y lo peor es que… su mirada aún te derrite.”

Cuando Delilah se cruza de nuevo en el camino de Dig Ryan, la caprichosa jugada del azar pone de los nervios a Nadine, cómplice y colega de Dig desde el instituto (…) Se desencadenan un sinfín de calamidades que terminan por confundirlo todo y a todos, aunque de paso revelan que las persona suelen ocultar muchos más secretos y contradicciones de lo que aparentan.

Mi lectura:

Este verano me operaban y decidí agenciarme unos cuantos libros de la biblioteca para hacer más amena la convalecencia. Entre tanta novela negra que suelo leer, me apetecía algo ligero, divertido y de fácil lectura. La sección de novela rosa y la de humor están juntas en las estanterías, y entre ellas encontré este libro. Por el título me hizo pensar en los 40 que cumplí hace ya casi un año… pero no es en los 40 que se mueven los protagonistas, sino en los 30, otra edad crítica.

El argumento es sencillo, Dig y Nadine se conocen de toda la vida, desde la escuela, y han sido amigos, colegas y cómplices durante todos estos años, menos cuando apareció Delilah en el instituto, y Dig sólo tenía ojos para ella. Tras su misteriosa desaparición, la amistad con Nadine sigue adelante. Ambos han logrado cumplir sus sueños profesionales, pero sus vidas amorosas son un verdadero desastre. De repente Delilah reaparece y todo lo que sentía Dig por ella, y los celos/rabia/envidia de Nadine regresan también. Demostrando que por más años que cumplamos, seguiremos siendo unos estúpidos adolescentes capaces de hacer cualquier tontería por gustar al otro, los tres personajes irán dando pistas de ese pasado común, este presente turbulento y un futuro en el que todos serán felices y comerán perdices.

Una novela fácil de leer, que arranca buenas sonrisas y alguna risotada, y te hace reflexionar cuánto queda de esas pasiones adolescentes en tu corazón, y si tu actual madurez te impediría cometer ciertas locuras por conquistar al otro…

Valoración:

Apta para lecturas estivales, cumplió su objetivo de distraerme durante unos días, pero no es de las mejores que he leído de este estilo.

Los cuerpos extraños. Lorenzo Silva

 

Edición: Ediciones Destino. 2014.

ISBN: 978-84-233-4829-9

Páginas: 350

 

 

 

Sobre el autor:

Lorenzo Silva (Madrid, 1966) ha escrito, entre otras, las novelas La flaqueza del bolchevique (finalista del Premio Nadal 1997). Noviembre sin violetas, La sustancia interior, El urinario, El ángel oculto, El nombre de los nuestros, Carta blanca (Premio Primavera 2004), Niños feroces y la Trilogía de Getafe, compuesta por Algún día, cuando pueda llevarte a Varsovia, El cazador del desierto  y La lluvia de París. Es autor de los libros de relatos El déspota adolescente y El hombre que destruía las ilusiones de los niños y del libro de viajes Del Rif al Yebala. Viaje al sueño y la pesadilla de Marruecos. En 2006 publicó junto a Luis Miguel Francisco  Y al final, la guerrak, un libro-reportaje sobre la intervención de las tropas españolas en Irak (reeditado en 2014), en 2008 un ensayo sobre El Derecho en la obra de Kafka, y en 2010 Sereno en el peligro, La aventura histórica de la Guardia Civil (Premio Algaba de Ensayo).

Además, es autor de la serie policíaca protagonizada por los inspectores Bevilacqua y Chamorro, iniciada por El lejano país de los estanques (Premio Ojo Crítico 198) y a la que siguieron El alquimista impaciente (Premio Nadal 2000), La niebla y la doncella, Nadie vale más que otro, La reina sin espejo, La estrategia del agua y La marca del meridiano (Premio Planeta 2013).

Sobre la novela:

Mientras pasa el fin de semana en familia, el brigada Bevilacqua recibe el aviso de que el cadáver de la alcaldesa de una localidad levantina, cuya desaparición había sido previamente denunciada por el marido, ha sido hallado por unos turistas en la playa. Para cuando Bevilacqua y su equipo llegan y se hacen cargo de la investigación, el juez ya ha levantado el cadáver, las primeras disposiciones están tomadas y se está preparando el funeral.

El lugar es un avispero en el que se desatan todo tipo de rumores sobre la víctima, una joven promesa que venía a romper con los modos y corruptelas de los viejos mandarines del partido y que apostaba por renovar el modo de hacer política. Además, el descubrimiento de su agitada vida sexual, que puede calificarse de todo menos insípida, arroja sobre el caso una luz perturbadora.

Pero no hay mucho tiempo para indagar y en esta ocasión Bevilacqua y Chamorro deben apresurar una hipótesis en un fuego de intereses cruzados, en el que la causa de la joven política es también la causa de la integridad personal, de la que el país entero parece haberse apeado.

Mi lectura:

Con esta novela constato que el brigada Bevilacqua de Lorenzo Silva nunca me defraudará. En esta ocasión se juega algo más que el cuello intentado descubrir al responsable de la muerte de la joven alcaldesa de un pueblo turístico de la costa levantina. De madre danesa y una vida personal algo tormentosa, muchos serán los sospechosos y móviles posibles tras su muerte. A los escollos típicos de la investigación se sumarán investigaciones encubiertas que no pueden ser destapadas, desconfianza de los compañeros de levante, que ven como les mandan un equipo de Madrid para hacer lo que debería ser tu trabajo, el decaimiento de la sargento Chamorro y la mirada inquisitiva de los medios de comunicación y el mundo político local. Poco a poco, navegando entre aguas turbulentas, ser irán investigando y desgranando cada una de las vías hasta lograr encontrar aquella que nos lleve a la resolución del caso.

En esta novela, la corrupción está a la orden del día, como no podía ser de otra manera siendo el escenario que es y viendo los tiempos que corren. Algunas reflexiones ácidas al respecto salpicarán los pensamientos del brigada, reflexiones que he oído en boca de residentes de la zona. Y aún así, siendo vox populi, sorprende que nadie haga nada para que cambien las tornas…

Crònica dels bons trinxeraires. Mário Zambujal.

Títol original: Crónica dos Bons Malandros. 1980

Traducció: Anna Cortils Munné. 2012

Edició: Editorial Alrevés, SL. 2015

Colecció: crims.cat

Pàgines: 158

ISBN: 978-84-15098-53-9

 

Sobre l’autor: 

Mário Zambujal (Moura, 1936), periodista i escriptor, ha col·laborat en diversos mitjans de comunicació de ràdio i televisió. Ha escrit nombroses novel·les, entre les quals destaquen, dins del gènere criminal: À Noite Logo se Vê (1986), Primeiro as senhoras (2006) i Uma noite não são dias (2009). Amb Crònica dos Bons Malandros (1980), va debutar en la literatura i va assolir un gran èxit a Portugal. El 1984 Fernando Lopes la va dur al cinema.

Sobre la novel·la:

En Renato, més conegut com el Pacífic, i la seva banda de malfactors, cometen diferents robatoris a petita escala per la ciutat de Lisboa. En aquesta ocasió, i a petició d’un mafiós italià de Palerm, tots ells s’uneixen per cometre un gran cop: robar vint-i-dues joies d’una prestigiosa col·lecció al museu Calouste Gulbenkian. Un pla arriscat, però perfecte. Només hi ha un inconvenient: l’han de dur a terme persones; i les persones acostumen a embolicar la troca…

La meva lectura:

Animada pel bon resultat amb les lectures d’aquesta col·lecció, continuo amb ella i vaig descobrint nous autors pel camí.

La banda del Renato és coneguda pels seus petits cops a la ciutat de Lisboa, i per no dur mai armes amb ells, a petició expressa d’en Renato. Al llarg de la novel·la anirem coneguen a tots els membres de la banda: Pedro, el Justicier; Flávio, el Llicenciat; Arnaldo, el Figurant; Adelaide Secall; Silvino Bistec; Renato el Pacífic i la Marlene.

Coneixerem més detalls del gran cop que els han encarregat, com hi han arribat fins on són ara, i com es desenvolupa tot plegat… perquè els grans cops requereixen de grans plans, i els grans plans poden funcionar o no…

Em va costar deixar-me seduir per aquesta novel·la, tan diferent a les lectures a les que estic acostumada, però el resultat ha estat molt satisfactori i alguns detalls d’ella encara em fan somriure al recordar-los.