Títol original: The Puppet Boy of Warsaw
Traducció: Alexandre Gombau i Arnau
Edició: Ed. Columna, 2013
Pàgines: 372
ISBN: 978-84-664-1623-8
Poc temps desprès d’haver llegit la Trilogia d’Auschwitz, torno a l’holocaust jueu desde un altre indret. En aquest cas ens anem al gueto de Varsòvia i el protagonista és un abric i tot el que conté…
Sobre la autora:
Eva Weaver és escriptora, coach creativa, artista de performances i fa teràpies a través de l’art. Va néixer a Alemanya i actualment viu a Brighton. La seva primera novel·la és Tot el que cap a les butxaques.
Sobre la novel·la:
“- Danny, els soldats no van trobar mai el món secret de l’interior del meu abric, no es van fixar mai en les butxaques a dins de les butxaques. Guaita, aquest abric té una màgia pròpia. Però deixa’m començar pel principi. Que et digui exactament com va anar tot.”
Corre l’any 1941 i en Mika, un nen jueu de catorze anys que viu dins del gueto de Varsòvia, hereta un abric del seu avi. Dins d’una de les butxaques secretes hi troba un titella. Un titella que no canviarà únicament la seva vida, sinó també la d’en Max, un soldat alemany destinat a Polònia.
La meva lectura:
Fa temps que vaig sentir parlar d’aquesta novel·la i em va fer molta il·lusió veure que a la biblioteca la tenien i que a més l’autora començava per W… una lletra difícil per a la que ja tenia candidata, i que haurà d’esperar un temps més encara.
L’història arrenca a Nova York, en Mika va amb el seu nét quan de sobte un cartell li remou les entranyes i es veu obligat a tornar a casa, rescatar del fons de l’armari una vella capsa i explicar-li la història del que conté al seu nét. Comença així la primera part de la novel·la, en la que ens traslladem a Varsòvia, el 1941, quan un jove Mika de només 13 anys veu com el seu món infantil es converteix en un infern. Obligat a deixar l’escola per ser jueu, obligat el seu avi a deixar la càtedra a la Universitat per ser jueu, i finalment, obligats a mudar-se a un mini apartament dins el gueto, per ser jueus, comença així el seu calvari.
Entre les poques coses que han pogut endur-se, està l’abric nou de l’avi, un abric bo, fet a mida per un bon sastre, un abric que involuntàriament agafarà part del protagonisme de l’història. Quan l’avi mor en mans alemanyes, insisiteix que en Mika l’hereti i així descobreix Mika què amagava l’avi dins d’aquell abric: un laberint de butxaques on s’amaguen els tresors més inesperats, un món de titelles vivint dins l’armari on tantes hores passava tancat l’avi, i un titella príncep que també pren el seu protagonisme…
Forçat a viure una vida adulta essent només un adolescent, en Mika descobreix de la mà de les titelles l’importància de donar un bri d’esperança als més desvalguts, fent petites representacions que omplen de joia a nens i adults, reclosos en un món gris del que no s’espera ni es vol que surtin mai. Però no totes les representacions són boniques, accidentalment es veurà obligat a oferir-les també als soldats alemanys, convertit en una titella que fa anar titelles per al seu divertiment. Coneixerà així a en Max, un soldat alemany que es limita a complir ordres… o potser no? Aprofitant les sortides obligades fora del gueto, l’abric servirà per algo més que per portar les titelles i abrigar en Mika…
A la segona part sabrem què va passar amb en Max. Mentre que la primera part està narrada en primera persona, car són els records d’en Mika, a la segona part és un narrador extern qui ens explica tot el que va passar en Max i el seu retorn a una casa a la que ja no pertany. Entra en escena la seva néta, la Mara, que igual que en Danny, no sabrà res de la històra del seu avi fins tard, molt tard…
Finalment, a la tercera part, l’abric torna a ser el protagonista, el punt d’unió entre dos móns que van xocar anys enrera i dels que ara recullim les restes.
M’agradaria destacar una de les reflexions de la Mara, quan vaig llegir aquesta part coincidia que feia poc havíem escoltat a classe una cançó sobre algo semblant:
“¿M’hauria apuntat a la Bund Deutscher Mädel, la Lliga de les Noies Alemanyes, per desfilar orgullosa amb l’uniforme emmidonat i les trenes recollides? O hauria arriscat la vida imprimint pamflets clandestins? Hauria tingut el valor d’empunyar una pistola i unir-me a la resistència?
I totes aquelles persones que anaven a les desfilades de Hitler i li aplaudien els discursos, la guerra. N’hi havia que ni tan sols es consideraven nazis; per tant, potser és cert que alguns no sabien què els passava als jueus. (…) Com van poder girar l’esquena als seus veïns jueus que s’emportaven de nit, als seus companys de feina, botiguers, amics que desapareixien… amb tota facilitat?”
A la cançó, el cantant es preguntava què hauria fet si haguès sigut alemany en el món nazi o si hagués estat blanc durant l’Apartheid… I crec que es algo molt important per reflexionar, perquè per molt que ens solidaritzem amb les víctimes, què hauríem fet sin ens haguèssim trobat? Hauríem tingut el valor d’unir-nos a la resistència, ens hauríem deixat portar per les arengues nazis, ens hauríem quedat al marge o realment no ens hauríem adonat de res estrany?
La meva valoració:
M’ha agradat molt, és una història molt ben narrada, tot i que hi ha moments que són molt durs. La vida dins del gueto, l’impotència, la duressa de la vida als camps de presoners, la incomprensió, el sentiment de culpabilitat, comú a víctimes i captors…
És una novel·la dura, per l’entorn on es desenvolupa, però que ens fa aprendre a valorar la vida, l’importància d’una flor en un món gris, la rialla en mig de plors, les ganes de viure per malament que vagin les coses.
Punts Vius 