Balanç 2014 / Balance 2014

S’acaba l’any i qui més, qui menys, estarà fent un repàs al que ha estat aquest any i el que espera del proper. Jo no podria ser menys i fa dies que miro de fer balanç d’aquest any, per recordar tot el que he aconseguit.

En l’àmbit personal, vaig aconseguir una feina d’estiu i vaig guanyar una plaça en un pla d’ocupació que m’està fent replantejar el meu futur laboral, altre cop. És per un temps acotat i improrrogable, però confio que donarà molt de si… Per altra banda, la salut no ens ha acompanyat massa aquest any, ha estat ple de disgustos i mals moments, així que el proper només pot anar a millor.

A nivell de labors, he continuat amb la punta de coixí, poc a poc vaig aprenent i és molt bona teràpia per oblidar els problemes. També he fet una manteta de ganxet per un nadó molt estimat i estic acabant una altre de mitja, que hauria d’haver estat enllestida ja, però no ha pogut ser. Espero poder ensenyar-vos les labors en aquests dies. Per l’any vinent tinc encarregada una altre manteta a ganxet i m’agradaria fer alguna cosa més en brodat, a més de continuar amb les puntes…

Potser la gran novetat d’aquest any, és que he començat a ressenyar els llibres que llegeixo, m’he submergit en el món dels blogs literaris i la llista de llibres pendents de llegir va creixent, ara no podré dir que no sé què llegir! Fruit d’aquesta nova afició, em vaig apuntar a un repte literari que he superat amb certa dificultat, però he acomplert amb el mínim i he pogut afegir algun extra, gens malament!

Resumint, he llegit 33 llibres, dels quals he ressenyat 29; 17 eren en català, 14 en castellà i 2 en francès. Quan vaig començar el repte vaig pensar que llegiria algun llibre en anglès i que tan aquest com els de francès els ressenyaria en la seva llengua, no ha estat així, però no ho descarto per l’any vinent.

Els propòsits lectors per al proper any són tornar a apuntar-me al repte dels autors, i potser a algun més… n’hi ha un per llibres oblidats, i d’aquests en tinc un quants a casa, alguns fins i tot segueixen embolicats!

 20141231_144537

Se termina el año y quien más, quien menos, està haciendo balance del año que se termina y los propósitos para el que empieza. No podría ser menos, y hace días que repaso este año, recordando todo lo que he conseguido…

En el campo más personal, conseguí un trabajo de verano y gané una plaza en un plan de ocupación, que me está haciendo replantear mi futuro laboral, una vez más. Es por un tiempo acotado e improrrogable, pero confio que dará mucho más de sí… Por otro lado, la salud no nos ha acompañado mucho este año, ha estado lleno de disgustos y malos momentos, así que el próximo, ¡sólo puede ir a mejor!

A nivel laboril, he continuado con los bolillos, poco a poco voy aprendiendo y son una buena terapia para olvidar los problemas. También tejé una mantita a ganchillo para un bebé muy deseado y estoy terminando otra mantita a dos agujas, que ya debería haber entregado, pero no ha podido ser. Espero poder enseñaros estas labores en breve. Para el próximo año tengo encargada otra mantita, a ganchillo, y me gustaría hacer algo de bordado, a parte de continuar con los bolillos.

Tal vez, la gran novedad de este año, es que he empezado a reseñar los libros que leo, me he sumergido en el mundo de los blogs literarios y la lista de libros pendientes de leer va creciendo, ¡ahora no podré decir que no sé qué leer! Fruto de esta nueva afición, me apunté a un reto literario que he superado con ciertas dificultades, pero cumplí con el mínimo y pude añadir algún extra, ¡así no que está nada mal!

Resumiendo, he leído 33 libros, de los cuales he reseñado 29. Leí 17 en catalán, 14 en castellano y 2 en francés. Cuando empecé el reto pensé que leería alguno en ingés, y que tanto éste como los de francés los reseñaría en su idioma, pero no ha podido ser, aunque no lo descarto para el año que viene.

Mis propósitos lecturiles para el año próximo son volver a apuntarme al reto de los autores, y tal vez a alguno más… había uno para libros olvidados, y de estos tengo unos cuantos en casa, ¡algunos incluso siguen envueltos!

Londres nevat. Jordi Llavina

Londresnevat

Edició: Ara Llibres SCCL, 2009

Pàgines: 160

ISBN: 978-84-936601-1-6

M’apropo a aquest autor atreta per la inicial del seu cognom, i penso en la sort que tenim a casa nostra de poder gaudir de cognoms que comencen per LL o per X, inicial, aquesta darrera, que potser hauríem de cercar en autors de terres llunyanes…

Per acabar-ho d’arrodonir, tenia ganes de llegir un llibre de relats, i ves per on, en un sol llibre aconsegueixo completar aquesta lletra díscola de l’abecedari i llegir uns relats que m’han sorprès…

Sobre l’autor:

Jordi Llavina (Gelida, 1968) és llicenciat en filologia catalana i treballa com a periodista. Ha publicat els llibres de poemes La corda del gronxador (2006) i Diari d’un setembrista (2007) i, en aquesta mateixa editorial, el de relats Ningú ha escombrat les fulles (2008).

Sobre el llibre:

Una nit en que està a punt de nevar, una dona espera la seva filla petita, que no acaba d’arribar mai. El periple londinenc d’un escriptor a qui han encarregat una missió compromesa i que acabarà realitzant una altra de ben diferent. Un professor enigmàtic torna, gairebé dues dècades més tard, quan ja ningú no pensava en ell. Una angelical collidora de flors s’acosta als noranta anys…

La meva lectura:

Si bé el llibre està compost per 6 relats, podríem treure un nexe comú a tots ells: el retorn dels records del passat, empés per petits detalls que amaguen una història al darrera, detalls que per algú altre passarien totalment desaparcebuts, però que per a l’autor, per a nosaltres, estan plens de significat.

Un altre tret comú és el constant diàleg entre l’autor i nosaltres, els seus lectors. En més d’una ocasió ens sorpren parlant-nos en primera persona en mig del relat. Fins a quin punt els relats poden ser autobiogràfics, fins on s’assemblen els personatges solitaris, plens de fantasmes, a l’autor? Que més d’un sigui escriptor té a veure amb l’autor? Tot plegat, un misteri fins a cert punt inquietant.

Si hagués de triar un, em quedaria amb el darrer relat, on la joia de viure es tenyeix amb les penombres del pas dels anys, de la pérdua del ser, que fa que aquesta dona plena de dolçor es difumini entre records. Però no podria oblidar tampoc el primer, ple d’una angoixa de la qual només descobrirem el motiu al final. O el cosí andalús, vist i no vist, que va portar una mica de color a aquella infància gris. O el professor que no sabem què amaga darrera la seva explosió de llum i alegria. I que m’en dieu de l’amic que embolica al nostre escriptor a fer una missió delicada, amb un destí ben diferent?

Tots ells personatges únics, plens d’ombres que no són més fosques que les del propi narrador…

La meva opinió:

Ha estat difícil avançar en aquest llibre, tot i que els relats són relativament curts, no estic acostumada (o hauria de dir avessada?) a aquesta narrativa acurada, plena de detalls i matissos, que juga amb el poder de la paraula, on cada mot és on ha de ser perquè cap més diria el mateix. Certament, no el recomanaria a qui tingui problemes per llegir en català. Desconec si està traduït al castellà.

El Club Custer Hill. Nelson DeMille

Club_Custer_Hill

Título original: Wild Fire, 2006

Traducción: Alberto Coscarelli, 2008

Edición: Editorial Planeta, SA. 2008

Páginas: 514

ISBN: 978-84-08-07817-3

Con esta lectura termino las letras del Reto Autores 2014, me faltan algunas de las letras extras, y podría ser que pudiera añadir una más, que tengo a medio leer, pero el año se termina y no sé si alcanzaré a reseñarla a tiempo.

Inicialmente, para la D, leí otro libro, cuya reseña se ha perdido en las profundidades del otro ordenador. Si algún día logro rescatarla, ya la publicaré, pero viendo que iba para largo, decidí probar con otro libro y otro autor. Ha sido todo un descubrimiento y aún le doy vueltas…

Sobre el autor:

Nelson DeMille (Nueva York, 1943) estudió Ciencias Políticas e Historia en la Universidad de Hofstra. Entre 1966 y 1999 fue coronel del ejército norteamericano. Es autor de doce novelas, entre las que destacan Triángulo mortal, The General’s Daughter, Isla Misterio (Planeta, 1999), El juego del León (Planeta, 2001) y Conjura de silencio (Planeta, 2005).

Sobre la novela:

Los hombres más poderosos del país, reunidos en el Clubo Custer Hill, han elaborado una conspiración de alcance mundial que podría cambiar el curso de la historia: la operación Wild Fire. Este plan secreto pondría fin al pacto de no agresión entre Estados Unidos y los países islámicos, alteraria el statu quo para siempre y, como consecuencia, pondría en peligro la vida de millones de personas. Sin embargo, dos policías, el detective retirado John Corey y su esposa y agente del FBI, Kate Mayfield, descubrirán casualmente el complot y pronto comprenderán que no pueden confiar en nadie. Sólo ellos podrán detener la masacre…

Mi lectura:

No sé si será por la llegada del fin del año y el cansancio acumulado, pero me costó arrancar con la novela. Cabe destacar que antes que esta había empezado y abandonado otras dos… el hecho de que no solo la haya terminado sino que la haya devorado os puede dar idea de si me ha gustado o no…

Como decía, me costó arrancar, en los primeros capítulos se nos presenta a los actores de esta trama y los vínculos entre ellos. Una vez presentados los personajes y la situación, comienza la acción al más puro estilo de thriller. Alternando al principio los escenarios, hasta que éstos se convierten en uno único, asistimos a una conspiración que puede terminar con el mundo, tal como lo conocemos. Ideada por Bain Madox, plantea cuestiones morales propias de un demente, un demente con mucho poder, tanto poder como para poder llevar a cabo su plan si nadie se lo impide…

El detective John Corey y su esposa se ven involucrados en el asunto al ir a investigar dónde está el compañero que fue enviado a espiar la reunión secreta del Club, y del cual no se tienen noticias. Basándose en su instinto y desconfiando hasta de su propia sombra, lograrán acercarse al fuego, pero ¿se quemarán? ¿serán unas víctimas más? y hasta aquí puedo leer… jajaja.

Es curioso, porque aunque he acompañado a la pareja en su investigación, no he logrado simpatizar con ellos, sobre todo John se me ha hecho pesado, con salidas de tono que imagino intentan caracterizar al detective, distanciarlo de los detectives habituales de otras novelas, pero no he logrado creérmelo, sino simplemente odiarlo, pese a ser de los “buenos”. Y su esposa, pues tampoco le he encontrado el qué, no he conectado con ella. Todo ello me lleva a pensar que si bien me gustaría leer más del autor, espero no encontrarme con ninguno de estos personajes por en medio.

Afinidades a parte, el ritmo de la novela es trepidante, no da tregua, y al final te preguntas quién está realmente tras la conspiración, si es idea de Bain Madox o simplemente un títere en una conspiración aún mayor…

Mi valoración:

Altamente recomendable, un thriller donde el tiempo juega en nuestra contra y la lucha entre pedir ayuda o seguir desconfiando de aquellos que pueden proporcionártela, puede llevarte por el buen o mal camino.

“Esta obra de ficción está basada en un rumor divulgado por Internet relativo a un plan del gobierno parecido al que yo he llamado Wild Fire. Espero que la historia que cuento sólo ocurra en estas páginas…” Nelson DeMille

Estoy de acuerdo con el autor, esperemos que a nadie se le ocurra llevar a cabo semejante barbaridad…

El secret del meu turbant. Nadia Ghulam i Agnès Rotger

El-secret-del-meu-turbantEdició: Columna Edicions, SA. 2010

Pàgines: 320

ISBN: 978-84-664-1320-6

Em sento afortunada d’haver-me creuat amb aquest llibre, gairebé per casualitat. N’havia sentit parlar en el seu moment, i veure’l a la biblioteca va ser un “vull llegir-lo ja, no puc esperar”. Vaig tenir que esperar, perquè no era plan de deixar l’anterior a mitges, però tan bon punt el vaig acabar, vaig començar aquest, per això les dues ressenyes van seguides… no vaig esperar ni a ressenyar l’anterior!

Sobre les autores:

La protagonista real, i que ha fet possible aquesta versió novel·lada de la història, és la Nadia Ghulam, que va néixer a Kabul el 1985. Va viure grans penalitats al seu país -guerra civil, fam, règim talibà i dificultats de tota mena-, però se’n va sortir de tot gràcies al seu enginy i coratge. Actualment viu a Catalunya fent el que sempre ha volgut fer: estudiar i ser ella mateixa amb llibertat.

Agnès Rotger va néixer a Badalona el 1973. Periodista de formació, col·labora en diversos mitjans com Sàpiens i Descobrir Catalunya, i ha dirigit les editorials Pòrtic i Mina. Ha escrit tres llibres pràctics per a adults i dos per a nens. El secret del meu turbant és el seu primer projecte literari.

Sobre la novel·la:

El secret del meu turbant explica la història real de Nadia Ghulam, una noia afganesa que amb només vuit anys va patir greus ferides a causa d’una bomba. En sortir de l’hospital dos anys després, el règim talibà s’havia instaurat a l’Afganistan i ella va prendre una decisió radical: es va vestir de noi i durant deu anys es va fer passar per home per poder portar un sou a casa, ja que el nou govern va prohibir que les dones treballessin fora de la llar.

La meva lectura:

No fa massa temps, en un país lluny d’aquí, hi va haver un régim totalitari que va prohibir a les dones existir. No podien sortir de casa sense acompanyament, i si ho feien, havien d’anar tapades per tornar-se invisibles. No podien treballar fora de la casa ni estudiar, i si queien malaltes ningú les podia atendre, perquè els homes tenien prohibit tractar-les i les dones no podien treballar. I si a la casa no hi havia cap home capaç de treballar, estaven condenades a morir de gana, elles i els seus fills. Però abans de tot això, hi va have un país lliure on les dones tenien algunes llibertat més, però no totes tampoc, perquè les dones sempre hi han estat inferiors als homes…

La Nadia va tenir una primera infància feliç, amb un germà gran destinat a estudiar, per a ella una formació bàsica i per a ella i les seves germanes petites, una bon dot per a trobar un bon marit. El seu pare havia estudiat a l’estranger i tenia una molt bona feina, que els permetia viure prou bé. La seva mare, amb una gran inteligència, però limitada per la seva educació en els costums del poble.

Però de sobte tot va canviar, va esclatar la guerra civil i el seu barri va ser bombardejat. A punt de morir, va aconseguir sobreviure amb moltes seqüeles, per trobar-se amb un món que havia canviat radicalment. Hi havia pau, sí, però a costa de la llibertat. Amb els homes de la familia fora de joc, decideix passar a ser el cap de familia, vestir-se com un noi i viure com un home, l’home de la casa.

Al llarg de la novel·la anirem descobrint el que suposa viure en un país lliure, en un país en guerra, en un país paralitzat per la por, en camps de refugiats, en cases ocupades, en la eterna fugida per sobreviure. És un relat dur en el que no pots arribar a imaginar el que suposa passar per tot això mentre les ferides del teu cos no deixen de fer-te mal i les ferides del cor no curen mai. Trobar-te que aquells que et volen ajudar només busquen la història, la foto, el testimoni i et deixen com estaves, o pitjor, perquè et sents com si haguessi venut la teva ànima… Però l’obstinació, les ganes de tirar endavant, la fe en que tot millorarà, permeten passar per tot aquest calvari i anar acomplint petits somnis, i finalment trobar la llibertat tan ansiada, l’oportunitat guanyada a pols, el dret a tornar a ser una mateixa.

Si hi ha alguna cosa que m’agradaria destacar, és el retrat de l’amistat entre homes, entre nois i joves, els únics que poden gaudir d’un xic de llibertat, els que poden estudiar, dels que s’espera que siguin algo a la vida. I les ganes d’estudiar, d’aprendre, el sacrifici de la Nadia dona per ser un home i accedir a tot allò que li és vetat. I tot plegat em va reflexiona sobre quantes portes li haurien tancat si algun cop haguessin sabut que era una dona i no un home, i la injusticia que això suposa.

La meva valoració:

M’ha agradat moltíssim, ha estat tot un canvi en la temàtica de les meves darrerres lectures, i les pàgines han volat. Fa temps vaig llegir Un burka por amor, de Reyes Monforte, ambientat també a l’Afganistan, però si bé aquell era un llibre d’una estrangera que va passar pel calvari del règim talibà, aquest és el relat d’una de les seves víctimes, d’algú que ha viscut en pròpia pell l’abans i el desprès del règim.

El recomano sense cap mena de dubte, sobre tot a aquells que els interessin les novel·les socials. L’única cosa que canviaria o que he trobat a faltar, és un petit epíleg amb com és la vida de la Nadia a casa nostra, si ha pogut tornar a l’Afganistan, si ha vist a la seva familia, què ha sigut d’ells…

 

El nadador. Joakim Zander.

El_nadador

Título original: Simmaren, 2013

Traducción: Pontus Sánchez, 2013

Edición: Santillana Ediciones Generales, SL, 2014

Colección: Suma de letras

Páginas: 440

ISBN: 978-84-8365-610-5

Hace unos meses, se organizó entre algunos blogs que sigo la lectura conjunta de esta novela. En ese momento andaba yo líada con otras lecturas y no me apunté, aunque sí estuve pendiente de los comentarios que recibía, para anotarlo en la lista de pendientes. ¡Cuál fue mi sorpresa al ver que pese a su novedad, ya lo tenían en la biblioteca, y no había una lista de espera eterna! Tan sólo tenía que esperar que lo retornaran y sería mío por unas semanas…

Sobre el autor:

Joakim Zander, nacido en 1975, vive con su familia en Helsinki, donde ejerce como jurista para la Unión Europea. Durante diez años ha trabajado en Bruselas para varias instituciones europeas y es doctor en Derecho por la Universidad de Maastricht. El nadador es su primera novela.

Sobre la novela:

Una tórrida noche en Damasco a principios de los años ochenta. Un agente estadounidense abandona a su bebé a un destino incierto, una traición que jamás se perdonará y el comienzo de una huida de sí mismo. Hasta que ya no se pueda esconder de la verdad. Hasta que se vea obligado a tomar una decisión crucial.

Treinta años después, Klara Walldéen, una joven sueca que trabaja en el Parlamento Europeo de Bruselas, se ve envuelta en una trama de espionaje internacional en la que está implicado su antiguo amante y exmiembro de las fuerzas especiales del ejército sueco Mahmoud Shammosh. De la noche a la mañana, Klara y Mahmmoud se convierten en el objetivo de una cacería que se desarrolla por la Europa invernal, un mundo donde las fronteras entre países se han vuelto igual de borrosas que la línea que separa a aliado y enemigo, verdad y mentira, pasado y presente.

Mi lectura:

Como decía al principio, no pude apuntarme a la lectura conjunta pero sí seguí sus pasos. Hace unos años que hay una especie de bombardeo de novelas nórdicas y después de más de una decepción, soy bastante cautelosa antes de enfrentarme a otro escritor nórdico, máxime cuando la crítica lo pone por los cielos… ¿desconfianza? ¿decepción ante tantas expectativas fracasadas?

En ese sentido me fue bien que pasar un tiempo entre el boom del libro y su lectura. Si bien no pude borrar la expectativa que me encontraría con un thriller apasionante, que no te dejaría levantar de la silla… Y así ha sido, pero sólo en la parte final del libro, cosa que está bien, porque la intriga, la emoción, va subiendo peldaño a peldaño, capítulo tras capítulo.

A mi parecer, es un libro bien estructurado, que te va presentando a los personajes poco a poco, que viaja del pasado al presente mientras va completando sus biografías, que te permite conectar con y entre ellos de forma natural, sin sobresaltos ni giros de guión. Te encuentras personajes atormentados por su pasado y al cabo de un tiempo descubres qué les atormenta, sacas tus propias conclusiones y al rato el autor te las confirma, y llegas a un final en que todo puede pasar y todo pasa, y al fin te preguntas cuánto de verdad habrá rozado el autor con su imaginación… Porque los servicios secretos, secretos son, y los espías son como las meigas, existen pero nadie les ve…

Mi valoración:

Es un buen thriller, de fácil lectura, y que se merece todos los elogios que ha recibido. Ahora bien, recomiendo leerlo sin prejuicios, sin expectativas, que la novela os sorprenda por sí misma…

Tot el que cap a les butxaques. Eva Weaver

Totelquecap_alesbutxaques

Títol original: The Puppet Boy of Warsaw

Traducció: Alexandre Gombau i Arnau

Edició: Ed. Columna, 2013

Pàgines: 372

ISBN: 978-84-664-1623-8

Poc temps desprès d’haver llegit la Trilogia d’Auschwitz, torno a l’holocaust jueu desde un altre indret. En aquest cas ens anem al gueto de Varsòvia i el protagonista és un abric i tot el que conté…

Sobre la autora:

Eva Weaver és escriptora, coach creativa, artista de performances i fa teràpies a través de l’art. Va néixer a Alemanya i actualment viu a Brighton. La seva primera novel·la és Tot el que cap a les butxaques.

Sobre la novel·la:

“- Danny, els soldats no van trobar mai el món secret de l’interior del meu abric, no es van fixar mai en les butxaques a dins de les butxaques. Guaita, aquest abric té una màgia pròpia. Però deixa’m començar pel principi. Que et digui exactament com va anar tot.”

Corre l’any 1941 i en Mika, un nen jueu de catorze anys que viu dins del gueto de Varsòvia, hereta un abric del seu avi. Dins d’una de les butxaques secretes hi troba un titella. Un titella que no canviarà únicament la seva vida, sinó també la d’en Max, un soldat alemany destinat a Polònia.

La meva lectura:

Fa temps que vaig sentir parlar d’aquesta novel·la i em va fer molta il·lusió veure que a la biblioteca la tenien i que a més l’autora començava per W… una lletra difícil per a la que ja tenia candidata, i que haurà d’esperar un temps més encara.

L’història arrenca a Nova York, en Mika va amb el seu nét quan de sobte un cartell li remou les entranyes i es veu obligat a tornar a casa, rescatar del fons de l’armari una vella capsa i explicar-li la història del que conté al seu nét. Comença així la primera part de la novel·la, en la que ens traslladem a Varsòvia, el 1941, quan un jove Mika de només 13 anys veu com el seu món infantil es converteix en un infern. Obligat a deixar l’escola per ser jueu, obligat el seu avi a deixar la càtedra a la Universitat per ser jueu, i finalment, obligats a mudar-se a un mini apartament dins el gueto, per ser jueus, comença així el seu calvari.

Entre les poques coses que han pogut endur-se, està l’abric nou de l’avi, un abric bo, fet a mida per un bon sastre, un abric que involuntàriament agafarà part del protagonisme de l’història. Quan l’avi mor en mans alemanyes, insisiteix que en Mika l’hereti i així descobreix Mika què amagava l’avi dins d’aquell abric: un laberint de butxaques on s’amaguen els tresors més inesperats, un món de titelles vivint dins l’armari on tantes hores passava tancat l’avi, i un titella príncep que també pren el seu protagonisme…

Forçat a viure una vida adulta essent només un adolescent, en Mika descobreix de la mà de les titelles l’importància de donar un bri d’esperança als més desvalguts, fent petites representacions que omplen de joia a nens i adults, reclosos en un món gris del que no s’espera ni es vol que surtin mai. Però no totes les representacions són boniques, accidentalment es veurà obligat a oferir-les també als soldats alemanys, convertit en una titella que fa anar titelles per al seu divertiment. Coneixerà així a en Max, un soldat alemany que es limita a complir ordres… o potser no? Aprofitant les sortides obligades fora del gueto, l’abric servirà per algo més que per portar les titelles i abrigar en Mika…

A la segona part sabrem què va passar amb en Max. Mentre que la primera part està narrada en primera persona, car són els records d’en Mika, a la segona part és un narrador extern qui ens explica tot el que va passar en Max i el seu retorn a una casa a la que ja no pertany. Entra en escena la seva néta, la Mara, que igual que en Danny, no sabrà res de la històra del seu avi fins tard, molt tard…

Finalment, a la tercera part, l’abric torna a ser el protagonista, el punt d’unió entre dos móns que van xocar anys enrera i dels que ara recullim les restes.

M’agradaria destacar una de les reflexions de la Mara, quan vaig llegir aquesta part coincidia que feia poc havíem escoltat a classe una cançó sobre algo semblant:

“¿M’hauria apuntat a la Bund Deutscher Mädel, la Lliga de les Noies Alemanyes, per desfilar orgullosa amb l’uniforme emmidonat i les trenes recollides? O hauria arriscat la vida imprimint pamflets clandestins? Hauria tingut el valor d’empunyar una pistola i unir-me a la resistència?

I totes aquelles persones que anaven a les desfilades de Hitler i li aplaudien els discursos, la guerra. N’hi havia que ni tan sols es consideraven nazis; per tant, potser és cert que alguns no sabien què els passava als jueus. (…) Com van poder girar l’esquena als seus veïns jueus que s’emportaven de nit, als seus companys de feina, botiguers, amics que desapareixien… amb tota facilitat?”

A la cançó, el cantant es preguntava què hauria fet si haguès sigut alemany en el món nazi o si hagués estat blanc durant l’Apartheid… I crec que es algo molt important per reflexionar, perquè per molt que ens solidaritzem amb les víctimes, què hauríem fet sin ens haguèssim trobat? Hauríem tingut el valor d’unir-nos a la resistència, ens hauríem deixat portar per les arengues nazis, ens hauríem quedat al marge o realment no ens hauríem adonat de res estrany?

La meva valoració:

M’ha agradat molt, és una història molt ben narrada, tot i que hi ha moments que són molt durs. La vida dins del gueto, l’impotència, la duressa de la vida als camps de presoners, la incomprensió, el sentiment de culpabilitat, comú a víctimes i captors…

És una novel·la dura, per l’entorn on es desenvolupa, però que ens fa aprendre a valorar la vida, l’importància d’una flor en un món gris, la rialla en mig de plors, les ganes de viure per malament que vagin les coses.

 

El castillo de las estrellas. Enrique Joven.

El_castillo_estrellas

Edición: Roca Editorial, 2007

Páginas: 400

ISBN: 978-84-96544-94-9

Ahora que hemos estado unos días pendientes del cielo y las estrellas, viendo cómo una sonda lograba aterrizar sobre un cometa, os traigo la reseña de este libro que habla de estrellas, astrónomos y misterios…

Sobre el autor:

Enrique Joven (Zaragoza, 1964) es doctor en Ciencias Físicas. En 2002 publicó su primera novela en solitario: El libro horrible. Es autor y guionista de la serie de divulgación científica Un programa estelar. Desde 1991 reside en Tenerife, donde trabaja como ingeniero sénior del Instituto de Astrofísica de Canarias y colabora en la prensa local (El Día, La Opinión de Tenerife). El castillo de las estrellas es su segunda novela.

Sobre la novela:

Héctor, un cura jesuita de nuestros días, tiene como afición descifrar las impenetrables páginas del Manuscrito Voynich, un volumen ilustrado del siglo XV, escrito en una lengua aún hoy incomprensible y que se encuentra en el Departamento de Libros Raros de la Universidad de Yate. Héctor forma parte, a través de la Red, de un grupo dedicado a desentrañar los secretos de un manuscrito contemporáneo de uno de los momentos más apasionantes de la historia de la ciencia, cuando genios como Johannes Kepler o Tycho Brahe dieron pasos de gigante en la comprensión del universo. Kepler y Brahe coincidieron en la corte de Rodolfo II, emperador del Sacro Imperio Romano, aficionado a la ciencia y el esoterismo y a quien se supone mecenas del Manuscrito. El hecho de que Brahe muriera en extrañas circunstancias no hizo más que aumentar la lista de sucesos misteriosos relacionados con el libro.
¿Fue Brahe asesinado por Kepler? ¿Tiene el manuscrito una interpretación esotérica o no se trata más que de un engaño? ¿Acaso es un tratado de alquimia? Será Héctor el encargado de arrojar luz sobre estas preguntas y sobre el fascinante Manuscrito Voynich.

Mi lectura:

Para la J tenía en mente a otra autora, pero por lecturas anteriores de ella supe que no era su momento, así que busqué, entre las opciones disponibles, algún autor nuevo al que descubrir. Como no me apetecía tampoco ningún autor nórdico, fue una grata sorpresa encontrar un autor español con la J y en la sección de intriga…
La novela tiene un poco de todo, hay una muerte en extrañas circunstancias, la de Tycho Brahe. Hay también el misterio del Manuscrito Voynich, un libro real y con misterio real. Hay corrupción y especulación, temas bien reales y actuales. Hay también historia científica, mucha, tal vez demasiada… Hay poderes ocultos (no paranormales)…
El autor, a través de Héctor, nos introduce en la búsqueda de interpretación del Manuscrito, las teorías que hay sobre él: ¿es un engaño?, ¿está encriptado?, ¿qué oculta? Al mismo tiempo se hace eco de la publicación de una novela (real) sobre el posible asesinato de Brahe en manos de Kepler. Se sabe, o se sospecha, que Brahe murió envenenado con mercurio pero no se sabe si fue premeditado o accidental, dados los usos medicinales y alquímicos que tenía en esa época. Pero no es este el único misterio que se encuentra Héctor. Sin salir de la Casa jesuita, se encontrará en medio de las trifulcas para hacerse con los terrenos que ocupan, ¿qué motivos ocultan realmente?
Junto a John y Johanna, compañeros de búsqueda en la Lista Voynich, viajará a diversos escenarios históricos, buscando indicios y pistas para resolver los diferentes frentes abiertos, hasta llegar a un final que tendréis que leer vosotros mismos…

Mi valoración:

Sobre la lectura en sí, pues no sé bien qué decir… ha habido momentos en que me ha gustado y otros en que se me ha hecho pesada. Creo que peca de exceso de información histórica, que si bien está bien para situarnos en la época en que se escribió el manuscrito, también puede aburrir al lector poco dado a la historia científica. Basándose en hechos y elementos reales, el autor trenza una historia creíble en su mayor parte, aunque a mi humilde parecer, peca de peliculero en algún punto… tal vez llevado por querer meter algo de acción que despierte al lector que se perdió entre científicos, alquimias y gobernantes.
Pese a todo, la novela me ha gustado, en ningún momento he estado tentada de dejarla, aunque sí lo he estado de saltarme algún párrafo o alguna página… Al poco de empezar a leerla, quise contrastar si el manuscrito era algo real o inventado, y confirmé que es real, así que abordé la lectura con la misma curiosidad de aquellos que están devanándose los sesos para saber qué hay escrito en el libro y si tiene algún sentido, aunque dudo que entre a formar parte de la lista… dejo en manos de los expertos su descifrado.

Si la recomendaría… pues si a alguien le apasionan las novelas sobre libros misteriosos y la historia de la física… este es su libro.