996. Josep Torrent

 

 

 

Edició: Editorial Alrevés, 2016

Col·lecció: crims.cat

ISBN: 978-84-16328-68-0

Pàgines: 210

Sobre l’autor:

Josep Torrent Alabau (Bellcaire d’Empordà, 1956) té publicades diverses obres per a infants i joves. Per a adults, ha publicat diversos reculls de relats per a adults i novel·les policíaques, pels quals ha rebut diferents premis. És l’autor del guió de la pel·lícula medieval 1212. L’any de la croada.

Sinopsis:

Quan els policies veuen el cos d’un home nu, desfigurat i sense mans estabornit sobre les roques de la Punta de l’Escala en ple temporal de llevant ja intueixen que serà un cas complicat. Una dificultat important a l’hora d’investigar el crim és no saber ni la identitat de la víctima ni tampoc la competència policial a qui li pertoca el cas.

Un nou repte per al sotsinspector Damià Surrell i el seu equip en un assumpte de corrupció política i de màfies… Un cas que anirà molt més enllà de la deducció i el raonament après a l’Escola de Policia. Perquè ja se sap: per molt que vulguem oblidar-ho, la mar sempre retorna tot allò que hi llencem.

La meva lectura:

Repeteixo col·lecció i repeteixo autor, sabent que l’èxit estarà assegurat. En aquest cas, tot comença amb l’aparició del cos d’un cadàver a unes roques a l’Escala, sense tenir clar a qui li pertoca d’investigar: a la Guàrdia Civil que s’ocupa del que hi ha al mar, o als Mossos d’Esquadra que s’ocupen del que hi ha a la terra. Amb gran habilitat, en Damià aconsegueix que el cas sigui compartit, tot portant la veu cantant.

En capítols alterns anirem assistint a dues trames: per una banda la investigació del cas, i per l’altra els fets que han portat a l’aparició del mort a la costa. Mentre que una història avança, l’altra retrocedeix, cadascuna al seu ritme.

No serà una investigació senzilla, i haurà de ser la perícia d’uns i altres, la paciència i algun cop de sort, qui vagin aportant les peces que finalment destapin qui és el mort, qui l’ha mort i com hi ha anat a parar allà.

La raó del títol us la deixo que la descobriu tot llegint la novel·la 😉

 

Anuncis

La mort del censor. Jordi Sierra i Fabra

 

 

 

 

Edició: Ara Llibres SCCL, 2013

ISBN: 978-84-15645-12-2

Pàgines: 306

Sobre l’autor: 

Jordi Sierra i Fabra (Barcelona, 1974) és un dels escriptors catalans més prolífics (més de quatre-cents llibres escrits) i, també, un dels més traduïts (gairebé trenta llengües). Ha guanyat prop de quaranta premis, entre els quals destaquen el Néstor Luján de novel·la històrica i el Fiter i Rosell d’Andorra. Presideix la Fundació Jordi Sierra i Fabra, dedicada a ajudar als joves escriptors a l’inici de la seva carrera literària i a fomentar el plaer per la lectura entre els joves.

Sinopsis:

Vint-i-set punyalades i quatre bales, una cruel venjança. Quan apareix el cadàver d’un dels censors més populars del règim s’encenen totes les alarmes de l’Estat. El cas s’ha d’encarregar al millor home de la comissaria, l’Hilari Soler, però és el millor cas per encarregar-lo a algú amb escrúpols?

Personatges obscurs, passats escabrosos, paraules prohibides i totes les misèries d’una societat dominada per la repressió i la censura conflueixen en una intensa narració de ressonàncies colpidores.

La meva lectura:

Feia temps que tenia ganes de llegir aquest autor, del que tantes novel·les veia a la lleixa de la biblioteca, i al que encara no havia conegut. Ha estat un bon inici i aviat en cauran algunes més.

En aquesta novel·la retrocedim a la Barcelona de mitjans dels anys 60, en plena dictadura. En un cotxe, amagat darrera una furgoneta, apareix el cadàver d’un home, brutalment apunyalat. El comissari truca insistentment al seu millor inspector, per passar-li el cas, al saber que l’home en qüestió era un dels millors censors del règim. Conscient del regal enverinat, i amb el comissari cobrint-se les esquenes de que té al millor en el cas, tot confiant en que fracassi per treure-se’l de sobre, l’Hilari comença a investigar qui era aquest home, la seva família, què feia, qui li podia desitjar una mort tan violenta… Poc a poc va retratant aquella societat on la mà dreta no podia saber el que feia la esquerra, per al bé de tots. Històries i personatges que es van creuant, esbossant el retrat del finat, fins descobrir qui i perquè el va matar.

En paral·lel anirem coneixent a l’inspector Soler, que de ben segur retrobarem en altres novel·les, ara només em cal anar a buscar-les.

Hem posat les mans a la crònica. Manuel de Pedrolo

 

 

 

 

Edició: Tigre de Paper, 2018

ISBN: 978-84-16855-15-5

Pàgines: 361

Sobre l’autor:

Manuel de Pedrolo (1918, l’Aranyó, la Segarra – 1990, Barcelona). És l’escriptor en llengua catalana més llegit, i un dels més importants del segle XX. Destacà com a novel·lista, però va cultivar tots els gèneres: poesia, narrativa, teatre, periodisme, assaig… Tots li interessaven, tots li servien per explicar el seu pensament i per a crear nous mons, que o bé retrataven una societat complexa i reprimida -políticament, sexualment, socialment-, o n’imaginaven una de nova amb altres possibilitats, sobretot d’alliberament, personal o col·lectiu. Dins el món literari féu tota mena de feines: traduccions, textos d’encàrrec escrits sota pseudònim, lector informador a Edicions 62 i posterior director de la clàssica col·lecció ‘La Cua de Palla’, on a part de triar-ne els títols, en traduirà bastants i hi aportarà obra pròpia. Té un centenar llarg d’obres publicades i nombrosos premis i reconeixements a la seva figura.

Sinopsis:

Un règim repressor comença a introduir policies dins les cases de la gent, per controlar la població. La no acceptació d’aquest fet porta als protagonistes a la revolta, una revolta que esdevé cada cop més organitzada, més participada i més profunda.

Un diari que es converteix en l’eina revolucionària que anirà passant de mà en mà dibuixant la crònica d’una revolució.

Hem posat les mans a la crònica, Pedrolo ens narra mitjançant una proposta innovadora com gent comuna pren consciència de la seva situació d’opressió i acaba fent coses extraordinàries.

La meva lectura:

Aprofitant que aquest any es celebra el centenari del naixement de Manuel de Pedrolo, em vaig proposar llegir alguna de les seves nombroses novel·les. L’única que havia llegit, com molts altres estudiants, va ser Mecanoscrit del segon origen, com a lectura obligatòria a l’institut.

Ambientada en una data incerta, només sabrem que des d’uns anys enrere un govern dictatorial està oprimint cada cop més a la població. Després de diverses lleis que prohibien les escoles i la educació (la població ja és prou madura i no necessita perdre el temps a la escola), els impostos inversament proporcionals (com més tens, menys pagues, així t’esforces per tenir més),o la regulació de l’oci (cinema i estadi obligatoris en dates assignades), d’un temps ençà parelles de policies (homes tots dos) s’instal·len a les llars dels obrers com a dos membres més de la família (per teixir llaços amb la població). Aquesta situació comença a generar inquietud i despertar l’ànsia de revolta d’aquells que veuen com cada cop tenen menys drets i més obligacions, que canvien constantment fins no saber què pots fer o què no.

Comença el relat amb l’arribada d’una d’aquestes parelles, i poc a poc descobrim que el text que llegim és un text escrit a vàries mans, que ha viatjat entre uns i altres conforme la història ha anat fent la seva, com un diari on som partícips d’aquesta societat que accepta amb més o menys gust la situació, i comença a remoure’s i organitzar-se contra el poder establert.

A estones feixuga i a estones lleugera, és una lectura que he anat agafant i reprenent. Molt diferent de la primera que havia llegit, no tinc clar si repetiré autor o no.

El hermano. Joakim Zander

Título original: Orten, 2016

Traducción: Pontus Sánchez, 2016

Edición: Penguin Random House, 2016

Colección: Suma de letras

ISBN: 978-84-8365-788-1

Páginas: 456

 

Mañana se cumplirá un año de los terribles atentados terroristas en Barcelona y Cambrils. Mientras los medios hablan de quién irá o no irá al homenaje, qué se sabía o no del imam, y todos intentan sacar rédito político de este acto, sigo preguntándome qué llevó a esos chicos a radicalizarse. Casualidad o no, encontré esta novela donde asistimos precisamente a la radicalización de un joven musulmán criado en Europa y al cruce de intereses que hay detrás: políticos, mediáticos, económicos… convirtiendo el drama humano en un daño colateral más.

Sobre el autor:

Jokim Zander, nacido en 1975, vive con su familia en Lund, donde ha podido cumplir su sueño de dedicarse por completo a la escritura. Antes, trabajó durante años en Bruselas para varias instituciones europeas y está doctorado en Derecho por la Universidad de Maastricht. Esta es su segunda novela tras el gran éxito obtenido con El nadador.

Sinopsis:

Yasmine Ajam ha dejado atrás su conflictivo barrio de Estocolmo por una ascendente carrera en Nueva York. Hasta que recibe la noticia de que las revueltas que agitan los suburbios de su ciudad pueden estar conectadas con la desaparición de su hermano Fadi, a quien se dio por muerto mientras luchaba junto al Estado Islámico en Siria.

En Londres, Klara Walldéen trabaja en la presentación de un informe que debe presentarse ante la Unión Europea. Pero tras el robo de su ordenador y la sospechosa muerte de uno de sus colegas comienza a darse cuenta de que el encargo podría haberla situado en el punto de mira de una peligrosa trama internacional.

Durante unos calurosos días de agosto, los caminos de Yasmine y de Klara se cruzan en Estocolmo. Y lo que emerge a su alrededor es la aterradora imagen de una sociedad sin conciencia en al que los poderosos están dispuestos a caminar sobre cadáveres para conseguir sus objetivos.

Mi lectura:

Un barrio del extrarradio de cualquier ciudad, en este caso Bergort, Estocolmo. Un grupo de jóvenes comete un robo, un acto más de rebeldía, rabia, impotencia ante el mundo gris y frío que les rodea. Un barrio sin presente, futuro ni pasado, un conjunto de cajas grises donde uno simplemente sobrevive.

Dos hermanos, Yasmine y Fadi, crecen en ese barrio extranjero, aprenden las palabras del diccionario y de la calle, van a la escuela y sueñan en ser como “ellos”, ser parte de ese país que no es el suyo. Dos islas que se tienen una a la otra para sobrevivir, pero los actos de uno y otro les alejan, rompen ese equilibrio y se hunden en ese mar de violencia.

Yasmine emprende el vuelo, huye de la miseria y violencia de ese mundo, dejando a Fadi a su suerte. Su vida tampoco es fácil, pero cualquier cosa antes que volver… o no? Las noticias de la muerte de su hermano la harán regresar, porque su corazón le dice que no está muerto, y que puede estar implicado en las nuevas revueltas que azotan el Barrio.

Fadi, en primera persona, nos relatará su historia, la rabia de quien nunca será aceptado como uno más, aunque hable como ellos, aunque aprenda su diccionario, aunque se esfuerce como el que más en el trabajo… y cómo esa rabia, ese sentimiento de estar atrapado, de no ser de aquí ni de ahí, volcada en videojuegos y en internet, le hará encontrar quien le escuche, quien le haga sentir que es alguien, que puede tomar las riendas de su futuro y servir a una causa mayor… empezando el camino a la radicalización de quien nunca pisó una mezquita, quien nunca se interesó por la religión.

En otro escenario, Klara está trabajando en un informe para la Unión Europea, y una noche le roban el ordenador. Una luz de alarma se enciende en su vida, el robo, la muerte de un compañero… todo parece estar ligado con esa conferencia prevista en Estocolmo, donde los suburbios arden en más revueltas de las habituales…

Tres protagonistas, o mejor dicho, cuatro, porque el Barrio, con sus alianzas y traiciones, con los silencios y las miradas, con esas cajas impersonales donde viven personas convertidas en sombras que van y vienen, que asumen como normal que la puerta no cierre, que los ascensores no funciones jamás, que aparezcan pintadas, que ardan los contenedores y los coches… el Barrio es un protagonista más, que modela, acompaña y sirve de escenario a los dos hermanos.

Es una novela densa, a la que puede costar cogerle el ritmo, ya que los constantes cambios de tiempo, espacio y protagonista, hacen que cueste seguir las historias de cada uno. Pero una vez entras en ella, te atrapa y hace que te cuestiones cómo de cercano está ese Barrio de lo que tú conoces… Aunque el Barrio es sólo una parte porque, como decía, es un escenario que forma parte de una intriga mucho mayor que intuyes, pero no tomará forma que te acerques el final.

Conclusión:

Cuesta ponerles palabras a los sentimientos que ha despertado esta novela en mí, desde el mismo momento del atentado en Barcelona pensé qué había fallado, cómo podía ser que jóvenes educados aquí desde niños, integrados en nuestra sociedad, hubieran podido radicalizarse y atentar contra la sociedad que les acogió. Desconozco si su barrio es como el barrio de estos hermanos, aunque por sí sólo no sería justificación. Pero si nos paramos a pensar en los barrios marginales que conocemos, que existen en todas las ciudades, fuente constante de conflictos y delincuentes, no se hace tan extraño que haya quien opte por la religión como salida hacia delante, y más si tiene la promesa de una vida mejor en el más allá…

El lobo feroz. Nele Neuhaus

 

Título original: Böser wolf

Edición original: Ullstein Verlag, 2012

Traducción: Laura Manero Jiménez, 2017

Edición: Maeva Ediciones, 2017

ISBN: 978-84-17108-32-8

Páginas: 510

Sobre la autora:

Nele Neuhaus (Münster, Alemania, 1967) vive en la cordillera del Taunus, cerca de Frankfurt, región en la que ambienta su exitosa serie. Ante la dificultad de encontrar editor, decidió autopublicar sus primeras novelas, con las que cosechó tanto éxito que la editorial alemana Ullstein apostó por ella y editó Blancanieves debe morir, a la que en nuestro país han seguido los siguientes títulos de la serie: Amigos hasta la muerte, Algunas heridas nunca se curan, Quien siembra vientos recoge tempestadesEl lobo feroz.

Colabora con el proyecto “101 Schutzengelgesucht” (Se buscan 101 ángeles de la guarda) de la asociación FeM Mädchenhaus de Frankfurt, que ayuda a chicas que han sido víctimas de abusos.

Sinopsis:

Un caluroso día de junio encuentran el cadáver de una chica de dieciséis años en el río Meno, en una localidad cerca de Frankfurt. Todo indica que ha sido víctima de malos tratos y que ha muerto asesinada, pero nadie ha denunciado su desaparición.

Tras semanas de trabajo, en la Unidad K11 no tienen ningún indicio sobre su identidad, pero una de las pistas conduce a los inspectores Pia Kirchhoff y Oliver von Bodenstein hasta una conocida presentadora de televisión que dirige un programa sensacionalista de testimonios.

Pia y Oliver tendrá que traspasar la fachada de la acomodada sociedad burguesa para darse de bruces con una trama que está a punto de impactar en sus propias vidas. Y deberán actuar rápido si quieren evitar que alguien muy cercano caiga en las fauces del temible lobo feroz.

Mi lectura:

Cada nueva novela que leo de esta autora es un grato descubrimiento. Me gusta mucho como mantiene la tensión en el nivel justo para no querer dejar la lectura ni querer saltar hasta el final. Aunque con esta novela, desde que empecé a oler por donde iban a ir los tiros, se me hizo muy cuesta arriba, más por la incomodidad que me causaba el tema que por el transcurso de la novela.

La aparición del cadáver de una chica joven que parece salida de la nada desconcierta a Pia y a su unidad. Agotadas todas las vías normales de investigación, la única salida posible parece ser aparecer en un programa de televisión y mostrar a todo el país lo poco que han podido averiguar, con la esperanza de que alguien la reconozca y poder avanzar en la investigación.

En paralelo, asistimos a los preparativos del aniversario del fundador de una asociación que acoge a madres en apuros y niños desamparados y el regreso al hogar de uno de sus hijos, médico cooperante, en la recta final del segundo embarazo de su mujer.

No es la única trama, tenemos también una presentadora de televisión atenazada por los escándalos que ha destapado, y la conflictiva relación con su hija. Un ex-abogado de éxito que tras un desagradable incidente sobrevive en un camping de mala muerte. O el líder de una banda motera que parece haber desparecido de la faz de la tierra.

Capítulo a capítulo iremos conociendo diferentes personajes e historias que sospechas que encajarán pero tendrás que esperar a que lo hagan hasta poder ver el extraordinario rompecabezas que ha montado la autora.

No quiero entrar en demasiados detalles, tan sólo recomendaros que la leáis y disfrutéis del buen hacer de esta autora.

Cançó de la plana. Kent Haruf

 

Títol original: Plainsong

Edició original: Kent Haruf, 1999

Traducció: Marta Pera Cucurell

Edició: Edicions del Periscopi SL, 2017

ISBN: 978-84-946014-8-4

Pàgines: 384

Sobre l’autor:

Kent Haruf (1943-2014) va néixer a Colorado, als Estats Units, lloc on ha situat totes les seves ficcions literàries. Llicenciat en arts i literatura per la Universitat de Wesleyan, Nebraska, va morir al novembre del 2014, just després d’acabar Nosaltres en la nit (Angle Editorial, 2017). Cançó de la plana és el primer volum de la Trilogia de Holt, la novel·la amb què va aconseguir el reconeixement unànime dels lectors i la crítica literària i on, amb una prosa plàcida i senzilla, explora les emocions i les relacions humanes d’una petita comunitat rural.

Sinopsis:

Al petit poble de Holt, Colorado, les vides dels diferents personatges s’entrellacen en la cadència lenta d’aquesta comunitat rural que es debat entre la modernitat i els valors tradicionals.

La meva lectura:

Vaig arribar a aquesta novel·la després de llegir El ferrocarril subterrani, on em van captivar tant la portada com la edició i la lectura. Llegint les quatre línies de la portada em vaig decidir a endinsar-me al poble de Holt, sense saber què em trobaria, i el que m’he trobat és una lectura molt agradable, dolça, pausada, deliciosa….

Dividida en 44 capítols, cadascun titulat amb el nom del personatge o personatges que tracta, ens els anirà presentant i teixint els fils que els uneixen. Com a personatges amb entitat pròpia tenim als germans McPheron, grangers solters de tota la vida, que no necessiten parlar per saber què ha de fer cadascú a la granja perquè tot segueixi anant bé; la Maggie Jones, professora a l’institut, que viu amb un pare que es fa ja gran; en Guthrie i els seus fills Ike i Bobby, a qui la mare ha abandonat perduda en una tristor que no la deixa aixecar cap; i la Victoria Roubideaux, a qui un amor d’estiu ha deixat embarassada i a qui la mare fa fora de casa. A banda, altres habitants del poble tindran acompanyen als principals, configurant tots ells un poble d’aquest on mai passa res i alhora passa de tot.

El que més m’ha agradat és la prosa suau amb la que l’autor ens convida a passejar i entrar a la vida d’aquests personatges, fer-los propers, estimant-los per ser com són, amb la seva senzillesa.

Crec que no podria haver triat millor època de l’any per llegir-la, perquè tot i que el pas de les estacions acompanya la història, em quedo amb la llum del capvespres que en aquesta època tenyeix de daurat els camps recent llaurats, amb el contrast del verd dels xiprers i el blau del cel d’estiu. Tot i que tampoc em costa evocar les tardes fredes d’hivern quan el vent bufa amb ganes i sembla que s’hagi d’acabar el món mentre ets dins l’escalf de la llar.

Si tens ganes d’una lectura de les que deixen bon gust de boca i et fan estimar la vida, aquí tens una molt bona opció. Per la meva part, estaré atenta a veure si puc aconseguir les altres dues de la trilogia a la xarxa de biblioteques públiques, en espera de fer la tan necessària neteja a la meva particular i decidir si les incorporo o no.

Rere els murs. Núria Esponellà

 

 

 

Edició: Columna Edicions, SA. 2009

ISBN: 978-84-664-1084-7

Pàgines: 480

 

Sobre l’autora:

Núria Esponellà és professora i escriptora, autora de poemaris i novel·les, és articulista de La VanguardiaEl Punt, i actualment (2009) té una secció d’escriptura a RAC1 (al Tot és possible d’Elisenda Camps).

Sinopsis:

Segona meitat del segle XII. Fustigat per la tramuntana, el monestir de Sant Pere de Rodes s’alça imponent sobre els penya-segats del Cap de Creus. Dins dels seus murs, hi viu la comunitat de benedictins que, entre d’altres, acull en Sebastià, l’administrador de l’hospital de pelegrins, i en Blai, un noi orfe que, en descobrir l’amor, sentirà una necessitat irrefrenable de conquerir la seva llibertat…

Però són temps convulsos, i l’abat Berenguer, un home sever i autoritari, haurà de defensar les propietats i els privilegis del monestir davant les pretensions del comte d’Empúries i el vescomte de Peralada, enfrontant per lluites de poder i interessos polítics.

En aquest context enverinat, el Mestre Peire, un dels escultors de més renom del segle XII, haurà d’esculpir la monumental portalada de marbre de Sant Pere de Rodes abans no arribi el Jubileu.

Però no serà una tasca fàcil: són temps difícils i hi ha molts interessos enfrontats…

La meva lectura:

Tot i que ja fa uns quants anys que visc a terres empordaneses, encara no he visitat el monestir de San Pere de Rodes, i quan vaig veure que aquesta novel·la hi estava ambientada, em va semblar una bona manera d’animar-me a fer aquesta visita pendent. És la segona novel·la que llegeixo d’aquesta autora, la primera va ser La filla de la neu, que em va agradar moltíssim, no obstant, en aquest cas no ha estat així.

Si segueixes aquest blog, sabràs que tinc predilecció per la novel·la negra, i de tant en tant faig algun salt a algun altre gènere, la història entre ells. Tot i que m’agrada la història, em costa trobar novel·les històriques on el pes de les dades no acabi ofegant la narració. Potser és un tema meu més que de la novel·la en sí, no en va té el Premi Nèstor Luján de Novel·la Històrica, però m’ha semblat que hi havia excès d’informació i que les parts dedicades a descriure com era la vida en aquella época queden forçades, lligades de qualsevol manera a la narració per justificar la seva presència.

Amb tot, apreciació apart, la història en sí està ben portada, introduint un xic d’intriga, aventura, alhora que et va presentant com era la vida dins el monestir, els estires i arronses entre els nobles, el poder que tenien monjos i nobles sobre el poble (com m’ha fet recodar la cançó tradicional Jordi que ha adaptat en Roger Mas!), o la organització de la societat i els pobles.

Tot i que conec més o menys bé aquest territori, hauria agraït que igual que a la novel·la acompanya un petit plànol del monestir, ho hagués fet també un de la zona, per ubicar totes les referències geogràfiques a les que fa esment.

Com he dit al començament, la lectura no m’ha acabat de convèncer, així que potser haurem de llegir una tercera novel·la de la autora per veure cap a on s’inclina la balança…